Val la pena repassar l’abast de tot allò que l’historiador anglès Chris Ealham anomenà un dels festivals revolucionaris més atípics de l’Europa contemporània. Encara avui, però, lluny de ser conscients de la capacitat revolucionària dels nostres avantpassats –moltes vegades, fins i tot, s’ha arribat a negar l’existència de cap revolució digna de tal nom–, sembla que sempre hagin de ser historiadors estrangers els que ens recordin l’originalitat i la potència insurreccional del que Enzensberger batejà com “el curt estiu de l’anarquia”. Però, què és el que caracteritzà aquells fets perquè es qualifiquin d’atípics?
L’originalitat inherent i estructural de la revolució social de 1936 és que fou una insurrecció protagonitzada des de la base, per la gent dels barris més humils de tota la ciutat de Barcelona
Més enllà que la Guerra Civil i el seu desencadenament en una dictadura feixista de quaranta anys amaguessin la transcendència de l’embat revolucionari, o de les lectures tendencioses d’un bàndol i l’altre contendent –incloses les contradiccions intestines al sector republicà–, l’originalitat inherent i estructural de la revolució social de 1936 és que fou una insurrecció protagonitzada des de la base, per la gent dels barris més humils de tota la ciutat de Barcelona. Efectivament, fou la gent que no tenia res –tampoc res a perdre– la que aturà el cop d’estat militar pam a pam, carrer a carrer, pràcticament desarmada i amb l’única col·laboració dels guàrdies d’assalt de la Generalitat de Catalunya i la neutralitat de la Guàrdia Civil, que aquells dies no intervingué.
Fou la gent que no tenia res, els que –parafrasejant Joan Garcia Oliver– “no tenien nom, els que no tenien orgull, els que eren una massa”, els que majoritàriament s’allistaren com a voluntaris a les milícies per anar a combatre el feixisme a Saragossa. Fou la gent que no tenia res, sobretot les dones, les que col·lectivitzaren prop del 70% de les fàbriques de Barcelona (el ram de llum i força, les companyies d’aigua i gas, el tèxtil, la fusta, el port, l’alimentació, el transport o la metal·lúrgia), així com una bona part de l’economia del país (el comerç, la distribució d’aliments, les barberies, els espectacles, les escoles, els mitjans de comunicació, les terres de conreu, les piscines i els llocs d’esbarjo…). Durant aquells mesos, per primera i potser única vegada a la història, les que no tenien res, excepte la dignitat, ho tingueren tot.
Però la revolució no fou tan sols econòmica; a escala política, social i cultural, l’autogestió es generalitzà. A Barcelona, la revolta instaurà una nova geografia social, coordinada fugaçment per l’Administració Popular Urbana, un assaig d’ajuntament confederal autogestionat del qual se sap ben poc, una mena de consell obert que tan sols coordinava i administrava i no governava i que se sotmetia a l’existència d’uns comitès de barriada –unes institucions autònomes, territorialitzades i més properes a la realitat–, on residia veritablement la sobirania popular. És cert que l’experiment durà molt poc, des d’aquell mes de juliol fins a penes la primavera de 1937, i que no tot fou perfecte, però segurament això també respongué precisament al fet que les que van portar el pols revolucionari eren membres de les classes més empobrides i, en general, poc qualificades de la població. Durant aquell període, les forces republicanes dels sectors més moderats es reorganitzaren i s’apoderaren amb l’ajut de l’estalinisme per poder activar la reacció i desfer –de dalt a baix– aquell ordre revolucionari; només per, després, perdre la guerra.
El 19 de juliol de 1936 tan sols fou un epifenomen, un fet extraordinari que culminà un cicle llarg de protesta fet de petits gestos ordinaris, de la combustió de formes de vida antagonistes
Així doncs, a diferència de moltes de les revolucions contemporànies del segle XX, la de casa nostra fou una revolució feta des de baix, pràcticament sense líders, gràcies a l’alt nivell d’autoorganització de les classes proletàries. Ara bé, una altra reflexió important per analitzar els esdeveniments des del present és que aquelles pràctiques no foren fruit de la casualitat d’un dia; al contrari, foren el resultat d’una articulació comunitària intergeneracional cuinada a foc lent, produïda a partir del desenvolupament d’una sociabilitat diferencial, una cultura de resistència i de suport mutu implementades al llarg de dècades pel moviment obrer als barris proletaris de la ciutat. El 19 de juliol de 1936 tan sols fou un epifenomen, un fet extraordinari que culminà un cicle llarg de protesta fet de petits gestos ordinaris, de la combustió de formes de vida antagonistes, que travessà monarquies, restauracions, dictadures i tota mena de règims i que arribà en condicions –tot i que ja un pèl minvades respecte a períodes anteriors– de plantar cara i aturar el cop militar.
De fet, el cop d’estat podria ser interpretat com una resposta del comandament social a l’alt envit antagonista plantejat per les lluites socials del proletariat al llarg de les dècades de 1920 i 1930. La Guerra Civil com un procés de destrucció creativa per poder sotmetre definitivament la resistència proletària. Des d’aquest punt de vista, la dictadura va suposar un procés disciplinari autoritari de caràcter vertical que permeté a les classes directores la instauració de les bases del capitalisme i del model productiu de l’estat actual a cops de desarrollismo, imposant també la desmemòria dels vencedors per legitimar tot el procés.
És de justícia que els fets d’aquell estiu de fa vuitanta anys no quedin en l’oblit, però no tant per recrear-nos en la mítica i l’alimentació de la nostàlgia estèril de recreació del passat, sinó per fer de la recuperació de la memòria un projectil per llançar cap al futur, com un eco que viatja des del pretèrit per construir un esdevenir digne a l’alçada de la lluita exemplar dels nostres avis i àvies. Com sentencià George Orwell, “qui controla el passat controla el futur i qui controla el present controla el passat”. Hem de fer el possible perquè avui, aquí i ara, siguin novament les que tenen menys, les que no tenen res, les sense nom, les que adoptin unes pràctiques emancipadores i impulsin una transformació social veritable i quotidiana.
