Recordo quan ens estimàvem sense artificis, m’enfilava damunt teu mentre jeies recolzat en una roca i buscava el teu batec càlid a l’entrecuix. Els meus pits encara et miraven altius sota la camisa i tu t’hi aferraves fort amb les mans. Portàvem l’olor de riu enganxada al cos, verda i humida, i el teu cabell era de molsa fresca i d’arrels endins. Per les cames ens corrien regalims d’aigua tèrbola, dibuixant camins que s’aturaven als contorns dels genolls o dels turmells. Teníem per a nosaltres l’ombra que deixa el sol de finals de juliol, les vesprades suaus, els dies finits que s’allarguen. L’estiu era un tapís ocre que revestíem amb aquella llibertat que ens venia dosificada, la capsa dels records que evocaríem de per vida. Crèiem que anàvem sense rumb, però el cert és que en aquells escassos vint anys ja tot ens havia vingut donat.
Gaudíem d’aquella innocència que vam abandonar en una cuneta i que ara camina al voral de la carretera, feta parracs i enlluernada pels fars de mitjanit. Es mou coixa a l’espera que algú pari a recollir-la, però desconfia de qualsevol somriure estrany i fuig corrent a la primera de canvi, per amagar-se encongida en un lloc fosc.
No sé quan va ser que, a poc a poc, ens va anar envaint la malfiança d’allò que ens havien explicat. Sé que tu ja no hi eres, que no estaves amb mi, i que n’havien passat tants d’altres. Era ben difícil deslliurar-nos d’aquell amor, romàntic, que ens alimentava des del ventre. Vam néixer amb síndrome d’abstinència i buscàvem l’elixir màgic rere els paranys que nosaltres mateixes ens posàvem, creient que podria salvar-nos. A voltes atrapàvem aquell miratge amb les mans i l’abraçàvem fort, creient que l’estimàvem. Però ben ràpid ens frustràvem en descobrir que la realitat no encaixava en aquell conte que tossudament ens volíem explicar.
En algun punt vam adonar-nos que ens miràvem a través dels altres i que el reflex que ens arribava era una distorsió d’allò que projectàvem. Era un mirall fàcil d’esmicolar que deixava a l’altra banda un abisme que ens naixia costelles endins. Buit i sec. Ni tan sols el teu record es salvava. Quan es va tancar aquell nostre primer amor, va obrir-se un camí costerut ple de bifurcacions que em conduïa a mi, que et conduïa a tu.
Just en aquell moment van començar a aparèixer frases-mantra. Sonaven tan bé que les repetíem als sopars o entre cerveses a la plaça, a mode de consell infal·lible. Però per què no ens funcionaven? En qualsevol moment se’ns podien girar en contra i el temps s’escapava amb la pressió d’intentar-les aplicar. Les pensàvem tant que no les podíem sentir i no sabíem ben bé on mirar per orientar-nos, al nostre entorn només vèiem persones que es perdien dins d’idees laberíntiques.
De tant en tant apareixia algú fent pampallugues, amb un aparador ple de pràctiques, experiències i retòrica on se’ns enfonsava la mirada. De nou ens naixia el desig, l’anhel i una lleu esperança que ens convidava a explorar-nos en companyia. Com de costum, i sense sorpreses, no tot rutllava com imaginàvem. I tal com els miralls, les façanes s’esmicolaven.
En aquest procés experimentàvem fortes recaigudes. Tornàvem de forma cíclica a aquell amor, romàntic. El rebutjàvem i l’enyoràvem, el defugíem i l’esperàvem amb un ram de flors a la porta. No ens convenia, però l’hauríem guardat tan feliç al nostre costat… A èpoques ens en sentíem a resguard i ens en protegíem, com l’exfumador que s’aparta del tabac, temorós d’enganxar-se de nou a aquella addicció que el reconforta i que lentament el mata, sabent-se per sempre exaddicte.
Des de fa un cert temps hem perdut resistència front les ombres que ens són pròpies i ens escarrassem a anomenar-les, preguntant-nos si algun dia ens guarirem d’aquestes llagues que ens cremen i que s’atien amb cada vent nou. Ens movem entre el desengany i el coratge per aconseguir fer-ho millor, tot arrossegant la fermesa dels primers passos, encara que ensopeguem amb cada rostoll. I així caminem encara, amb una brúixola tarada de sèrie que ens pesa a les butxaques. Perduts en el voler ser i sense saber on som.
Però a base de cops resulta que comencem a reconèixer els camins que més sovint ens fan caure, aquells que ens marquen amb cicatrius i amb ferides que ens agrada remenar per deixar-les supurar. Per instint hem après a girar la mirada i descobrim la bellesa allà on no l’havíem imaginat. És quan entren, a poc a poc, totes aquelles idees que abans havíem forçat amb calçador. En algun moment els vam donar un espai i un temps que amb les presses pel resultat ens pensàvem que era mort. Gota a gota es va omplint d’amor aquell abisme que crèiem buit i sec. S’omple d’aquest amor que ens és tan propi.
També ens passa que quan considerem que ja ho tenim, que per fi hi hem arribat, apareix un nou esvoranc al qual caiem amb una forta patacada, o bé sentim ressonar de nou els ecos d’un passat que pensàvem ja enterrat. Però la vida, en certa manera, ja ens està bé així; cada nova esquerda és una escletxa d’esperança.
Article publicat al número 435 de la ‘Directa’
