L’any 1961 vaig assumir com advocat les primeres defenses polítiques. Encara que m’havia llicenciat en Dret ja l’any 1957, fins a finals del 1960 no vaig estar en condicions de col·legiar-me i obrir un despatx a la Rambla de Catalunya de Barcelona. Havia ingressat en el PSUC en la meva època universitària i la meva incorporació a l’advocacia va ser en bona part un acte de militància. Jo no tenia cap tradició familiar en aquest àmbit professional, ni contactes, ni clients en perspectiva. Per no tenir, ni tan sols estava gaire segur de la meva vocació jurídica. Però de la direcció del partit em va venir la indicació de que calien advocats que ajudessin a estructurar els incipients moviments sindicals d’oposició. Em vaig decidir doncs per exercir la professió, amb la determinació i el compromís de fer servir l’advocacia com la meva eina d’intervenció en la lluita antifranquista.
Feia pocs mesos que havia obert el bufet quan es va produir una de les habituals caigudes massives de comunistes. El més destacat era en Vicente Cazcarra, un membre de la direcció d’origen aragonés, amb qui precisament jo havia estat en contacte poc abans en relació amb un frustrat projecte d’enviar una delegació d’estudiants catalans a un Congrés per la Pau o alguna cosa per l’estil que s’havia de celebrar a Moscou. Com tantes vegades en aquells anys, vaig tenir la sensació que la repressió m’havia passat tot fregant, però sense encertar-me. Poc després em vaig trobar fent per primer cop el paper, que m’ha calgut repetir tan sovint, de defensor jurídic d’uns companys de lluita, amb l’esquizofrènica convicció que el meu veritable lloc era entre ells, en el banquet dels acusats.
En aquella época mencionar la Model produïa calfreds. Potser per això ens hi referíem sempre com “l’hotel del carrer Entença”, o simplement, “l’hotel”
Des de la presó Model em van començar a arribar cartes reclamant els meus serveis, amb el meu nom i cognoms escrits amb les més exòtiques variants ortogràfiques, resultat de la transmissió oral de la consigna que devia haver circulat entre els detinguts. Conservo aquestes cartes -potser una dotzena- amb orgull i emoció. Van ser les primeres designes rebudes de presos polítics i elles van decidir el meu futur professional.
En aquella època mencionar la Model produïa calfreds. Potser per això ens hi referíem sempre com “l’hotel del carrer Entença”, o simplement, “l’hotel”. En el meu món imaginari, la presència de la Model tenia un pes considerable. La coneixia de petit, quan a principis dels anys quaranta acompanyava la meva mare a visitar-hi parents desconeguts, que recordo vagament com figures grises i esborronades, entre reixes, ens uns locutoris plens de gent cridant en un inútil esforç per fer-se entendre. Més endavant, als meus onze anys, hi vaig conèixer en els mateixos locutoris el meu pare, detingut després d’haver tornat clandestinament de l’exili a França.
Ara em tocava a mi tornar a creuar aquell pati i els dos cancells, i seguir avançant deixant enrere l’estrèpit de portes i forrellats que es tanquen, aquell horror que conservava en la memòria de la infantesa i que tan sovint havia reproduït en el malson de la por, quan t’anguniejava la idea que algun dia fatalment et tocaria a tu de ser-hi conduït pels carcellers, després de degudament estomacat pels inoblidables germans-policies Creix.
En aquell locutori d’advocats de la Presó Model de Barcelona de l’any 1961 jo només puc recordar uns homes que no s’havien volgut rendir a l’horror feixista i que mantenien viva l’esperança en una societat més justa i més lliure
Ara, però, tot era diferent. Jo entrava i sortia lliurement d’aquell edifici sinistre, protegit per la responsabilitat d’una credencial d’advocat, i no obstant jo coneixia la fragilitat del paper que em tocava representar, i pressentia que només una improbable combinació d’atzar i d’astúcia em deslliuraria de compartir amb els de dins aquella olor repugnant que impregnava les galeries, barreja de por, suor i ranxo carcerari.
Vull saludar en el record aquells homes que sense conèixer-me es refiaven de mi perquè confiaven en el partit. Aleshores érem comunistes, i ara sembla que la història ha demostrat amb poderosos arguments que estàvem equivocats. Però en aquell locutori d’advocats de la Presó Model de Barcelona de l’any 1961 jo només puc recordar uns homes que no s’havien volgut rendir a l’horror feixista i que mantenien viva l’esperança en una societat més justa i més lliure. No puc ni vull oblidar la imatge d’un d’ells, treballador de “La Seda de Barcelona”, destrossat per la tortura i que portava a la cara i als ulls la màscara de la mort imminent. Em veig també a mi mateix, fent el cor fort, i intentant amagar la meva inexperiència, i la meva impotència. Però aquell dia vaig saber que la meva vida estaria ja per sempre i definitivament compromesa en la defensa dels perseguits, i que ho faria com advocat.
Article publicat al número de la ‘Directa’ 282.
