Una trobada de poemes i moviments socials en lloc d’una trobada de poetes amb recitals maratonians. Eixa era la pretensió d’una assemblea formada per poetes residents a València i els voltants, i que ha cristal·litzat després de mesos de treball en la trobada Veus de l’Extrem València 2017. Sota el lema “Poesia i Escolta”, aquesta trobada -que no festival, com insisteix l’assemblea organitzadora- tindrà lloc els dies 28, 29 i 30 d’abril als barris valencians de Zaïdia, el Carme, el Cabanyal i Benimaclet.
La convocatòria naix de la inquietud d’un conjunt de poetes de la ciutat de fer una parada en el camí per a reflexionar sobre el paper de la poesia i l’art, i així sorgeix aquesta mena d’experiment de participació política i cultural. Com diuen al seu manifest Sense poemes en la llengua: “hem arribat a la conclusió, després de tants recitals de poesia, després de tanta Poesia de la Consciència Crítica, després de tant de cànon i egos sempre inoportuns, que ja no fan falta més poetes”.
Poesia i escolta
L’any 2008 va aparéixer penjada d’un pont de l’avinguda del Cid en direcció cap a Madrid una pancarta amb un poema d’Antonio Orihuela: “Cada vez veo más gente / con una venda puesta en los ojos / incluso he visto gente que / habiéndosele movido un poco / se la vuelve a colocar correctamente“. Eixe any esclatava la bombolla. L’acte no estava signat, fou una intervenció anònima. “Un dels poemes més llegits de la literatura contemporània”, bromejava el poeta Enrique Falcón a l’acte de presentació de la trobada que es va celebrar en el context de la 17a Mostra del Llibre Anarquista de València, la primera setmana d’abril. En aquest mateix acte, veïnes i membres de l’assemblea de Veus de l’Extrem València pintaren una nova pancarta d’aproximadament 10 metres amb el poema d’Orihuela que acompanyarà la trobada pels quatre barris com si es tractara d’una bandera pirata. I és que aquell acte anònim serveix quasi com una mena de guia espiritual per a la nova edició valenciana.
Les trobades de poesia de Voces del Extremo nasqueren als anys 90, a Moguer (Huelva), amb l’objectiu de servir com a espai per a la connexió de pràctiques poètiques crítiques amb l’establishment cultural i artístic del moment. Allò que avui s’ha anomenat Poesia de la Consciència Crítica, que a València ha estat sempre molt activa, nasqué durant aquelles modestes trobades. Al llarg d’aquests vint-i-cinc anys s’han celebrat altres edicions de Voces també a espais de Logroño, Tenerife o Madrid, entre d’altres.
Però l’assemblea de Veus de l’Extrem de València vol capgirar allò en què s’ha convertit, segons la seua anàlisi, la trobada de Moguer: un espai de poetes per a poetes. Fent una crítica de la desconnexió de la poesia amb la realitat actual, l’assemblea es va preguntar, una vegada més, si la poesia -i l’art en general- pot acompanyar les lluites socials i polítiques que hi ha avui dia a les nostres ciutats: Com posar els poemes i les creacions culturals al servei de les batalles quotidianes? Qui decideix quins poemes són polítics i quins no? Són els poetes el centre de la poesia política o més aviat haurien de ser els moviments socials? És a dir, reprendre la pregunta de sempre i plantejar-la des de coordenades culturals, físiques i polítiques diferents.
Des de l’assemblea valenciana de Veus 2017 es va arribar a la conclusió que havia arribat el moment d’escoltar, que els poemes i els poetes comencen a posar en pràctica eixa faena, que constitueix, des del seu punt de vista, una de les tasques més urgents que ha d’imperar en qualsevol proposta cultural, poètica i/o política. Per això començaren fa mesos a donar forma a aquest experiment: la poesia com a excusa per a la creació d’un espai de trobada política i personal; un mecanisme per a la vinculació. Al mateix temps, que eixa manera de portar l’art a la realitat oferisca alguna clau per a poder projectar algun tipus de proposta cultural políticament honesta.
Per això, el contacte amb diferents moviments socials i veïnals que ha estat la tasca principal de l’organització. Aquests col·lectius i associacions implicades en la trobada, on cadascuna ofereix el que pot i el que és, donaran no només suport aportant un espai, sinó també la seua participació activa al voltant dels debats i les lectures. Ells són els autèntics destinataris del projecte, que el facen seu. Un exercici d’obertura d’una escena que peca moltes vegades de massa hermètica, massa críptica o massa elitista, també entre els que parlen de la realitat amb ulleres polititzades. Amb aquest Veus València 2017 es pretén que siga la gent que lluita qui oriente a aquells i aquelles que vulguen proposar un tipus d’art que acompanye les seues lluites. Està per veure què exigiran les organitzacions de base als poemes i a les poetes i si és realment necessària la poesia en la lluita política.
Això, a la pràctica, es tradueix en una trobada de poesia a la qual no hi haurà recitals, sinó rutes de l’escolta. Aquesta edició de Voces serà itinerant dins de la ciutat de València. Partint de Ciutat Vella, els participants recorreran diferents barris de la ciutat de València on els col·lectius col·laboradors els introduiran en les problemàtiques de cada barri, quines són les seues lluites i com s’organitzen. Serà en els trajectes al tramvia on tindran lloc jam poètiques improvisades i, al final de cada dia, es faran recitals-assemblees on els diferents col·lectius podran debatre els poemes amb els poetes. A més a més, per a no deixar a ningú a banda s’ha creat l’Espai Vocecitas per als més xicotets.
No hi ha hagut autors invitats ni noms reclam als cartells ni a la programació, són els i les poetes qui se sumaven a la invitació general a participar. En total hi ha vora cent participants confirmats de tot arreu de l’Estat espanyol. Els únics noms destacats seran els dels poetes valencians Antonio Martínez i Ferrer (Alzira, 1939) i Marc Granell (València, 1953) que seran homenatjats. Amb nom propi també participaran en la trobada El Niño de Elche, que va titular el seu últim àlbum Voces del Extremo per la trobada de Moguer, que farà arribar un pregó des d’Atenes; i l’artista visual Isaias Griñolo, que documentarà l’edició valenciana de Voces per a una peça titulada Notificaciones per a una exposició que estarà el Centre del Carme des de maig. Per a la resta, ni noms ni signatures. Tampoc al recopilatori de poemes que s’ha editat per a l’ocasió, en què les autores venen glossats al final en una mena de títols de crèdit.
Poesia, per a què?
La trobada té unes pretensions ben altes. Entre el recent boom d’una poesia jove, transsumpte d’aquella poesia de l’experiència dels anys 80 i 90, i l’anihilada etiqueta de la Poesia de la Consciència Crítica, la trobada de Veus València tracta de transcendir categoritzacions i posar la poesia al servei de la vida, novament. Disparen contra la figura del poeta, del creador allunyat de la realitat, d’aquell tocat per la inspiració i fan una crida a embrutar-se les mans, pel poeta de trinxera. Ara bé, necessitaran les lluites locals de la poesia? Pot acompanyar la poesia les vides en resistència? Poesia, per a què?
Encara sense saber quin serà el resultat de l’experiment, el que sí que és cert és que Veus València 2017 ha emprés una aposta molt interessant per la vinculació de la poesia i la realitat aclaparada i barallada a cada minut. Enfront dels nous escenaris mediàtics que amenacen a tornar a postergar la possibilitat d’una poesia honesta i compromesa en les nostres latituds, petits projectes s’engeguen demostrant que la poesia sempre ha servit, no cal dir-ho, per a lluitar contra el capitalisme i acompanyar la vida.
