Durant els seus anys d’exili a França previs a la formació del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL), Oriol Solé Sugranyes havia treballat en una impremta i havia après el funcionament de les màquines del taller col·laborant en l’edició de publicacions com el Diccionario del Militante Obrero o la revista Nuestra Clase. Pocs anys després, els equips Exterior i Teòric del MIL feien feines de traducció, creació, impressió i edició de textos provinents de tot Europa i del món, sobretot dels clàssics marxistes i consellistes, així com d’aportacions autogestionàries franceses. Jordi Solé, un dels tres germans Sugranyes que integraven el MIL, va substituir Oriol en l’ofici de tipògraf mentre aquest complia condemna en una presó francesa.
La resta de membres operatius del MIL van impulsar la creació d’unes edicions amb textos d’autores que representaven el pensament més radical del proletariat mundial. Un any més tard, aquest projecte desemboca en les Ediciones Mayo-37, que es publicaran fins a l’any 1976. Després de dues expropiacions de maquinària i impremtes en uns tallers de Tolosa de Llenguadoc, l’Equip Teòric vertebra una xarxa per a la difusió d’aquests textos –amb fins a 3.000 còpies de cada publicació–, que sovint passen clandestinament pels Pirineus en maletes o cotxes fins a arribar a destí: fàbriques, sindicats, vagues i manifestacions. Entre aquestes destinacions, hi havia la plantilla en vaga de la fàbrica Bultaco o el corrent obrer anticapitalista Plataformes de Comissions Obreres.
“El que preteníem era aportar contingut teòric i de formació política entre els moviments obrers més radicalitzats de la península Ibèrica dels anys setanta”, recorda Ricard de Vargas Golarons, àlies El Llengües, exmembre del MIL i un dels encarregats d’aquesta pota teòrica.
La impremta no va caure amb la detenció de membres del MIL ni tampoc amb la desarticulació posterior d’altres grups autònoms com l’OLLA o els GARI. “Fins prop dels anys 80, des de la clandestinitat, es van seguir traduint i aportant unes publicacions que, creiem, van deixar un fort substrat de nous continguts i formats en la cultura combativa dels posteriors moviments socials i autònoms catalans”, conclou De Vargas.
A mitjan anys 80, una d’aquelles màquines d’impressió va creuar la frontera francesa i va arribar a un local de la plaça del Raspall de la vila de Gràcia de Barcelona. El projecte no va quallar, però, poc després d’aquella iniciativa, l’any 1987, membres de la plantilla de l’antiga Editorial Bruguera, amb el suport del Col·lectiu Ronda, van fundar la cooperativa Foli Verd en un local del carrer Llibertat. “En aquells inicis, recordo que vam imprimir material per la plantilla en vaga de Condiesel, de solidaritat amb Nicaragua i, més tard, contra la guerra a Bòsnia”, recorda Josep Maria Gasen. Van imprimir –com a retorn solidari– els materials del Fòrum Social Català i, més regularment, els de la Xarxa d’Economia Solidària. Enguany, celebren el seu trentè aniversari. A mitjan anys 80, també van veure la llum les impremtes cooperatives Gramagraf (Badalona) i Cevagraf (Rubí).
Avui dia, després del pas de la transició i malgrat la modernització i la digitalització, que han relegat l’ús de la impremta tipogràfica a una esfera comercial o retrovintage, aquesta tècnica encara es manté a l’epicentre d’alguns projectes col·lectius i comunitaris, que donen continuïtat a l’ofici i garanteixen l’ús comunicatiu i subversiu d’aquest artefacte creat per Johannes Gutenberg l’any 1451.
Hereus de la cultura de la difusió i l’agitació
Descontrol Editorial neix al voltant de les lluites contra el pla Bolonya i davant la necessitat d’imprimir materials de difusió i agitació com fanzines, fulls volants, llibrets i altres formats a un preu assequible. El projecte es va anar ampliant amb més màquines, que van permetre cobrir altres aspectes de les arts gràfiques. “Als inicis, el projecte era sols d’impremta i l’objectiu era produir materials de difusió i formació per als moviments socials. Però, un cop tens la maquinària i els coneixements, crear la part editorial era el pas fàcil i lògic”, apunta Hèctor, un dels integrants del projecte.
Descontrol destina una part dels seus guanys a col·lectius i moviments socials
Ara, Descontrol treballa en diferents àmbits. Per una banda, la impremta, que ofereix serveis per a editorials, autores o projectes que vulguin autoeditar un llibre. També s’imprimeixen tot tipus de materials de difusió i agitació com fulls volants, cartells, díptics, adhesius… “Ho intentem fer al preu més baix que ens és possible; és una de les maneres que tenim de donar suport als moviments”, destaca Hèctor. Per altra banda, la part editorial del projecte edita llibres amb l’objectiu de “donar eines per a la transformació social de la manera més barata possible perquè tothom hi tingui accés”. Una de les bases del projecte ha estat la recuperació de textos desapareguts o que no tenen cabuda en una editorial comercial, com algunes obres dels anys 20 i 30 de personatges de l’anarquisme. Per a Descontrol, és important mantenir la pluralitat dels àmbits de treball del projecte, ja que la part editorial que podria ser inviable econòmicament és sustentada per la part d’impremta. “La idea és fer una activitat que pugui generar un benefici econòmic per cobrir-ne una altra que no en genera, però que representa un benefici social”. Descontrol destina una part dels seus guanys a col·lectius i moviments socials.
Tot just fa un mes que s’han traslladat de l’Infoespai de Gràcia al recinte de gestió veïnal de Can Batlló per col·laborar, entre altres, amb la impremta col·lectiva que hi ha en aquest espai. “La relació en l’àmbit material acaba de començar, però volem fer projectes conjunts que combinin les diferents tècniques d’arts gràfiques, ja que nosaltres treballem en digital i elles més en tipogràfic, gravats, estampació, serigrafia… La idea és ampliar les possibilitats de cobrir les necessitats dels moviments socials”.
L’Automàtica, cultura tipogràfica a Gràcia
“No hi gaires impremtes com aquesta a casa nostra, ja que es tracta d’una tècnica d’impressió tradicional gairebé en desús que, per nosaltres, representa un treball de slow-food, el desenvolupament d’un ofici que combina temps i espai”, apunta Ariadna. L’Automàtica va néixer fa sis anys, constituïda com a associació cultural arran de la reflexió d’algunes integrants de la comissió de cultura del 15-M. “Davant l’hàbit cultural de la subvenció, la dependència dels pressupostos institucionals i la decepció amb la burocràcia, vam optar per autogestionar-nos”. Per fer-ho, van decidir rescatar la maquinària d’un taller d’impressió del barri de Gràcia a punt de clausurar i autofinançar-se mitjançant les quotes aportades per la quinzena de membres que integren l’associació. “Treballem amb segells discogràfics, bandes de música, editorials, publicacions i artistes amb pressupost baix, integrants d’una cultura de base”, explica Marc. L’altra pota del projecte combina una programació periòdica de tallers d’impressió tipogràfica, conferències i concerts al taller del carrer Legalitat. “Un espai obert a la ciutat”, afirmen, que ofereix activitats culturals per sufragar els costos i generar el sou per a Ferran, el maquinista, tutor i mentor de L’Automàtica, l’home que –des de fa quaranta anys– gestiona les Minerves Heidelberg d’aspes, la guillotina Haas, els més de cent jocs de tipografies de plom i fusta i les màquines òfset GTO 52 i TOK.
L’Automàtica va néixer fa sis anys arran de la reflexió d’integrants del moviment 15-M
Com remarquen ambdós grafistes: “A diferents països europeus, les letterpress experimenten un creixement més basat en la moda i l’estilisme que en l’aposta que representa per a nosaltres tot i la precarietat: una actitud, un estil de vida que combina la creació i una part física i artesanal”. L’encreuament de professions –dissenyadores, il·lustradores, grafistes– els permet conèixer les màquines i experimentar i els dóna “una visió més integral de tot el procés de creació i producció”. Per a elles, la potencialitat de la impremta també és que permet “tenir una arma política per difondre; tenir maquinària vol dir poder imprimir, amb el valor afegit d’utilitzar unes tipografies limitades”.
Eina educativa i comunitària a Benimaclet
Durant els mesos d’abril i maig, el col·lectiu de treball comunitari, artístic i pedagògic Catxirulo Lab ha organitzat unes jornades per presentar La premsa menuda de Benimaclet, un projecte de laboratori cooperatiu desenvolupat en aquest barri valencià. Es tracta d’una eina educativa de gestió comunitària pensada perquè la mainada del barri acabi generant una xarxa de publicacions a partir de sistemes autònoms d’impressió analògica. Sota el lema Educar, cooperar, autoeditar, teixir comunitat, el col·lectiu ha convidat diferents persones i col·lectius amb plantejaments relacionats amb la infància, el barri o l’autoedició que poden aportar una mirada crítica i constructiva a la proposta. Projectes com La Repartidora, l’Automàtica o Industrias Lentas –un taller valencià que es dedica a la gràfica, l’edició i la recuperació del sistema d’impressió que ara es considera obsolet– participaran a les jornades.
Segons relaten al seu web, aquesta eina “es basa en el disseny i la fabricació del prototip d’una impremta inspirada en les impremtes freinetistes d’ús escolar”. Célestin Freinet va ser un pedagog francès, creador de l’escola proletària, que introduí la impremta a les aules com a part d’una concepció pedagògica més àmplia basada en la lliure expressió infantil, la cooperació i la investigació de l’entorn i la natura.
Aquestes impremtes funcionen a partir d’un senzill mecanisme d’estampació plana amb motlles amb tipografies o gravats. Per això, “la senzillesa del sistema d’impressió oferix la possibilitat que xicalla prou menuda puga treballar amb autonomia”, destaquen les promotores.
L’objectiu del projecte és que aquesta eina estigui al servei de la comunitat educativa del barri tan aviat com sigui possible i s’entengui com un recurs educatiu més, tant per a centres educatius com per a col·lectius, espais o grups interessats a fer-la servir.
