El dimecres 25 de maig, al Pati Llimona de Barcelona, es va presentar una campanya per promoure una demanda de responsabilitat pels crims de guerra contra la població catalana durant la Guerra Civil Espanyola. La campanya, anomenada Bombes d’impunitat, reclama per primera vegada, basant-se en el dret internacional, un rescabalament pels danys infligits a les poblacions atacades pels militars sediciosos i el nazisme i el feixisme europeus. L’esment a les bombes vol subratllar que els bombardejos de la Legió Còndor hitleriana i de l’Aviazione Italiana van tenir un paper destacat, tant en la resolució del conflicte armat com en els horrors generats. Uns horrors que mai no han estat rescabalats materialment ni simbòlicament pels estats responsables (Itàlia, Alemanya i l’Estat espanyol).
De fet, han passat quasi vuitanta anys, però han cicatritzat poques ferides; no només les provocades pels crims del franquisme, sinó també les causades per dictadures foranes en territori estatal. Unes dictadures que, a la pràctica, van ser els motors de la victòria franquista, gràcies a la introducció de tècniques militars innovadores i extremadament funcionals, tant pels danys que podien generar com per l’efecte estratègic de desmoralització del suport popular.
Les grans dictadures feixistes europees van ser els motors de la victòria franquista gràcies a la introducció de tècniques militars innovadores com els bombardejos de saturació
Es tracta de tècniques com els bombardejos de saturació, que marcarien un punt d’inflexió en l’àmbit del dret internacional humanitari en relació amb les normes que regien els conflictes armats i la protecció de les víctimes. La normativa de principis del segle XX en aquest àmbit va resultar clarament escassa i amb una aplicació limitada. Les principals normes que protegien hipotètiques víctimes col·laterals de conflictes armats eren els articles 25 del Reglament relatiu a les lleis i costums de la guerra terrestre, annex a la Convenció (IV) de la Haia, del 18 d’octubre de 1907, que prohibia atacar o bombardejar, fos quin fos el mitjà emprat, ciutats, llogarets, habitatges o edificis que no estiguessin defensats; i el primer article de la Convenció (IX) de la Haia, relativa al bombardeig per part de forces navals en temps de guerra, que prohibia atacar edificis no protegits.
Era una reglamentació mínima, aplicable només en el cas d’un conflicte armat de caràcter internacional, o sigui, entre dues nacions, i no a una conflagració interna com va ser l’espanyola. D’altra banda, la participació d’altres estats, com l’Alemanya nacionalsocialista i la Itàlia feixista, va transformar aquesta contesa en un cas únic que no trobava un encaix fàcil en el marc del dret internacional de l’època.
La comunitat internacional va intentar respondre en diferents ocasions a les estratègies d’atac indiscriminat contra poblacions civils: el 20 de maig de 1937, just després de la tragèdia de Guernica, el Consell de la Societat de Nacions va aprovar una resolució en què condemnava el bombardeig de ciutats obertes. L’any següent, el 1938, també després dels bombardejos de Barcelona, els executius britànic i francès van enviar representacions al govern de Franco i li van cridar l’atenció sobre el fet que els atacs directes i deliberats contra la població civil eren contraris als principis del dret internacional, d’acord amb les pràctiques establertes per les nacions civilitzades, les lleis d’humanitat i els dictats de l’opinió pública.
“És un moviment des de baix”, explica Rolando d’Alessandro, membre del grup promotor de la campanya, “amb una vocació no commemorativa”
El 21 de juny de 1938, en una intervenció davant la cambra dels comuns, el primer ministre britànic, Neville Chamberlain, referint-se als bombardejos aeris durant la Guerra Civil Espanyola, va afirmar que els atacs deliberats contra la població civil eren contraris al dret internacional, que els objectius dels atacs aeris havien de ser militars i que, en atacar-los, calia actuar amb cura perquè la població civil que visqués a les proximitats no en resultés afectada per negligència.
Amb declaracions institucionals no n’hi ha prou
Però mai no s’ha trobat cap responsable per tots aquests crims de guerra; justament, la campanya Bombes d’impunitat intenta moure’s en aquest marc. “És un moviment des de baix”, explica Rolando d’Alessandro, membre del grup promotor de la campanya, “amb una vocació no commemorativa, com demostra el fet que cap de les organitzacions promotores no està especialitzada en la recuperació de la memòria històrica (amb l’excepció de l’Ateneu Enciclopèdic Popular)”. El moviment “no busca venjances o declaracions institucionals buides, sinó que vol incidir en el present estirant del fil roig de la nostra memòria”, afegeix.
De fet, la primera part de la campanya se centrarà a establir vincles i lligams amb altres iniciatives de diferents àmbits (antimilitarista, ecologista, de defensa dels drets humans, de suport a les migrants, contra el comerç d’armes, etcètera) dins el territori de l’Estat espanyol; fet això, el pas següent serà buscar el reconeixement de la responsabilitat dels estats alemany i italià per la intervenció de les seves tropes en la Guerra Civil Espanyola.
“La intenció és adreçar-se als tres estats continuadors dels governs agressors per exigir-los que reconeguin el deute”, afirma D’Alessandro
“La intenció és adreçar-se als tres estats continuadors dels governs agressors per exigir-los que reconeguin aquest deute”, afirma D’Alessandro. També fa una crida a “les organitzacions populars i els ajuntaments que s’hi vulguin afegir”, deixant molt clar que “el rol de les institucions, en aquesta campanya, es limitarà a donar el suport tècnic necessari per poder avançar, sense que tinguin cap mena de protagonisme”.
Els passos següents, segons les línies programàtiques de la iniciativa, són l’acceptació d’un rescabalament simbòlic i material de les poblacions agredides per part dels estats assenyalats i que sotmetin les seves polítiques comercials i de defensa a la garantia de no repetició. En aquest últim punt, hi ha una clara voluntat d’actuar en el present: modificar les polítiques migratòries i la reglamentació de tràfic d’armes o auditar i recalcular el deute sobirà són algunes de les vies, encara per decidir, que podria reclamar la campanya Bombes d’impunitat.
