Aquell dia, l’Àlex s’havia llevat d’hora per anar a la platja de la Barceloneta. Matinava sovint, amb la inquietud de sentir el tacte de la sorra sota els peus, d’escoltar la remor de les onades i de traslladar-se en un tancar d’ulls a la costa senegalesa, on va néixer. Les sis del matí era l’hora de pau ideal per asseure’s davant del mar i iniciar el seu particular recés…
–No te muevas.
Resseguint amb la mirada la porra que li havien posat damunt l’espatlla, ho va veure clar: eren policies, uns cinc, però sense uniforme, vestits de paisà. Sense tenir temps de reconèixer-los, un dels policies li va ruixar la cara amb un esprai picant.
–¿Dónde está el móvil?
–¿Qué móvil? Yo no he robado ningún móvil.
“Sense tenir temps de reconèixer-los, un dels policies li va ruixar la cara amb un esprai picant”
Acte seguit, li van ploure uns quants cops al cap. Van treure-li les sabates i les van llençar al mar. Van buidar-li les butxaques i van quedar-se amb totes les seves pertinences: NIE espanyol, DNI senegalès i 100 euros, els seus estalvis. No van trobar el presumpte mòbil robat. El van deixar abatut a la sorra de la platja i van marxar per on havien vingut.
Després, unes persones que passejaven per allà el van ajudar a rentar-se la cara sota la dutxa de la platja.
–¿Por dónde se fueron los polis?
–Hacia allí, chico. Ten cuidado.
Aquells cinc homes estaven xerrant tranquil·lament al costat del cotxe patrulla. Va atansar-s’hi amb educació:
–Por favor, ¿podrían devolverme mis cosas?
–No. No vamos a devolvértelas. Vete ya o te detendremos por el robo de un Iphone 5.
–Yo no he robado ningún móvil. ¡Necesito mis cosas!
–Está bien. Quedas detenido por robo, acompáñanos a comisaría.
Va passar dos dies tancat a la comissaria per un delicte que no havia comès. Descalç. Quan el van deixar en llibertat, va tornar a insistir-hi:
–Por favor, ¿podrían devolverme mis cosas?
–No.
Tan bon punt va trepitjar el carrer, va anar a posar una denúncia pel tracte rebut i per la falsa acusació de robatori. Més tard, va decidir anar al Servei d’Atenció i Denúncies (SAiD) de SOS Racisme per explicar-los què havia passat i demanar consell. El SAiD va decidir assumir el cas i va designar un advocat per representar l’Àlex al jutjat.
“Tan bon punt va trepitjar el carrer, va posar una denúncia pel tracte rebut i per la falsa acusació de robatori”
La denúncia interposada contra l’Àlex deia que la detenció s’havia efectuat en el mateix moment del robatori i que el mòbil havia estat interceptat i retornat a la propietària a l’instant. La presumpta víctima era una noia estrangera que estava de vacances a Barcelona. SOS Racisme va intentar posar-se en contacte amb ella a través del número de telèfon que constava a la denúncia.
–Hola, bon dia. Truquem de SOS Racisme. Que podríem parlar amb la senyora Georgie?
–Está llamando a la Policía. No conozco a ninguna chica americana con ese nombre.
I va penjar. SOS Racisme no havia mencionat la nacionalitat de la noia en cap moment… La sospita que la denúncia era falsa va anar creixent i la investigació va continuar. Finalment, van aconseguir contactar amb la vertadera noia americana:
–My mobile phone was stolen one night while I was on the beach. I didn’t so the thief. Then, when I got to the Police station, the policemen said me they had not been able to find neither the thief nor my mobile phone.
La declaració de la Georgie entrava clarament en contradicció amb la denúncia interposada contra l’Àlex, en què es deia que la detenció havia estat in fraganti i que el mòbil havia estat retornat a la propietària al moment. A més, casualment, la denúncia de la jove havia anat a parar a un jutjat diferent del que portava el cas de l’Àlex i s’havia acabat arxivant per manca d’autor conegut.
Gràcies a tots aquests descobriments, el judici per robatori es va suspendre i es va iniciar una investigació dels fets a través del mateix jutjat. Després de diferents problemes tècnics en més d’una cita a judici, la Georgie va aconseguir declarar des dels EUA. Acte seguit, la defensa dels policies va canviar per un reconegut advocat. L’Àlex va marxar a viure a França: no va suportar l’assetjament policial que va venir després dels fets.
*Aquest text forma part de #RelatsReals, una iniciativa de SOS Racisme que la Directa acull en la seva edició de paper. El seu objectiu és informar i sensibilitzar a través de la difusió de casos atesos pel Servei d’Atenció i Denúncies de SOS Racisme Catalunya. S’utilitzen noms falsos per mantenir l’anonimat de la persona agredida, però és l’única dada fictícia. Tots els fets que s’hi narren són reals. Més informació a sosracisme.org i al twitter
