Viatjant al cor de les retorsions del sistema financer, cartografiant un frau ordit des de dalt amb múltiples complicitats i detallant el saqueig de l’estalvi popular, Andreu Missé (Barcelona, 1947, llicenciat en Dret) s’ha endinsat en el trencaclosques del sistema financer durant més de dos anys. El resultat ha estat ‘La gran estafa de les preferents’, un sol llibre que tomba tot un model bancari a cop de ploma, rigor i treball de camp. Periodista picapedrer, forjat en la vella escola des dels temps de la denúncia contra Banca Catalana i apassionat de la divulgació econòmica, ens rep a la redacció d’Alternativas Económicas –publicació que dirigeix des de fa tres anys– enmig de desenes i desenes de carpetes d’informació que han estructurat la investigació més detallada i minuciosa sobre un frau i un abús massiu que ha afectat gairebé un milió de persones. Merescudament, acaba de rebre el premi Ciutat de Barcelona. Hi ha Messi, diuen; però, per sort, tenim Missé.
Com es fa una anàlisi enciclopèdica com la que has fet?
No ha estat fàcil i ha sigut dur. Dos anys i mig investigant, compaginant la revista amb la investigació. Dos estius sencers, moltes nits i gairebé tots els caps de setmana. Desenes d’entrevistes i un viatge esgotador per la ruta de les preferents: Galícia, València, Madrid, País Basc i Catalunya, per descomptat.
I com ho resumiries?
Una història de fraus i impunitats de la banca durant la crisi. Això ha estat molt gros i molt fort. I cal desmuntar-ho: ha estat l’estafa financera més important. Té relació gairebé amb tot: amb el finançament del sistema bancari, amb el rescat, amb la crisi, amb el cicle especulador anterior, amb les connivències amb el poder polític, amb incompliments legislatius. Un frau de fraus.
Les preferents són el mirall més bèstia de la crisi?
Explicita clarament el que ha estat i com ha anat tot plegat. El problema més gros, paradoxalment, és que no és ni bo pel sistema mateix. Pels super beneficiaris, sí, és clar; perquè s’estan enriquint com mai. Però estan esprement tant les lògiques d’abús que les acabaran arruïnant. Quan hi ha tanta detracció dels recursos des de baix cap a dalt, ja no hi ha sistema. Hi ha un fracàs i una inviabilitat evident, en què els que estan pitjor ja no poden ni viure.
Com s’enganya 856.388 persones?
“Bou per bèstia grossa, aquest va ser l’esquer per capitalitzar els bancs d’amagat enmig de la crisi: van convertir milers d’estalviadors humils en accionistes sense que ho sabessin”
Un atropellament així no s’improvisa: es prepara. I venia de molt lluny. De fet, el primer engany és el nom. Es tradueix com a preferents, quan s’haurien de dir accions preferents –preferent shares. I es comercialitza com a mecanisme segur d’estalvi ocultant deliberadament que es tracta d’un producte complex i de risc per a inversors especialitzats. Bou per bèstia grossa, aquest va ser l’esquer per capitalitzar els bancs d’amagat enmig de la crisi: van convertir milers d’estalviadors humils en accionistes sense que ho sabessin. Fins i tot els van enganyar amb el tipus d’interès: els grans inversors rebien tipus elevats del 15% per aquestes accions. Els estalviadors mai no van rebre més del 7%. Va ser la transformació enganyosa de l’estalvi segur de milers de famílies en una inversió d’alt risc i múltiples pèrdues.
Al punt d’inici, hi ha els paradisos fiscals. El seu naixement certifica una il·legalitat?
Sense paradisos fiscals, mai no hi hauria hagut preferents. Això comença el 1998 amb una emissió del BBVA des de les Illes Caiman. La gravetat és que, a més, era alegal: no existia cap legislació vigent al respecte. Tot va operar des de paradisos fiscals fins a l’any 2003 i ho feia tothom, caixes i bancs, per evitar pagar impostos. El fiscal Jiménez Villarejo ho va descobrir investigant tres caixes andaluses i va alertar de la retorsió de les normatives fiscals. Aleshores, es van legalitzar. Com? Com sempre: res de fiscalitat, mantenint intactes els privilegis i amb una amnistia del passat. Rodrigo Rato i Luis de Guindos van ser qui les va legalitzar. Segons ATTAC, durant aquells sis anys, el sistema financer es va estalviar entre 3.000 i 6.000 milions en impostos. És el primer engany llunyà: un esquema per evitar impostos, un engany a tota la ciutadania.
I va arribar la crisi rere la febre de l’or immobiliari…
Tot era especulació i valors inflats i un cicle en el qual la banca era alhora inversora i promotora immobiliària, a través de societats creades expressament. Els inversors institucionals i professionals, que mai no van perdre perquè les van veure venir, van fugir. Era l’any 2008. La banca necessitava recursos propis per tapar els forats i el govern i el Banc d’Espanya van canviar la legislació. Van facilitar l’ús d’aquests productes i van recomanar que es col·loquessin a la gent comuna: aquesta és la seva responsabilitat objectiva.
Una mena d’hybris financera, oficina a oficina: circulars internes, correus per pressionar, ordres expresses de col·locació: les preferents van ser com el primer rescat ciutadà, una estratègia deliberada davant la falta de capital?
“Van aconseguir 14.000 milions d’euros sense informar ni aplicar els tests obligatoris de conveniència i idoneïtat. No els deien: ‘Entén que és a perpetuïtat, que ho pot perdre tot?'”
Les col·loquen a sac als clients, venent-les fraudulentament com a productes segurs –quan mai no ho han estat– i comercialitzant-les massivament entre l’octubre de 2008 i el setembre de 2009. Van aconseguir més de 14.000 milions d’euros sense informar ni aplicar els tests obligatoris de conveniència i idoneïtat. No els deien: “Entén que és a perpetuïtat, que ho pot perdre tot?”. En molts casos, ho signava el mateix banc: hi ha milers de sentències exemplars que ho acrediten.
Per col·locar aquests productes, calia la xarxa d’oficines?
Als empleats –a molts–, fonamentalment els considero víctimes. Alguns estaven tips de la pressió a la qual estaven sotmesos per col·locar productes. La paradoxa és que, fa uns anys, ser treballador de banca era un lloc privilegiat i, ara, s’ha devaluat moltíssim. Però, en tot cas, la clau central és qui va organitzar el frau.
Enrampades, de sobte, milers de persones no podien recuperar els estalvis. Corralito de facto.
Es va descobrint de manera molt lenta. Al principi, continuaven abonant els interessos, però no deixaven recuperar l’estalvi. Llavors, comencen les protestes individuals; persones que es tanquen al banc durant dos mesos amb un cartellet: “M’han robat els estalvis”. Però, de seguida, es generen múltiples plataformes i xarxes, manifestacions massives i un cicle àlgid de protestes.
I cau el primer tòpic?
Ha estat el més indigne: el discurs oficial va culpabilitzar les víctimes. Se les retratava com a avares, cobdicioses o egoistes, es presentava la gent gran, les persones humils i fins i tot les persones malaltes com si fossin taurons. Mentre la banca estrangera recuperava totes les seves inversions, els petits estalviadors patien pèrdues enormes. I tot plegat, sense oblidar que la banca espanyola va guanyar 169.281 milions d’euros entre 1996 i 2010.
Després de les protestes, el govern va anunciar el torn dels arbitratges.
Va ser una manipulació més. Perquè cada banc va agafar la seva consultora: Bankia, KPMG; Nova Caixa Galícia, PWC; CaixaCatalunya, Ernst & Young. 300.000 persones van recuperar part dels diners, però 125.000 famílies van ser refusades. Aquests acords es legalitzaven a les juntes d’arbitratge: ratificaven un 99% del que deia el banc. L’arbitratge de debò el van fer els bancs, molt sovint –com en el cas gallec– amb un biaix polític clarament clientelista i electoral.
En el cas de Bankia, però, les enredades van ser tres.
Sí, la primera, el 2009, amb la col·locació de les preferents. El 2011, amb l’escandalosa sortida a borsa, que va provocar 74.000 demandes. I un tercer engany, quan ofereixen canviar les preferents per accions: qui ho va acceptar va perdre el 99% dels estalvis. I el rerefons encara s’ha d’investigar: com pot ser que, obligats judicialment a tornar tants diners, encara obtinguin tan bons resultats?
Alguns inspectors sí que hi van tenir un paper clau.
“Quan el jutge Fernando Andreu investiga la sortida a borsa de Bankia, demana dos informes independents: tots dos conclouen que els comptes no reflectien la imatge fidel de l’entitat”
Sí. Quan el jutge Fernando Andreu investiga la sortida a borsa de Bankia, demana dos informes independents a dos inspectors: tots dos conclouen que els comptes no reflectien la imatge fidel de l’entitat. En llenguatge tècnic, vol dir el que vol dir: que eren falsos. Bankia va contraatacar amb els seus pèrits –alguns catedràtics i altres contractats– dient que els comptes eren perfectes. Aleshores, els inspectors del Banc d’Espanya van ampliar aleshores l’informe amb una duresa major: els comptes de Bankia eren falsos, ara ho heu entès? És aleshores quan Goirigolzarri s’atura i anuncia que es tornarà tot. Va ser el reconeixement més descarat d’un altre engany: que s’havia col·locat un producte fraudulent a 350.000 persones.
El canvi neuràlgic ha estat la magistratura?
Clarament. Els jutges, al principi, fallaven a favor dels bancs. D’acord amb la seva cultura, els semblava impossible que un banc pogués fer això. Quan comencen a veure gent gran vulnerable i enganyada, capgiren l’enfocament. Va haver-hi un canvi cultural profund i una forta conscienciació. En el camp civil, ha prosperat; ja veurem què passa en el camp penal. En el cas de Bankia, hi ha tres casos: el de les targets black, el de la sortida a borsa i el de les preferents, que està aturat del tot. Entre altres coses, perquè és el mateix jutge qui porta les tres causes.
També hi ha el paper dels òrgans reguladors i supervisors. Hi ha qui va acusar la CNMV?
Sí, però va ser la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) qui va alertar sobre el tema i va donar l’avís. El problema és que el supervisor va amb una escopeta de balins. El seu paper és molt diferent del rol del Banc d’Espanya. Narcís Serra va dir que va ser aquest qui els va dir que fes obligacions subordinades el 2008: es van vendre amb una garantia pública que, després, estranyament, va desaparèixer. Però qui va teoritzar la responsabilitat de la CNMV va ser un magistrat del Suprem, gairebé acusant-la d’haver punxat la bombolla per haver tancat el mercat: venia a dir, si la CNMV no hagués dit res, no hagués passat res. Però, en aquesta història, també suren les portes giratòries. Aquell magistrat del Suprem no era sinó Sastre Papiol. Abans de ser nomenat, exercia com a màxim responsable de l’assessoria jurídica de La Caixa, l’entitat que va col·locar més preferents: 4.898 milions.
En l’àmbit de les clares responsabilitats polítiques, el periodista Pere Rusiñol sempre recorda la responsabilitat de Luis de Guindos que s’extreu del teu llibre.
Això és un dels factors centrals. De Guindos ven el MOU –Memorandum of understanding, on es consagren les retallades més injustes i agressives als preferentistes– dient que s’ha aplicar una normativa europea que aleshores ni tan sols existia. El que deia, doncs, era manifestament fals: aquelles quites duríssimes no tenien cap suport legal. Pressionat per l’Eurogrup de Schaüble, De Guindos va forçar la legalitat espanyola: la directiva que adduïa el 2012 només era una proposta que no es va aprovar fins el 2014 i que no va entrar en vigor fins el 2016. Vam ser com el conillet d’índies de la legislació europea, el laboratori on consagrar el frau.
Condició per rebre els ajuts?
I tant. Fins que això no està dat i beneït, fins que no es garanteix que es faran les quites, no arriben els diners europeus. Uns diners que arriben a la banca espanyola perquè torni el que deu als bancs alemanys i francesos: aquest va ser el rescat real. L’argument fal·laç amb què es legitima aquesta operació és: abans que paguin els contribuents, que paguin els inversors. Sona molt bé, però equipara injustament els estalviadors enganyats amb els brokers professionals. Fernando Rastoy, president del FROB, es va negar a aquesta diferència. Resum clàssic: van salvar els grans enfonsant els pobres. I altres paradoxes actuals: avui, Itàlia, amb centenars de milers de preferentistes afectats, es nega a aplicar aquella directiva avui vigent.
En marcs comparats, les multes imposades a l’Estat espanyol per les pràctiques abusives de la banca han estat més que irrisòries, vergonyants.
“S’han imposat sancions milionàries de més de 5.000 milions a Goldman Sachs i JP Morgan. Al Deutsche Bank, 7.200 milions. Aquí, en canvi, a La Caixa, deu milions en total”
I en marcs comparats de rescat, també. Als Estats Units (EUA), Lehman Brothers peta un setembre i, a l’octubre, ja intervenen amb una injecció pública de 500.000 milions. El 2015, aquell rescat s’ha saldat amb 50.000 milions de benefici. Aquí, amb pèrdues irrecuperables. Amb el tema de les multes, també ha estat pitjor. Comparativament, a l’Estat espanyol, no arriba ni a pessigolles. Als EUA, les multes –de fet, són acords que es reemborsen immediatament– han arribat a 16.500 milions de dòlars per les subprime del Bank of America. I s’han imposat sancions milionàries de més de 5.000 milions a Goldman Sachs i JP Morgan. Al Deutsche Bank, 7.200 milions. Milers de milions. Aquí, en canvi, entre 2014 i 2015, el màxim de sancions imposades a tota la banca no arriba a 24 milions. A La Caixa, deu milions en total. En el cas de Valores Santander, tot i que la sentència deia que es podria arribar a una multa de 1.800 milions, es va quedar en 16,9 milions, finalment rebaixats a 6,9.
Aquesta impunitat és una característica específica del sistema financer espanyol?
Ho és, sobretot, la desproporció de poder que acumulen els bancs davant els governs i la ciutadania. No se’ls pot ni multar.
A la cua del banc, mai no ens queixem. Hi ha una mena de por reverencial?
“Les relacions de poder entre la banca i la ciutadania estan marcades per l’asimetria de la informació i la desigualtat: la gent no s’atreveix a protestar davant del Banc d’Espanya”
Sí, hi ha una actitud reverencial: un concepte del dret canònic. Les relacions de poder entre la banca i la ciutadania estan marcades per l’asimetria de la informació i la desigualtat: la gent no s’atreveix a protestar al jutjat ni al Banc d’Espanya ni a la CNMV. Per què ho accepten? Perquè la gent necessita accés al crèdit.
Per això vau fundar Alternativas Económicas enmig de la crisi…
Sí, una experiència molt positiva. Volíem i volem una publicació finançada pels lectors, sense crèdits bancaris, amb publicitat selectiva i limitada. Ens en sortim, avançant amb dificultats. Voldríem arribar als 4.000 subscriptors, estem en 2.000. Sovint, penso que, si poguéssim tenir un equip de dotze persones en condicions dignes i a plena dedicació, encara sabríem molt més del que ens amaguen i investigaríem altres dinàmiques que cal investigar a fons.
Recorrent a Stiglitz, evidencies la desigualtat en les relacions entre la banca i la ciutadania.
És la qüestió central, l’asimetria de la informació: grans desproporcions entre la informació que tenen realment els bancs i la que faciliten als ciutadans, que resten en situació d’inferioritat i vulnerabilitat. Quan la banca col·loca les clàusules sòl –un altre frau– és perquè ja preveien que els tipus baixarien. S’anticipa i ven com un favor el que després serà un abús en tota regla: la clàusula era una assegurança pel banc, no pas pels clients.
I el fet que ara la banca imparteixi ‘educació financera’ a les escoles?
Em sembla pervers. Qualsevol professor d’institut ho pot explicar. O les famílies afectades. O els advocats. O les organitzacions de consumidors.
Un dels valors fonamentals del llibre és que compagina una anàlisi exhaustiva amb el valor del testimoni, des de la perspectiva vital, social i humana de la gent perdedora.
La informació econòmica sense la vida de les persones no té cap sentit. He tornat baldat i matxucat de molts viatges. He vist els danys irreparables que ha generat aquesta estafa. I no parlo de tipus d’interès o diners, sinó de vides trencades i truncades. La culpa i la por. La vergonya i el silenci. El buit i l’angoixa.
Com et queda el cap i el cos? Què és el que més t’ha impactat?
“Un avi va morir d’un atac de cor el dia que, finalment, va recuperar els estalvis. Hi ha hagut molt patiment callat. Gent que mai no ho va explicar a la família”
Els altres dolors que no es poden mesurar. I un factor del qual es parla poc: els efectes sobre la salut, persones molt tocades. Ara, s’està investigant. Com l’avi que va morir d’un atac de cor el dia que, finalment, va recuperar els estalvis. Hi ha hagut molt patiment callat. Gent que mai no ho va explicar a la família. Fills indignats amb el que els havien fet als pares. No és la quantitat de diners: és una vida sencera trinxada. Gent molt gran, treballadors de postguerra amb pocs coneixements, que s’han desllomat durant tota la punyetera vida i que veien que els ho prenien tot.
Ha faltat una causa general contra la banca?
Segurament.
No sé com donar-te les gràcies.
Gràcies a la gent; seguim.
——————————————————————————————
“Amb les clàusules sòl, el govern s’ha tornat a descarar a favor dels bancs”
Com valores la resolució europea respecte a les clàusules sòl?
És una resolució extraordinària per a la ciutadania. Molt positiva, molt precisa i molt clara. És el reconeixement que han pagat per allò que no havien de pagar i que, per tant, han de recuperar tot el que van pagar de més. A més, subratlla i ressalta molt, com a font d’abús, el desavantatge de l’usuari respecte a la informació de què disposa la banca.
I el paper del govern de l’Estat?
El primer que cal destacar és que el govern es va presentar al plet europeu per defensar els interessos bancaris i prou. Descaradament. Amb un informe del Banc d’Espanya contra la retroactivitat del retorn als usuaris, adduint els costos i els trastorns que podia suposar per les entitats financeres. Horrorós: ni una sola paraula sobre les famílies desnonades, que potser sense aquells interessos abusius haguessin pogut abonar la quota. Només va mostrar preocupació pels bancs, mai per les persones afectades. Amb una dada afegida preocupant que cal recordar: el 40% de la gent no sap que té una clàusula sòl.
Davant la claredat de la sentència, el govern ha presentat un mecanisme arbitral?
Sí. En comptes de dir que hi ha una autoritat superior que ha sentenciat clarament l’obligat compliment del retorn de tots els diners i demanar la seva execució, ha buscat un sistema que, a la pràctica, suposa donar quatre mesos més a la banca per negociar acords. Uns acords que, pels bancs, sempre seran millors que la sentència. És a dir, un decret completament tendenciós a favor dels bancs.
Frau rere frau, però també lluita rere lluita, el col·lectiu Ronda acaba d’anunciar la primera querella col·lectiva contra l’Índex de Referència de Préstecs Hipotecaris (IRPH), una altra font d’abús bancari?
Si els afectats per les preferents deixen alguna lliçó, malgrat tot el patiment, és que –un cop més– s’ha demostrat que només les mobilitzacions provoquen canvis. És mentida que no es pugui fer res i que no serveixi de res.
