Pot ser rendible tenir una llista de clients amb un ingrés diari inferior a dos dòlars? Hi ha oportunitats de negoci en els nens més pobres del món? Són compatibles les dues coses amb una educació de qualitat? Bridge International Academies intenta respondre afirmativament a aquestes tres preguntes des del 2008. Aquest grup –amb suport financer de Mark Zuckerberg, Bill Gates o el Banc Mundial– té escoles a Kenya, Uganda o l’Índia. Però el cas que crida més l’atenció és el de Libèria, que després de la crisi de l’Èbola va decidir donar un nou enfocament al seu fallit sistema educatiu.
El model és similar al de després de l’huracà Katrina, quan la majoria d’escoles públiques van passar a mans d’organitzacions privades
Imaginin un país on els que no van a classe (un 47%, segons el Banc Mundial) són els mestres i ni un sol estudiant és capaç de superar l’examen d’accés a la universitat. No és estrany que el nou ministre d’educació, George K. Werner, decidís fer un gir a la situació: de moment, 50 centres passaran a les mans de Bridge. El model és similar al de Nova Orleans: després de l’huracà Katrina, la majoria d’escoles públiques van passar a mans d’organitzacions privades i els resultats dels alumnes en els tests van millorar (si bé seguien estant molt per sota en les mitjanes nacionals).
Les charter schools de Nova Orleans han pujat les seves notes, però la majoria de mestres es declaren més deprimits a la feina i senten que no tenen un paper important a les classes. La rigidesa de les normes fa sentir a alguns nens com en una presó. I aquesta millora té trampa, ja que les escoles, en els seus tests d’admissió semblants a la selecció de personal d’una empresa, deixen de banda els alumnes que puguin fer baixar la mitjana de l’escola. L’èxit de Nova Orleans és similar a eliminar dels registres els ciutadans més pobres i celebrar l’augment de la renda per càpita. El New York Times el defineix directament com un ‘mite’.
Els professors són graduats de secundària que reben un entrenament de dues setmanes i segueixen les ordres d’una tablet
Bridge ofereix una educació de qualitat per sis dòlars al mes. Aquests sis dòlars són un percentatge considerable en la renda de les famílies, però podríem pensar que tot valdrà la pena si els nens reben una educació de qualitat que els ajudi a deixar de ser pobres. No obstant això, la qualitat és més que qüestionable: els professors són graduats de secundària que reben un entrenament de dues setmanes i segueixen les ordres d’una tablet que els indica què fer en tot moment. L’educació crítica i el pensament queden reduïts a donar les respostes correctes d’un qüestionari. A la seva memòria anual, Bridge reconeix pagar als professors menys (114-125 dòlars) del que cobren a la pública (145-170), però afegeix que els seus pagaments són més puntuals i regulars.
El negoci dóna pèrdues, ja que no hi ha suficients clients. Per això són tan importants les donacions dels filantrops. Però a Bridge anuncien que podrien generar fins a 250 milions de dòlars de beneficis l’any 2025. De cara a aquest objectiu, és important evitar la propaganda negativa: Curtis Riep, un estudiant de postgrau canadenc, es trobava a Uganda per estudiar com funcionaven les escoles sobre el terreny. Riep, després de concertar una reunió amb Bridge que va resultar ser falsa, va acabar detingut per la policia. La seva foto havia aparegut als diaris en un anunci pagat per la pròpia empresa, encara que els càrrecs dels quals era acusat van acabar sent falsos. Mesos després, la pròpia administració ugandesa va tancar les escoles Bridge, a les quals va acusar de males condicions d’higiene, fer servir professors no qualificats i exercir sense llicència.
Per què Libèria no té més diners per invertir en escoles?
La crisi de l’Ebola no va ser l’únic cop al sistema públic liberià; el país venia de dues guerres civils que van provocar mig milió de morts als anys 90. Prèviament, Libèria havia patit els programes d’ajust estructural que l’FMI i el Banc Mundial van imposar a desenes de països africans durant la dècada dels 80.
La crisi del petroli de 1973 va originar, d’una banda, una onada de petrodòlars que buscaven refugi en bancs europeus; per una altra, una crisi d’atur a Europa i la caiguda en desgràcia del keynesianisme als Estats Units. Tots aquests problemes van acabar projectats de manera brutal a l’Àfrica. Els crèdits enviats per països europeus en condicions molt favorables anaven condicionats a la compra de productes que la demanda europea ja no absorbia. D’aquesta manera, el capital rendia més que quedant-se aturat a Europa. Aquesta injecció va contribuir al malbaratament i al saqueig de molts dictadors africans –la majoria d’ells recolzats per França i els Estats Units després de les independències.
L’FMI i el Banc Mundial van decidir que els països africans havien gastat massa en sanitat i educació i els sistemes públics van ser pràcticament destruïts
L’arribada de Paul Volcker a la Reserva Federal americana, i la seva decisió d’apujar els tipus d’interès fins al 20% per combatre la inflació i atreure capital, van fer que els països endeutats en dòlars patissin grans riscos d’impagament. La competència dels mateixos països produint les mateixes matèries primeres va fer caure els preus i els ingressos: la pujada de tipus i la fugida de capitals van ser l’estocada final. Fos a negre i entrada de l’FMI i el Banc Mundial a l’escena. Els dos organismes van decidir que els països africans havien gastat massa en sanitat i educació i els seus ja malmesos sistemes públics van ser pràcticament destruïts. Encara que l’explicació del salvatgisme natural africà i les lluites ètniques resulti molt més seductora als ulls dels experts europeus i nord-americans, aquest tipus de condicions econòmiques són les que van contribuir, entre molts altres factors, a l’enfonsament de Somàlia com a estat o al genocidi de Rwanda.
L’actual presidenta de Libèria, Ellen Johnson Sirleaf, ha de conèixer de prop els plans d’ajust estructural. Ella mateixa va treballar al Banc Mundial l’any 1981. També va donar suport a Charles Taylor –un senyor de la guerra que va utilitzar nens soldat per apoderar-se de les riqueses de Libèria i Sierra Leona– al principi de la guerra civil liberiana. Aquest petit detall no va impedir que Johnson-Sirleaf rebés el premi Nobel de la Pau del 2010.
És irònic que el Banc Mundial doni diners a una organització com Bridge després de crear el buit que ara fa possible tot el negoci. També ho és que Libèria prefereixi donar 65 milions de dòlars –tres quarts del seu pressupost educatiu- a Bridge en lloc de dotar de més recursos el seu sistema educatiu. Libèria podria tenir un pressupost molt més gran si convertís el seu peix, la seva fusta o els seus diamants en productes acabats. La direcció, com en la majoria de països africans, és justament la contrària: el 2015 el país va signar un tractat de pesca amb la UE que estableix un pagament de 50 euros per tona de tonyina quan el preu al mercat mundial pot arribar a superar els 1.000 euros.
La Bill Gates Foundation va reconèixer el fracàs en la reforma del sistema educatiu americà a partir dels paràmetres de la filantropia, però sembla que amb els països africans sempre es pot experimentar. Tina Rosenberg, una escriptora americana guanyadora del Pulitzer, va escriure al New York Times un article defensant Bridge. En el penúltim paràgraf, però, reconeixia que no estava a favor de proves similars als Estats Units, on els seus fills anaven a l’escola pública. Rosenberg concloïa que “el cas de Libèria és diferent”. És difícil trobar exemples més transparents de les pràctiques occidentals a Àfrica.
Sabem i implícitament acceptem que un liberià mai viurà com un suec. Aquest objectiu no s’aconseguirà. Un cop integrada aquesta idea, pretenem que convisqui millor amb la seva misèria diària: li regalem medicaments, li muntem una escola o li ensenyem a muntar un petit negoci amb unes cabres. Ens sentim bé ajudant aquest pagès del qual hem d’aprendre taaaaantes coses. Quan totes aquestes mesures xoquen amb la realitat del mercat mundial, el liberià queda arruïnat i fuig del país. Llavors els occidentals ens dividim entre els progres que esperen rebre’l amb els braços oberts (sentint-se molt cosmopolites) i els homes d’ordre que esperen que el fregeixin a trets a la frontera o l’expulsin en el primer avió rumb a qualsevol país africà. En tots aquests casos, el liberià només és un objecte incapaç de prendre decisions, sempre dependent de les mancances sentimentals dels occidentals per rebre qualsevol cosa. Per a nosaltres, Àfrica és un parc d’atraccions al qual anar de viatge d’autodescobriment o un pou sense fons on llançar tots els nostres bons sentiments. Pel liberià, el seu lloc és i sempre serà el cul del món.
Jaume Portell Caño és periodista
