Tal dia com avui milers de persones arreu de l’Estat espanyol es manifestaven per demanar una democràcia autèntica. Els dies posteriors a aquesta convocatòria es van ocupar espontàniament les places de diverses ciutats iniciant el que se’n diria Moviment 15M o dels indignats. A través d’assemblees multitudinàries, comissions de treball i grups de discussió, la gent va voler recuperar el control de l’organització social i política des de la base.
A l’Arcadi Oliveres, professor d’economia de la Universitat Autònoma i expresident de Justícia i Pau, el van convidar a llegir el primer manifest de plaça Catalunya de Barcelona. A partir d’aquí, com la seu de l’ONG estava molt a prop, travessava l’acampada dia sí dia també i aprofitava per parlar amb la gent i participar en molts col·loquis. “Portàvem tres anys amb una mena de passivitat absoluta davant una crisi que ens afectava per tots costats”, recorda Oliveres. Ell creu que el més important és que el moviment va suposar “una gran lliçó de pedagogia política, perquè sobretot el que es feia era pensar i reflexionar sobre la vida política, com havíem arribat a aquella situació, quines respostes es podien donar i com calia que els moviments socials s’organitzessin”.
“El 15M va ser una gran lliçó de pedagogia política, perquè sobretot el que es feia era pensar i reflexionar sobre la vida política”
El Pato, de l’Assemblea de Sants–Les Corts, considera que va servir a molts, com a ell mateix, per despertar d’una espècie “d’anestèsia”. Durant la dictadura havia estat militant de grups llibertaris però després del desencant de la transició va deixar de banda l’activisme i creu que tant a ell com a d’altres les primeres rebaixes de drets socials els van agafar desprevinguts. Rememora amb molta emoció “la radicalitat democràtica que es plantejava” a plaça Catalunya.
També el Francisco Garrobo, actualment del moviment 500×20 entre d’altres, va decidir acostar-se durant aquells dies a la plaça central barcelonina no sense força escepticisme. En arribar li van preguntar què sabia fer i de seguida el van incloure a la comissió de comunicació. “Em vaig trobar amb gent de totes les edats, molt diversa i amb moltes ganes de treballar, el nostre grup estava actiu les 24 hores del dia”. Assegura que per a ell “va ser un màster en relacions socials”.
La lluita continua als carrers
Avui sota el lema “la lluita continua als carrers” se celebra el quart aniversari de tot plegat. Però com s’articula a hores d’ara el moviment 15M i quines han estat les seves conquestes? Segons Garrobo, el 15M segueix viu, però “no se l’ha de buscar necessàriament a les assemblees que porten aquest nom, sinó en molts col·lectius que han nascut a la seva semblança i amb el seu esperit o en accions com la vaga de Panrico o la dels treballadors subcontractats de Telefònica”.
La marca, de totes maneres, segueix vigent en assemblees com la de Sabadell de la qual la Cèlia Calderón en forma part i que també es coordina de manera més àmplia amb altes viles i pobles del Vallès Occidental per tal de dur a terme les accions que es proposen. Actualment es dediquen a fer molta difusió de les diferents campanyes com el No al TTIP o a col·laborar amb l’anomenada “marea blanca”, creada amb l’objectiu de defensar la sanitat pública.
Per altra banda, tal com apunta el Pato, molts grups que ja existien, com la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), “han sortit reforçats, s’han visualitzat les seves lluites i molta gent s’hi ha afegit”.
També ha servit com a llavor per assentar les bases d’altres associacions com la de Prostitutes Indignades, que a més d’assimilar-ne el nom, per primera vegada van trobar al 15M un lloc on els van donar veu pròpia, com ens comenta la Montse Neira, membre d’aquest col·lectiu, i això en part va contribuir a la seva formació.
Altres espais on han anat a parar molts dels que en un primer moment van ocupar la plaça central i posteriorment la dels seus barris, són els ateneus i casals socials
Altres espais on han anat a parar molts dels que en un primer moment van ocupar la plaça central i posteriorment la dels seus barris, són els ateneus i casals socials com Can Batlló a Sants, La Base a Poble Sec, La Flor de Maig a Poblenou o La Vaina a Nou Barris, entre d’altres. Aquí la gent ha apostat per l’autogestió d’infraestructures pel veïnat.
No és que aquest tipus d’iniciatives no existissin prèviament però sí que s’ha creat un clima adequat per poder desenvolupar-les amb un suport més elevat de la població. Tal com assenyala Francisco Garrobo, un dels grans èxits del moviment és el fet d’haver incidit en la consciència col·lectiva, i això ha fomentat que, per exemple, la gent parli de política pel carrer o que l’okupació ja no es vegi com quelcom dolent. O, com assenyala l’Arcadi, que la tendència cap a l’economia sostenible s’hagi vist enfortida en cooperatives, entitats de banca ètica, mercats d’intercanvi i moltes més activitats.
Segons el Pato que les coses han canviat “és indiscutible”. Un dels assoliments que ell destaca és la xarxa personal que s’ha aconseguit crear entre molts grups i col·lectius diversos, que fa molt més fàcil que es puguin treballar objectius comuns o que s’impliqui gent de sectors diferents en una mateixa lluita. Molt visibles són també les aturades de desnonaments o el procés contra l’exministre d’economia del PP, Rodrigo Rato, impulsat pel col·lectiu 15MpaRato.
Apartidisme o institucionalització
“Ens estan desgastant molt totes les derives electoralistes” afirma en Pato. Aquest és el debat principal a l’ordre del dia dintre del moviment. El Francisco creu que “com més partits infecti el que va sorgir del 15M, millor, sempre i quant ningú se’n vulgui arrogar l’esperit”. La Cèlia ho té clar, “cadascú pot tenir la seva opció política particular, però el moviment ha de ser apartidista”. En canvi l’Arcadi veu amb bons ulls que es pugui transformar en alguna cosa més institucional, ja que no considera que el que s’està creant siguin partits tradicionals sinó “forces polítiques amb voluntat de tenir responsabilitats de govern”.
“Seguim creant xarxes, seguim creant barri, seguim creant ciutat i el que hagi de venir, vindrà”
El Pato recalca la necessitat d’un espai transparent que no estigui representat per ningú, tal com es cridava a les consignes inicials, “un espai heterogeni i de democràcia directa” que funcioni com a “consciència” del sistema, ja que, segons ell, si es torna a delegar un altre cop tot en els polítics, no hi haurà cap eina de control i “els col·lectius que volen entrar en institucions públiques no podran fer res si no tenen un suport independent de lluita al carrer”.
El futur és difícil de preveure però el Francisco creu que encara que econòmicament estiguem pitjor que fa uns anys, organitzativament estem molt millor. “Seguim creant xarxes, seguim creant barri, seguim creant ciutat i el que hagi de venir, vindrà”, diu, “la qüestió és que ningú es quedi amb la sensació de no haver fet res”.
