La veu de Kurt Cobain sona neutra i desafectada a través de la gravadora, com si la seva confessió pertanyés a una altra persona, i no a l’adolescent assetjat que ell mateix havia estat anys enrere: “Per a una societat que celebra les fites sexuals de l’home mascle, jo era l’immadur, l’homenet que mai va tenir sexe, i em fustigaven per això.” En Kurt té setze anys i, amb freqüència, menteix els seus amics, vanant-se d’una sèrie d’encontres sexuals que mai arriben a produir-se.
Fins que una tarda, amb les hormones borbollejant, el futur líder de Nirvana s’esmuny a casa d’una noia discapacitada i comença a grapejar-li els pits, disposat a perdre la seva virginitat de forma dràstica. De sobte, es veu envaït per una sensació d’abatiment: “Vaig intentar tirar-me-la, però no sabia com. Em va començar a fer fàstic la seva olor corporal, així que vaig tocar el dos.” Tot i no haver pogut consumar el coit, la doble humiliació (l’automenyspreu per la seva falta de determinació, els remordiments després de l’abús infligit), el perseguiria durant la resta de la seva vida.
L’episodi, registrat als diaris del músic i reproduït per ell mateix en una gravació exhumada al documental Cobain: Montage Of Heck (Brett Morgen, 2015), marca un punt de no retorn en l’existència d’en Kurt: és l’inici d’un lent replegament en si mateix, que precipita el seu definitiu exili mental d’una ciutat la rudesa de la qual l’havia convertit en un remolí d’ira i de por.
L’adolescent Cobain comença a defensar-se del món omplint la ciutat de pintades que brollen com úlceres (la més famosa, “Déu és gay”, seria recuperada anys després a la cançó de Nirvana “Stay Away”)
En un posterior fulletó promocional destinat a presentar l’àlbum Bleach (1989), el debut discogràfic de Nirvana, Cobain recordaria Aberdeen (Washington) com una comunitat “composada majoritàriament per fusters ignorants i fanàtics, mastegadors de tabac, caçadors de cérvols i homòfobs”. Allà creix aterrat per un ambient de masculinitat brutal que comença a l’institut, on els seus companys el persegueixen per la seva suposada homosexualitat, i s’estén fins als barons de la seva família: un avi que “solia explicar acudits racistes” i un padrastre que, davant la infreqüència amb la qual en Kurt porta noies a casa, li arenga diàriament amb la idea que “un home necessita ser un home i actuar com a tal”.
A poc a poc, l’adolescent comença a defensar-se del món amb les poques armes que té al seu abast: omplint la ciutat de pintades que brollen com úlceres (la més famosa, “Déu és gay”, seria recuperada anys després a la cançó de Nirvana “Stay Away”), i crivellant els seus quaderns amb reflexions i dibuixos que reflecteixen un estat d’aïllament cada cop major.
Aquells quaderns, publicats parcialment sota el nom de Diarios (Mondadori, 2003), s’integren amb naturalitat en el conjunt d’una obra que hem d’entendre, abans que res, com la gran temptativa de Cobain de transformar la seva marginació en art. En una de les pàgines, amb estil tosc i inflamat, en Kurt esbossa un còmic protagonitzat per Mr Moustache: un personatge rude i primitiu que sintetitza tots els idiotes (PALETOS) que tant l’atemoreixen a Aberdeen. A la primera vinyeta, Mr. Moutache s’acosta al ventre de la seva dona embarassada i expressa els seus desitjos: “Fill meu! El noi serà tot un home. Mira quina força té en aquestes cametes! Aquest va per futbolista!». De sobte, Mr. Moustache s’encén: “val més que no sigui una fastigosa fleuma (NIÑATA). Vull un mascle americà de carn 100% pura, honrat, treballador, i que odiï els jueus, els hispans, els negres i els maricons! Li ensenyaré a arreglar cotxes i a aprofitar-se de les dones”. A la penúltima vinyeta, el personatge es transforma de nou en un fals embull de tendresa (“Ahhh, mira quines puntades dóna amb aquestes cametes tan fortes”), abans que el fetus respongui els seus anhels de forma determinant: propinant-li un enèrgic i resolutiu cop de peu a la cara.
Altres moltes anotacions, en especial les que tenen a veure amb el seu incipient interès en el feminisme, procedeixen ja de la seva nova vida a Olympia (Wahsington), cap a on Cobain escapa el 1987, tractant d’esborrar qualsevol rastre del seu pas per Aberdeen. En aquesta petita ciutat universitària, on el punk rock floreix dins d’una escena tant reduïda com entregada, Cobain entra en contacte amb les dones que estan començant a assentar les bases del moviment riott grrrl: un intens corrent que, estimulat per l’ètica punk, lluita col·lectivament per l’empoderament femení, tot partint de la intervenció activa de les noies en la música rock.
A Olympia, petita ciutat universitària, on el punk rock floreix dins d’una escena tant reduïda com entregada, Cobain entra en contacte amb les dones que estan començant a assentar les bases del moviment riott grrrl
El dia que en Kurt coneix la Tobi Vail, impulsora del destacat fanzine riot Jigsaw i imminent cofundadora de la banda Bikini Kill, se sent tan abromat per la solidesa del seu discurs (i per la seva inabastable col·lecció de discos) que acaba vomitant de pur nerviosisme. Poc temps després, amb les dues unides en una fugaç relació de parella, els diaris d’en Kurt revelen ja la intensa construcció de la icona feminista que avui coneixem.
La inspiradora influència intel·lectual de la Tobi i d’altres riot, com Kathleen Hanna, es fa patent en les abundants llistes de discos favorits elaborades per Cobain, que comencen a omplir-se de referències vers el pop femení, subterrani i d’avantguarda facturat entre els anys 70 i 80: The Raincoats, The Slits, Marine Girls. A més, la consciència del músic sembla esclatar a qualsevol pàgina, a qualsevol racó: “La gent no pot negar cap isme ni pensar que n’hi ha alguns més subordinats que d’altres. Excepte el sexisme. Ell mana. Ell decideix. Segueixo pensant que, per tal que es desenvolupin els altres ismes, cal posar al descobert el sexisme”. O: “Em tranquil·litza el consol de saber que les dones són generalment superiors i per natura menys violentes que els homes. Em tranquil·litza el consol de saber que les dones són l’únic futur del rock’n’roll”.
El gener de 1992, després de fulminar Michael Jackson en el Top 1 de la llista Billboard amb l’àlbum de Nirvana Nevermind (1991), Kurt Cobain es converteix en una de les dues estrelles del rock masculines més famoses dels EUA. L’altra és Axl Rose, el líder de Guns’N’ Roses, una banda ultraconservadora que encarna encara els valors més ferotges del reaganisme. La tensió entre els dos no tarda a esclatar públicament, escenificant un conflicte en el qual es difuminen els límits del que és personal i el que és polític: davant Cobain, convertit ja en l’eventual portaveu de la joventut assotada pel neoliberalisme salvatge de les administracions de Reagan i Bush, Axl es presenta com una ampliació monstruosa de tots els matons d’Aberdeen: la metàfora d’una Nord-Amèrica de malson. Tant que la simple idea de compartir una audiència comuna comença a aterrir-lo.
Amb el descarnat terratrèmol punk de “Territorial Pissings” (“Mai he conegut un home intel·ligent/ i si ho era, era una dona”) el músic es rebel·la explícitament contra el masclisme
Tot i així, els discos súper-vendes que els dos entreguen quasi alhora no poden ser més oposats. Amb Use Your Illusion (1991), un doble àlbum barroc i desmesurat, Guns N’ Roses persisteixen en la tradició del rock androcèntric, amb cançons que encoixinen les dones entre cotons romàntics o les presenten com simples bitches. Al mateix temps, Cobain aconsegueix una cosa que fins al moment semblava improbable: introduir un grapat d’obscures reflexions sobre l’alienació, l’abús sexual o el masclisme en els canals de difusió musical de major audiència. En menys de quatre mesos, Nevermind assoleix els tres milions de còpies venudes. Avui en porta més de 35.
El crític Charles R. Cross, que anys després firmaria la biografia definitiva de Cobain (Heavier Than Heaven, Random House, 2005) rep el “fenomen Nirvana” amb escepticisme, argumentant que la banda “té audiència, però tant de bo tingués un missatge”. Cross amb prou feines gratava en la superfície de Nevermind -un gran disc de pop distorsionat, insuflat amb l’alenada poètica d’un bitxo raro -sense arribar a percebre que Cobain estava detectant les nafres adherides a la seva època amb una eficàcia inèdita en els seus contemporanis.
A vegades, amb el descarnat terratrèmol punk de “Territorial Pissings” (“Mai he conegut un home intel·ligent/ i si ho era, era una dona”) el músic es rebel·la explícitament contra el masclisme, reclamant atenció vers l’enfocament feminista que tant l’havia estimulat a Olympia. A vegades, com a “Polly”, una cançó abstracta sobre la violació que en Kurt havia escrit des del punt de vista de l’agressor, la seva tendència als textos oblics provocava mal interpretacions amb conseqüències fatals. “Polly” es basava en un succés real ocorregut anys abans a Tacoma (Washington) i va desencadenar un altre de terrible, quan dos fans de Nirvana van assaltar sexualment una dona mentre taral·lejaven la cançó, aliens a l’angoixa punyent que transmetia la lletra.
Cobain, que considerava la violació com un dels crims més greus que podien cometre’s, redacta les següents notes, destinades a incloure’s en el llibret de l’àlbum de rareses Incesticide (1992): “L’any passat, una noia va ser violada per dues desferres d’esperma i ous mentre cantaven la lletra del nostre tema Polly. Tinc dificultat en pensar que hi ha plàncton així en el nostre públic (…) Arribats a aquest punt, tinc una petició per als nostres fans: si algú de vosaltres odia els homosexuals, a la gent d’un altre color o a les dones, feu-nos un favor: deixeu-nos en pau. No vingueu als nostres concerts i no compreu els nostres discos.”
Una entrada al seu diari, escrita a la mateixa època, incideix així en l’afer: “Recordo allò que explicava Kathleen Hanna sobre l’institut. Que hi havia una classe en la qual ensenyaven les noies a preparar-se per una possible violació. I quan treies el nas fora i veies els violadors allà jugant a futbol, deies: «És a ells a qui haurien d’ensenyar aquestes coses.”
Ja el 1993, Cobain grava “Rape Me” (Viola’m), una mena de resposta a la controvèrsia suscitada per “Polly”, en el títol de la qual recicla una provocadora consigna usada habitualment en el cercle de les Riott Grrrls. La cançó podia haver estat doblement eficaç. Per una banda, des del seu privilegiat estatus de celebritat pop, Cobain ajudava a amplificar el discurs de les grrrls. Per l’altre, llegava el seu definitiu himne antiviolació: una composició de crua justícia poètica, en la qual “un home viola una dona, és enviat a la presó, i acaba sent violat allà”. Tot i així, torna a ser malinterpretat, aquest cop per associacions feministes que s’estavellen contra l’ambigüitat del títol. Cobain es converteix en una bomba que, caigui on caigui, provoca reaccions enceses, sovint enfrontades, i no sempre netes.
Ja el 1993, Cobain grava “Rape Me” (Viola’m), una mena de resposta a la controvèrsia suscitada per “Polly”, en el títol de la qual recicla una provocadora consigna usada habitualment en el cercle de les Riott Grrrls
Amb freqüència, la premsa conservadora i sensacionalista comença a disparar contra ell, però utilitzant com a blanc la seva nova parella, Courtney Love, una presa aparentment més fàcil. Procedent de la prehistòria del moviment riot, tot i que mai va arribar a integrar-se en la seva dinàmica, Love era una dona forta i autosuficient que construïa la seva pròpia carrera lluitant sota l’ombra de Nirvana. Els discos de la seva banda, Hole, que exploraven sense complexos els tabús de la feminitat, eren difícilment assimilables per la cultura patriarcal en la qual continuava dissolent-se la indústria del pop, però ella persistia amb fe cega en el poder de la discrepància.
Molt aviat, la suma d’una dona sense pèls a la llegua (“sembla que nosaltres només podem arribar alguna part utilitzant el nostre cony, mentre que ells ho aconsegueixen tocant bones cançons”) i un home feminista es converteix en una veta irresistible per als mitjans: un canal idoni per intoxicar la imatge pública dels dos. Tant, que, a poc a poc, en Kurt comença a ser percebut com un ésser pusil·lànime, manejat per una bruixa sense escrúpols. Una versió que Brett Morgen, autor de Cobain: Montage Of Heck, desmentia recentment en una entrevista concedida al diari El País: “en Kurt era un gran feminista. Fa 20 anys tot el món es sentia amenaçat per una dona de forta personalitat com la Courtney, però ell no. Va saber donar-li el seu lloc i conviure amb igualtat de poder en la seva relació. Això feia que molts el veiessin com un titella davant una dona manipuladora. No crec que fos així.”
Malgrat que el centre de la tempesta es desplacés d’un lloc a un altre, tot i que el poder d’en Kurt detonés en els escenaris de tot el món, és fàcil concloure que l’estrella mai va aconseguir sortir d’Aberdeen. Quan, el gener de 1992, en una emissió televisiva de màxima audiència, el músic introdueix la seva llengua a la boca de Krist Novoselic, baixista de Nirvana, ho fa complaent-se en la possibilitat que a l’altra banda de la pantalla estiguin congregats “tots els idiotes PALETOS i homòfobs” del seu poble. Quan entra a escena, embussat en un vestit curt de la Courtney, hi ha alguna cosa de joiosa exploració en el seu costa femení, i alhora un acte de venjança contra un passat que no acaba de diluir-se.
Tot això, en tot cas, amagava una poderosa càrrega simbòlica que va estimular milions de persones arreu del món. Una d’elles va ser la periodista londinenca Amy Raphael, que en el seu llibre Never Mind The Bollocks: Women Rewrite Rock (Virago, 1995) escrivia el més bonic resum del llegat d’en Kurt: “Cobain va reconèixer el femení en sí mateix més que qualsevol altre artista dels 90. Ell va ser, per a nosaltres, un model de conducta més subversiu del que [la teòrica feminista novaiorquesa] Camille Plagia mai hagués esperat ser.”
*Article publicat originalment a Pikara Magazine.
