Era el 1941 i, amb tan sols 21 anys, Maria Salvo va ingressar a l’antiga presó de dones de les Corts. Havia estat arrestada a Madrid mentre feia d’enllaç amb la resistència. Després de ser brutalment interrogada al Comandament Superior de Policia –on va patir tortures que li impedirien ser mare–, va ser enviada al recinte situat a la zona que avui ocupa El Corte Inglés de l’avinguda Diagonal de Barcelona. Aquella noia influenciada pels mestres republicans va romandre dos anys a la presó de les Corts, abans de ser jutjada i condemnada pel règim de Franco a 30 anys de reclusió i complir-ne setze a diferents penals de l’Estat. Ja en democràcia, Salvo va ser escollida presidenta de l’Associació Catalana d’Expresos Polítics i, el 1997, va fundar l’Associació Les Dones del 36, dissolta per raons d’edat de les seves integrants el 2006. Als seus 96 anys i mentre enllesteix les memòries del seu difunt marit –excapità de l’exèrcit republicà i membre de la resistència a l’Estat francès–, malda perquè es conegui la història d’aquell edifici on moltes dones com ella van ser empresonades per combatre el feixisme i defensar les llibertats.
Com et vas involucrar en la lluita antifranquista?
Vaig començar ajudant els familiars dels presos. És una tasca de la qual es parla poc. Els subministrava roba, menjar i intentava que poguessin entrar les comunicacions. Passaven moltes penúries i temien que qualsevol dia traurien els seus fills o marits per afusellar-los. La situació era tan adversa que amb prou feines podien atendre la canalla, que quedava a mercè de les parròquies del règim. Amb altres dones, miràvem de contrarestar aquell ambient de misèria i tristesa. I és que la postguerra va ser més dura que la guerra.
L’any 1941 et van detenir i vas ingressar a la presó de dones de les Corts, a Barcelona. Què va passar?
“Em van relacionar amb el nucli que pretenia reconstruir el PSUC a Barcelona, raó per la qual em van traslladar a l’antiga presó de les Corts”
Jo estava a Madrid fent d’enllaç amb la resistència quan vaig ser arrestada amb tres noies més. Em van relacionar amb el nucli que pretenia reconstruir el PSUC a Barcelona, raó per la qual em van traslladar a l’antiga presó de les Corts, un convent reconvertit en centre provincial de pas. Hi arribaven dones de diverses comunitats. Després de passar-hi una o dues nits, eren repartides pels penals de l’Estat.
Vas romandre-hi gairebé dos anys. Què en recordes?
Va ser molt dur. Sobretot els primers nous mesos, durant els quals vaig estar tancada en una cel·la d’aïllament amb les altres tres companyes detingudes. Per no caure en el desànim, ens passàvem el dia ballant i cantant. També parlàvem de cuina i, després de suplicar-ho molt, vam aconseguir guix per dibuixar les parets. Només quan el general Jesualdo de la Iglesia, responsable dels arrestos a l’Estat, va incloure’ns a l’expedient, vam poder sortir al pati i relacionar-nos amb la resta d’internes, la majoria de les quals eren del PSUC.
Com era el dia a dia?
“Gràcies a la creació de grups de família que incloïen les que no tenien suport a l’exterior, vam aconseguir millores en les condicions de vida”
Patíem restriccions i maltractament psicològic per part de les monges i el capellà. Però, gràcies a la creació de grups de família que incloïen les que no tenien suport a l’exterior, vam aconseguir millores en les condicions de vida. Ens van posar dutxes i vam poder accedir a més correspondència. Tots donàvem suport a les protestes i, per bé que cada grup polític tenia les seves reunions, ens ajudàvem a superar el terror que s’hi respirava.
Què va passar amb el vostre expedient?
Les que estaven sentenciades a mort van quedar en llibertat després que algú falsifiqués la firma de Jesualdo de la Iglesia, que, com a represàlia, a mi i a les tres companyes, ens va enviar de nou a la presó de Ventas, a Madrid. A mi, em van jutjar el 1945 i, dels 30 anys que em van imposar, la major part els vaig passar a Segòvia, no per cap delicte que hagués comès, sinó pels que podia cometre en un futur. També van condemnar el meu germà a onze anys per ser qui era. I així fins al 1957, quan vaig quedar en llibertat i vaig ser desterrada a Santander. Però això no va impedir que continués lluitant: vaig fugir cap a Barcelona per integrar-me novament a l’activitat clandestina.
Al solar on hi havia la presó de les Corts, que El Corte Inglés va adquirir el 1952, ara hi ha una placa commemorativa. Què n’opines?
“El que s’hauria de recordar que onze dones van sortir d’allà [de la presó de les Corts] per ser afusellades al Camp de la Bota entre els anys 1939 i 1940”
Les Dones del 36 ho vam rebutjar perquè no especifica que era un centre de repressió franquista. Seguint la voluntat de les entitats, s’hauria de recordar que onze dones van sortir d’allà per ser afusellades al Camp de la Bota entre els anys 1939 i 1940. Espero que la placa actual sigui substituïda i que dignifiquin totes les dones que hi vam ser recloses.
Durant l’adolescència, vas militar a les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC). Què n’ha quedat, d’aquells ideals?
Sobretot, l’esperit de lluita. Sempre dic que vam ser derrotats, però no vençuts. Malauradament, en acabar la dictadura, l’esquerra no va tenir prou força per transformar la realitat i assolir una veritable ruptura amb el franquisme. I ara ho paguem perquè la dreta s’ha enfortit i, a Europa, reneix el feixisme. Per això hem de recuperar la unitat i els principis combatius d’aleshores.
