S’ha reflexionat abastament sobre The Wire, el telefilm creat per David Simon i Ed Burns que avui fa quinze anys emetia el seu primer capítol. Més enllà del veredicte unànime sobre la seva qualitat, no són poques les veus que, com li agrada recordar al seriòfil Pablo Iglesias, s’hi han referit com a una “sèrie marxista”. La consigna és un punt imprecisa, en el sentit que el que és marxista no és la sèrie sinó la crítica que aquesta atreu i imanta, però no per això deixa de posar sobre la taula algunes de les seves característiques més particulars, que fan que encara avui, consolidada l’eclosió definitiva de la forma sèrie com a fenomen de masses i espai privilegiat de les inversions i beneficis de la indústria cinematogràfica, The Wire segueixi sent un lloc on retornar.
Per què The Wire?
Gran part de la producció artística moderna ha assumit com a tasca la representació objectiva de la realitat. Sobre això, és cert, hi ha molt de debat, en el sentit que cada un dels conceptes “representació”, “objectivitat”, “realitat” és, si fos possible, més problemàtic que l’anterior: autors com Adorno o Sánchez Vázquez, per exemple, han considerat que gairebé no hi ha hagut res més realista en la història de l’art que les narracions de Kafka. Però no sent aquesta la discussió que ens ocupa, podem simplificar sense remordiments l’assumpte, i plantejar la tradició realista com aquella que ha aspirat a constituir un autèntic mirall de la realitat, la seva representació fidedigna en l’ordre de l’artefacte artístic. En aquesta tradició, que es remunta a Balzac i que, amb tota la seva recargolada corba de variacions, ha constituït el principal objecte d’estudi de l’estètica marxista durant els últims cent cinquanta anys, s’encabeix The Wire.
El que sentim veient-la, molt per sobre del gaudi, de la intriga, és l’aprenentatge de l’economia, la història, la política, la sociologia i l’antropologia de les societats occidentals contemporànies
Marx deia que havia après més, fins i tot en allò relatiu a detalls econòmics, llegint La Comèdia humana que “en tots els llibres dels historiadors, economistes, estadístics professionals de l’època, tots junts.” Amb The Wire, salvant les distàncies, tenim una sensació semblant. El que sentim veient-la, molt per sobre del gaudi, de la intriga, és l’aprenentatge. I no del particular circuit mercantil de la droga i de la vida social que li fa d’hàbitat al West Side de la ciutat de Baltimore, sinó molt més en general de l’economia, la història, la política, la sociologia i l’antropologia de les societats occidentals contemporànies.
Què és el que eleva The Wire per sobre de la particularitat d’una sèrie policial sobre el tràfic de drogues i li atorga aquest component universal? D’entrada, i molt esquemàticament, s’hi podrien destacar quatre elements:
1. “Tenim el que és nostre, però és part d’alguna cosa més gran” (Zenobia). L’òptica materialista.
A The Wire res no passa al marge de la història. Els caràcters individuals no es retallen sobre el buit, sinó que emergeixen de la profunditat d’unes condicions socials més àmplies. Els drug dealers dels complexes de la primera temporada, Wallace, D’Angelo, etc, són representats com a cristal·litzacions particulars d’unes determinades condicions materials d’existència: els retrats alhora sòrdids i tendres de la seva vida quotidiana són certament contundents. Les vinculacions amb el narcotràfic de Frank Sobotka i els nois de la Germanor Internacional d’Estibadors del port de Baltimore es dibuixen des del centre del procés de desindustrialització de les societats occidentals que aboca a l’atur i la depauperació a grans masses obreres. Els pistolers de Barksdale, Marlo, no han fet més a la vida que llepar, des de xavals, la polseguera de cada cantonada del West Side com un miasma de violència sostinguda.
Això no fa de la sèrie una exculpació benpensant de la violència i el crim: en una situació social donada, que no hem triat nosaltres, les persones maldem per menar a una banda o altra el nucli nerviós de relacions socials que som. Les biografies de Bodie i Pooh, per una banda, i del jove Wallace, per altra, són pràcticament idèntiques, i els seus actes i predisposicions no poden anar esdevenint més dispars; el mateix podríem dir d’Angelo Barksdale respecte la resta del clan. The Wire ofereix una representació mestra de les condicions d’existència en què les persones concretes, i específicament les més depauperades de les nostres societats, habiten el món, així com del marge de la llibertat, més i menys estret, en què aquestes fan la història.
2. “El món va cap a una banda, i la gent cap a l’altre” (Poot). La representació de la contradicció.
Estretament relacionat amb el que dèiem, a The Wire la representació dels personatges, processos i institucions no pretén sublimar la xarxa de contradiccions que els travessen; ben al contrari, aquestes s’hi manifesten de forma palpable. Amb el fre de mà de l’spoiler en ment: els conflictes, la crítica i les decisions de diversos venedors de carrer de la primera temporada entre un elemental sentit de l’ètica i la violència a què els empeny la seva professió; o elevats a més alt nivell, els que es plantegen a altra escala en els alts comandaments del clan Barksdale; o els del major Colvin, que aspira a salvar la vida de tot un districte concentrant la venta de droga en zones alliberades, les quals acaben adquirint tonalitats dantesques; o els de Denis Wise sortint de la presó després de vint anys i maldant contra vent i marea per viure dignament al marge del món del crim organitzat, que sembla l’única via capaç d’alliberar-lo de la pobresa assalariada; Bubbles debatent-se en el llindar de la vida i l’heroïna; Frank Sobotka desvivint-se per salvar la classe obrera del seu desmantellament històric; la institució policial que duu per programa el combat dels pobres com a revers que les institucions polítiques i econòmiques no hi duguin el de la pobresa; el narcotràfic com a camp econòmic de primer ordre en el capitalisme contemporani, malgrat que les seves institucions polítiques i judicials s’edifiquin sobre el principi d’eradicar-lo.
The Wire no és en absolut una sèrie maniquea: el seu no és un guió autoritari, en el sentit d’obligar l’espectador a identificar-se amb tal o qual personatge
Per tot això, que no és més que una mínima enumeració parcial, The Wire no és en absolut una sèrie maniquea: el seu no és un guió autoritari, en el sentit d’obligar l’espectador a identificar-se amb tal o qual personatge: per com accedim a la complexitat de totes elles, a les seves mesquineses i els seus feixos de llum sobtats, l’empatia muta, es trasllada, i es recargola. A The Wire hi ha menys moral que ètica, i per tant menys culpa que crítica. Podem sentir empatia vers un assassí a sou i aversió per la gent d’ordre, viceversa, i gairebé mai de forma absoluta.
3. “Totes les peces importen” (Freamon). L’anhel totalitzador.
El filòsof hongarès György Lukács plantejava que allò propi del marxisme rau en disposar d’un mètode que tendeix a la totalització de la intel·lecció de la realitat, en oposició a les ciències burgeses que només saben plantejar-la de forma fragmentària. A The Wire aquest impuls és patent. Per una banda, la droga hi apareix en múltiples manifestacions del seu fenomen social: des del dia a dia dels venedors de carrer, fins als capos de les organitzacions, passant pels càrrecs intermedis i pels pistolers de cada casa; els drogoaddictes, així com les seves (antigues) famílies; les veïnes dels barris més problemàtics; les prostitutes que participen de l’univers del narcotràfic; els vells criminals que hi intenten fugir; els presos; els proveïdors de la droga a les organitzacions que la distribueixen al detall; els polítics que instrumentalitzen la problemàtica social o que directament en treuen profit econòmic; els policies, des dels patrullers fins als alts comandaments, etc. Així mateix, a cada temporada una de les diverses cares del poliedre hi ocupa un espai preeminent: el dia a dia de la distribució de la droga al carrer i la seva persecució policial, la distribució a l’engròs de la droga des del port de Baltimore, la corrupció i la connivència política, la situació del sistema educatiu en els suburbis afectats, el tractament mediàtic de l’afer.
4. “Això és tot?” (Bubbles). La censura del fals consol.
De tot el que s’ha dit, i gairebé a mode de cloenda, es desprèn un altre símptoma que no deixa de tenir certa rellevància: la impossibilitat, per l’espectador, de l’experiència de “l’ensonyament”. The Wire no ens ofereix una bombolla que puguem fer gravitar per la nostra habitació, un espai tancat sobre sí mateix com un mol·lusc, un porxo en què deixar passar fumant les hores llargues. Ens resulta difícil rememorar escenes refugi, personatges llar en què arrecerar-nos mentre esperem la son. Sense fer una apoteosi de la tenebra, una caricatura d’allò cru, una reedició del realisme brut tan mistificador com allò contra què s’alça, The Wire no permet aquell il·lusionisme, perquè fer-ho seria un insult a les víctimes. És cert que a la sèrie hi ha cert espai per a la tendresa, per a la comunitat, per a l’afecte, però també que aquests broten en les circumstàncies més adverses i amb prou feines hi sobreviuen.
I és cert, així mateix, que hi apareix, a la seva manera, la utopia: però com deia Benjamin, aquesta només pot ser trobada raspant la història a contrapèl. A contrapèl, la imatge negativa d’una redempció per construir.
