Aquest dilluns 13 d’abril de 2015 Amèrica Llatina ha plorat la pèrdua d’un dels més grans i lúcids pensadors arribats al segle XXI. Eduardo Galeano se n’ha anat als 74 anys a causa d’un arrossegat càncer de pulmó a la seva ciutat natal, Montevideo. Deixa un amplíssim i transformador treball literari, poètic, periodístic i filosòfic a aquesta societat que sovint ha considerat malalta i a aquesta terra a la qual sempre ha mostrat una forta consideració. “Al cap i a la fi, som el que fem per canviar el que som”, va deixar escrit.
Revelador de l’Amèrica Llatina
Gràcies al llegat emotiu i regenerador de Galeano, Amèrica Llatina ha pogut recordar (del llatí re-cordis: “tornar a passar pel cor”) d’on ve i des d’on i com camina, i té avui la possibilitat d’esbrinar cap a on anar. Un treball heroic i vívid de memòria territorial i ètnica, des d’una vessant sempre més humana que periodística o professional. “Les venes obertes d’Amèrica Llatina” i la trilogia “Memòries de foc” són ara com ara documents imprescindibles i únics per entendre el sanguinari procés de colonització i la història social i econòmica del continent americà des del punt de vista de les vençudes, les oprimides, i la mateixa terra saquejada. Trencant les fronteres dels gèneres literaris “Les venes obertes d’Amèrica Llatina” va ser un llibre extremadament revelador en la seva primera edició l’any 1971 –prohibit per totes les dictadures militars del continent- i ho segueix sent actualment per aquella qui el llegeix just sortida de la història oficialista convencional. Afortunadament en algunes escoles i universitats –sobretot a l’Uruguai i a l’Argentina- ja és bibliografia obligatòria i és eina bàsica entre viatgeres d’aquest continent.
Tot i les veritats aclaparadores sobre el saqueig, el genocidi i la injustícia social que suposen fins avui dia les dinàmiques neocolonials dins la divisió mundial del treball, la situació de submissió a l’imperialisme i les polítiques neoliberals internes, les línies de l’uruguaià sempre han contingut un to d’esperança. “Sonen molt futures certes veus del passat americà molt passat. Les antigues veus, posem per cas, que encara ens diuen que som fills de la terra i que la mare no es ven ni es compra”. (a El llibre de les abraçades, 1989). Elogiant el sentit comú i recitant senzilles paradoxes (“Més lliures els diners que la gent”), Galeano uneix passat i present i dóna pistes profètiques de com es pot presentar el futur. Gregory Rebassa, del The Guardian, ha descrit d’aquesta manera brillant la seva obra: “Galeano converteix la memòria col·lectiva en oracle”. I és que ha donat veu als muts, a les parets i als sense-terra, ha renascut morts, donat nom a anònims i ha realçat el cant de pensadors i sentidors del carrer i de les places.
A Catalunya exiliat
Va conèixer bé la costa catalana durant els anys setanta a causa de les dictadures, primer a Uruguai i després a Argentina, que el van dur a l’exili. Sofridor doncs ell mateix de la història d’aquest continent explotat a “La cançó de nosaltres” (1975) relata temps d’horrors i desafiaments, testimonis d’exilis i exiliats. Però també ens parla de màgia i d’amor, de por, de poder, de la infància (aquell nen que veu l’oceà per primera vegada i li demana al seu pare que l’ajudi a mirar) d’indignitat i d’indignació. I amb especial èmfasi i vocació amplificadora, sempre ha parlat de solidaritat i de desobediència.
Amb molta creativitat i esclaridora brevetat –molt cara en temps d’infoxicació digital-, ha parlat d’un munt d’esferes abstractes, allunyat de la racionalitat occidental, influenciat segurament per la nostàlgica resistència de les cultures originals. Amb una gran consciència del llenguatge Eduardo Galeano ha entrevistat a personatges de tot tipus d’ideologies i latituds. Che Guevara, Pelé, l’últim emperador xinès Puyi o Juan Domingo Perón en són exemples.
Sentir
En les seves pàgines Galeano sempre ha buscat que el lector senti, no només llegeixi, que es posi en la pell dels personatges -que a través de les seves vivències relatades es converteixen en “boques del temps” (2004). Àmpliament aconseguit aquest objectiu, la seva marxa ha omplert l’Amèrica del sud de manifestacions de tristesa, amor i rebel·lió, i el món sencer de frases i cites irrebatibles del seu puny. És doncs una mort molt sentida que, com moltes seguidores han considerat, arriba abans d’hora, però que potser se’ns presenta com un toc d’atenció, per repassar amb una nova sensibilitat transformadora l’agut llegat que ha deixat a l’abast dels nostres cors i activar-nos.
Cecilia, una amant d’aquest formador d’esperit crític, professora d’història a Santa Fe, Argentina, afirma davant la notícia que només podem “agrair-lo, per “Les venes obertes” i per tots els seus escrits, perquè la lectura i l’escriptura són les veritables armes que queden i sempre quedaran en la memòria, perquè les seves paraules s’han sembrat en els altres com llavors, i aniran creixent”.
Aquest dimarts 14 d’abril tindrà lloc una cerimònia d’acomiadament dedicada a aquest fantàstic escriptor a la Sala dels Passos Perduts del Parlament d’Uruguai, on el 2009 es va rendir també homenatge a la mort d’un altre gran uruguaià, Mario Benedetti.
A Espejos (2008) Galeano es preguntava si “quan ens n’anem, se’n van?”, després d’afirmar que “els invisibles ens veuen i els oblidats ens recorden”. Ell no se’n va ni se n’anirà ja mai de l’imaginari col·lectiu i la consciència.
