Avui dilluns, 19 de juny, es commemora el 30è aniversari de l’atemptat que ETA va cometre a l’Hipercor de Barcelona. Aquell dia, a les 16.12 hores, l’explosió d’un cotxe bomba col·locat en el soterrani d’aquest hipermercat situat a l’avinguda de la Meridiana va provocar la mort de 21 persones i un total de 45 en van resultar ferides. La majoria de les víctimes van perdre la vida quan la deflagració del vehicle va arrasar les plantes de l’edifici on estaven fent la compra pel cap de setmana.
Els qui van sobreviure van patir cremades de diversa consideració i altres lesions per les quals, encara avui, necessiten tractament, a banda de trastorns psíquics que, en molts dels casos, s’han manifestat anys després, quan han “reexperimentat” o conegut altres episodis similars.
Pel camí hi ha hagut set circumstàncies que han fet més injusta i dolorosa la vivència de les víctimes i dels seus familiars
L’atemptat, que va conduir a l’arrest dels quatre integrants del Comando Barcelona d’ETA, va generar una commoció social sense precedents en la història recent de Catalunya. Milers de persones va omplir els carrers mostrant el rebuig a la violència i en solidaritat amb les famílies afectades, alhora que va significar un tomb en l’anomenada lluita antiterrorista i va esquerdar el consens que l’esquerra abertzale havia mantingut respecte a l’estratègia armada.
La veritat oficial sobre Hipercor és prou coneguda, però pel camí hi ha hagut set circumstàncies que han fet més injusta i dolorosa la vivència de les víctimes i dels seus familiars:
Morts televisades
Rosa Maria Cabré, veïna de Cerdanyola, va conèixer per televisió que la seva mare, Maria Rosa Balldellou, es trobava ingressada a la unitat de cures intensives de l’Hospital de Vall d’Hebron. A causa de la bola de foc que va provocar l’artefacte d’ETA, tenia cremat el 80% del cos. Cap autoritat no va avisar-la i, 19 dies després d’una llarga agonia, Maria Rosa moria en aquest centre mèdic. També Marga Labad va saber la notícia per televisió. Estava a casa quan els informatius de Televisió Espanyola van anunciar: “la última persona reconocida del atentado de Hipercor es Luisa Ramírez Calanda”. Era la seva mare i ningú no li havia comunicat el fatal desenllaç.
Judici sense testimonis
El primer dels dos judicis al Comando Barcelona d’ETA va tenir lloc el desembre de 1989. En la vista oral, celebrada a l’Audiència Nacional espanyola, van comparèixer com a acusats Domingo Troitiño i Josefa Ernaga –els altres dos responsables del Comando, Rafael Caride i Santi Potros, no van ser jutjats fins al 2003. Contràriament a què està estipulat, el Ministeri no va informar les víctimes de la seva celebració. Només Robert Manrique, ferit i extreballador d’Hipercor, i Álvaro Cabrerizo, a qui van matar-li dues filles, van assistir-hi gràcies al fet que un periodista els n’havia informat pocs dies abans.
Pressions d’El Corte Inglés
El Corte Inglés, propietari dels supermercats Hipercor, va trucar els diaris per desvincular-se dels magatzems. Tot i que és conegut el vincle empresarial, va voler remarcar que Hipercor no pertanyia a la companyia, del qual també depenen les botigues Zara, el Groupe Carrefour i altres establiments de roba i complements de la llar. Així mateix, amb l’ànim de preservar la seva imatge, la direcció va comminar les víctimes a signar un document pel qual, a canvi d’una indemnització, es comprometien a no fer declaracions que poguessin afectar la seva credibilitat.
Indemnitzacions per cobrar
Després de trenta anys, tan sols una dotzena de víctimes han cobrat la indemnització que els pertoca per la negligència a la qual va incorre la Policia Nacional, que tot i els tres avisos d’ETA sobre la col·lació del cotxe bomba, no va desallotjar els magatzems. La resta no ha estat indemnitzada. Qui tampoc ha rebut cap ajuda és el Jordi, que en l’atemptat va perdre els seus pares, el matrimoni format per María Teresa Daza i Rafael Morales, els quals esperaven un nou fill. El Jordi, que aleshores tenia set anys, no ha percebut la pensió que li pertocaria pel que havia de ser el seu germà.
Pagaments immorals
Arran de la matança d’Hipercor, el govern espanyol va posar en marxa una loteria amb l’objectiu d’ajudar les famílies dels morts o ferits en l’atemptat. A l’hora de la veritat, els diners recollits els va fer servir per pagar les indemnitzacions previstes, no pas en concepte de donatius que havia fet la població. Robert Manrique, un dels ferits, havia tornat voluntàriament el milió de pessetes de la Loteria i, de cop i volta, es va trobar que li havien restat aquesta quantitat de la pensió que havia de cobrar.
Doble victimització
Més d’una trentena de víctimes han vist com els tècnics de l’Equip de Valoració d’Incapacitats (EVI) –depenent del Ministeri de Treball i Seguretat Social espanyol– han rebutjat les seves demandes per incapacitació tot i els dictàmens favorables de l’Institut Català d’Avaluacions Mèdiques (ICAM). L’argument ha sigut que els símptomes que presentaven no podien associar-se a l’atemptat perquè havien aparegut un any després dels fets, cosa que és molt freqüent en aquest tipus de situacions. Això els ha provocat, a parer dels psicòlegs, una victimització afegida al dany sofert.
Manipulacions amb finalitats lucratives
L’any 2003, totes les víctimes d’Hipercor i altres atemptats ocorreguts a Catalunya es van deslligar de l’Associació de Víctimes del Terrorisme (AVT) i van crear l’ACVOT (Associació Catalana de Víctimes d’Organitzacions Terroristes). El principal motiu era el biaix conservador que havia emprès l’entitat a nivell estatal, en línia amb els interessos del Partit Popular. Han passat catorze anys i la majoria encara no han pogut donar-se de baixa de l’AVT, que utilitza els seus noms per engruixir la llista d’adherits i, així, percebre més subvencions del que li correspondria.
