L’estat d’Israel és considerat un cas de colonialisme d’assentament, que manté una estratègia d’immigració amb la intenció d’alterar l’estructura ètnica del país. Els Estats Units d’Amèrica (EUA), Austràlia o Sud-àfrica –tot i que aquest últim Estat fracassa amb la fi de l’apartheid l’any 1990– són altres exemples d’aquest tipus de colonialisme que produeix una estratificació social basada en l’ètnia. L’objectiu principal del colonialisme d’assentament és expulsar la població local i apropiar-se del territori.
A diferència del model de colonialisme tradicional, en què una metròpoli situada fora del territori ocupat explotava els recursos i la població autòctona, el colonialisme d’assentament suposa que un grup pioner s’estableixi al territori i comenci a desenvolupar organismes o institucions d’estil europeu occidental, mitjançant una narrativa que justifica l’ocupació per acabar amb guerres o persecucions religioses i crear un nou país lliure, com en el cas dels EUA. És així com, a finals del segle XIX, el Moviment Sionista, arran de l’antisemitisme secular existent a Europa i de l’ús interessat de la llegenda de l’expulsió dels jueus de la Terra Santa –com planteja Shlomo Sand a La invención del pueblo de Israel–, pretén establir-se a Palestina. Al mateix temps, Ilan Pappé, al seu llibre La neteja ètnica de Palestina, explica que això es va materialitzar en el pla Dalet, que va portar a la Nakba (catàstrofe en àrab), les massacres i els atacs contra la població civil mitjançant els quals les milícies sionistes van expulsar la majoria de la població autòctona –segons el centre de recerca BADIL, 750.000 palestines van ser desplaçades per la força– del territori que, el 15 de maig de 1948, es convertiria en Israel.
Grups ètnics jueus
Com explica l’historiador australià Patrick Wolfe, una de les característiques del colonialisme d’assentament és l’establiment d’una etnocràcia. En el cas d’Israel, el grup més important seria la comunitat asquenazita –alemanya en hebreu–, que arriba a Palestina a principis del segle XIX i és la creadora i desenvolupadora del sionisme. Propera a la comunitat asquenazita, trobem la comunitat jueva russa, que arriba després de la caiguda del bloc de l’Est, provinent dels països de l’antiga Unió Soviètica. Tot i que la gent russa es va formar a les universitats soviètiques, aquests dos primers grups comparteixen la cultura europea. Malgrat els 80 anys de laïcisme soviètic, durant els quals les comunitats jueves van perdre les pràctiques culturals i religioses, no han tingut grans problemes a l’hora d’integrar-se a la nova identitat jueva creada per l’Estat israelià.
La necessitat de mà d’obra barata va dur el sionisme a importar gent jueva d’arreu del món
A la tercera posició de l’escala social ètnica, hi ha els mizrahims (orientals en hebreu), que serien les comunitats jueves dels països àrabs i musulmans. La necessitat d’aconseguir mà d’obra barata del futur estat d’Israel va dur el Moviment sionista a organitzar una sèrie d’operacions per importar persones jueves d’altres indrets del món, a les quals s’aplicaria la llei de retorn a partir de 1950. Durant els anys 30 i 40, la comunitat jueva iemenita va començar a ser traslladada a Palestina. Mentrestant, els mizrahims denunciaven les dures condicions de vida que patien en comparació amb la gent arribada d’Europa. Uns dels casos més sonats va ser la desaparició de més de 1.033 criatures després d’arribar a Israel, que van ser donades en adopció a famílies asquenazites.
Més tard, també hi van arribar milers de persones procedents de l’Iraq, l’Iran o Egipte. D’entre els mizrahims, el grup més important va ser el magrebí, majoritàriament de ritu sefardita, integrat per descendents de la gent expulsada pels Reis Catòlics que va trobar refugi als països islàmics (considerats com a pobles de llibre que han de ser acollits), especialment al Magrib i a l’Imperi Otomà. Però, el fet de ser d’origen àrab i de tenir tradicions culturals i socials diferenciades dels grups supremacistes israelians i una capacitat econòmica baixa els va convertir en una comunitat marginada i segregada que, avui dia, pateix una situació de subalternitat ètnica i social.
A l’estrat més baix de les comunitats jueves d’Israel, trobem el grup dels falaixa o etíops, que va arribar de manera massiva durant les últimes dècades del segle XX i la primera del XXI mitjançant les operacions especials Moisès, Josuè i Salomó. Una mostra del conflicte colonial existent entre la població jueva oriental i occidental és el debat que es va produir entre els rabinats sefardita i asquenazita –el primer considerava que la població falaixa era jueva i el segon no– o l’escàndol sobre les esterilitzacions forçoses de dones falaixa.
La comunitat palestina autòctona sota l’apartheid
A la base de la piràmide social, hi ha la població autòctona palestina, que, davant la incapacitat d’Israel d’expulsar-la de tot el territori entre 1948 i 1967, ha esdevingut l’impediment principal per acabar el projecte colonial iniciat a finals del segle XIX pel sionisme. Les seves condicions de vida són marginals i està sotmesa a situacions desiguals a causa de la legislació israeliana, que va establir un estatus legal diferent en funció de l’indret on es trobava en el moment que es va establir la línia d’armistici l’any 1949. El terme utilitzat pel Centre de Recerca per a la Residència i els Drets de les Refugiades Palestines (BADIL) per referir-se a la situació que pateix la població palestina actualment és Nakba en marxa (ongoing Nakba), ja que les polítiques israelianes tenen l’objectiu comú d’expulsar-la lentament de tot el territori palestí.
Entre la població palestina, hi ha la gent que vivia als territoris ocupats abans de 1948 –actualment Israel–, que representa el 20% de la ciutadania israeliana. Entre 1948 i 1966, van viure sota jurisdicció militar, subjectes a un control estricte i sense possibilitats d’autoorganització política, social o cultural. Avui dia, com explica l’informe Apartheid contra el poble palestí (Luciana Coconi i David Bondia, 2009), aquestes persones estan sotmeses a més de 50 lleis que les discriminen. D’altra banda, trobem la població de Jerusalem, sense ciutadania, que ha de renovar el permís de residència cada cert temps. Finalment, hi ha les palestines de Cisjordània i Gaza, sota jurisdicció militar des de la guerra de 1967 –la Naksa, que significa retrocés en àrab–, sense les garanties d’un estat de dret i sotmeses a l’assetjament constant de les forces d’ocupació israelianes.
Diferències econòmiques i socials
Dins l’amalgama social israeliana, la comunitat asquenazita –al voltant del 33% de la població amb ciutadania a Israel– ocupa una posició dominant en la majoria d’esferes socials, seguida de la comunitat mizrahi, amb la qual manté tensions socials i polítiques. Una de les fonts de tensió és la supremacia de la cultura asquenazita europea, pròpia del colonialisme d’assentament, que ha marginat la cultura mizrahi oriental perquè la considera primitiva. Aquest fet també es manifesta en l’àmbit educatiu. Segons els estudis de l’Oficina Central d’Estadística Israeliana, a través del sistema de segregació, s’ha dificultat l’accés de població mizrahi a l’educació, fet que condiciona les seves possibilitats de trobar feina. Semblantment, la comunitat falaixa ha estat discriminada contínuament per bona part de la societat.
Les comunitats mizrahi van ser marginades i segregades pels grups supremacistes israelians
Aquest és un dels elements que il·lustren el fracàs d’Israel a l’hora d’implantar el colonialisme d’assentament, ja que no ha aconseguit la integració nacional malgrat el discurs d’unitat israeliana. Ben al contrari, l’intent d’eliminar les diferències culturals o el rebuig cap a determinades ètnies ha generat una estructura social fragmentada. Durant els anys 70, per exemple, els Panteres Negres israelians i l’organització Mizrahi Rainbow van denunciar que les autoritats israelianes, després d’acceptar el rabinat sefardita, van obligar la comunitat mizrahi a canviar els seus noms i la seva llengua, que eren àrabs.
Dins la complexa jerarquia social israeliana, la comunitat palestina continua ocupant la posició més baixa respecte a totes les comunitats jueves. No obstant això, l’Oficina Central d’Estadística Palestina estima que, l’any 2020, el pes demogràfic de la població palestina a la regió superarà el de la israeliana –7,13 milions davant de 6,96 milions. La població palestina de Gaza i Cisjordània –poc més de quatre milions de persones– viu sota discriminació, amb una legislació i un sistema educatiu segregats, i sotmesa a l’enderrocament de cases, l’espoli de recursos, l’empresonament, l’assassinat i la privació de la llibertat de moviment. Els tres últims grups de població palestina –Jerusalem, Cisjordània i Gaza– no poden participar en el sistema polític de la potència ocupant.
Simpaties mizrahi amb les palestines
Amb tot, el fracàs més important del colonialisme d’assentament d’Israel és que, avui dia, hi ha sectors minoritaris de la comunitat jueva mizrahi que s’identifiquen amb les palestines, arran de la identitat àrab comuna i les polítiques discriminatòries aplicades per les autoritats israelianes. En aquest sentit, Reuven Abarjel, fundador dels Israel Black Panthers i membre del Mizrahi Democratic Rainbow, dóna suport al moviment Boicot, Desinversions i Sancions. També participa en alguns comitès populars contra els processos gentrificadors que representen una neteja ètnica encoberta a ciutats com Jaffa, Ramla o Lod, antigues poblacions palestines dins d’Israel, on s’havien establert comunitats mizrahims. Tanmateix, la majoria de mizrahims creuen en el projecte colonial sionista i molts són propers als grups d’extrema dreta antipalestina. Amb la intenció d’obrir la ment d’aquests col·lectius, el mizrahi Jowan Safadi va compondre la cançó “To be an arab”, que intenta recuperar el passat àrab de la comunitat i proclama la possibilitat de conviure a la Palestina històrica anterior a 1948.
Article publicat al número 430 de la Directa.
