Arribem a Lliurona el capvespre del 17 de juny, després de fer tres hores de viatge en cotxe des de Barcelona i deixar enrere nombroses corbes. Fem camí cap al poble, que antigament pertanyia a l’Alta Garrotxa, però ho fem des de l’Alt Empordà, des del municipi d’Albanyà, al qual ara pertany administrativament. També s’hi pot arribar des de Beuda, més al sud, però el camí no es troba del tot cimentat. Hi venim per assistir a la celebració dels 25 anys de l’escola pública de Lliurona. Una escola rural i unitària on actualment estudien tretze nens i nenes que, juntament amb una trentena de persones adultes, habiten el poble, recuperat de l’abandonament.
A principis del segle XX, fins a 500 persones vivien en aquest indret, que ocupa 70 quilòmetres quadrats i està format per un petit nucli urbà amb masos escampats pels voltants. Despoblat entre la dècada dels 60 i els 70, va recobrar la vida gràcies a un grup de famílies que s’hi va assentar l’any 1982. Des d’aquell any, la població s’ha mantingut, amb fluctuacions, al voltant de les quaranta persones.
“La mainada s’havia de desplaçar a Besalú per anar a l’escola. Una hora cada dia per pujar i una per baixar: sortien adormits i tornaven adormits. Davant aquesta situació, les famílies decideixen organitzar-se per crear una escola al poble”, explica Pilar, l’actual directora del centre. També és important el projecte de vida, afirma Maru, que va ser mestra entre el 2006 i el 2012 i ajudava a l’escola des de 1995. “Quan la gent que okupa aquestes cases comença a parir, veu que hi ha la necessitat d’engegar un projecte pedagògic per donar continuïtat al projecte de comunitat. Les famílies volien que els nens i les nenes es poguessin quedar al poble”.
Vint-i-cinc anys després de la creació de l’escola, el projecte comunitari continua estenent-se. Ho vam poder comprovar durant la festa d’aniversari. Diferents generacions que han passat per Lliurona es van reunir sota la carpa de circ instal·lada al prat de Can Esglésies, just a tocar dels tres barracons que formen l’escola actual. Durant el cap de setmana, les relacions que s’hi establiren entre grans i menudes fluïen, no existia una barrera que separés les criatures del món adult. “De vegades, et sorprens parlant amb un nen, descobrint coses i tenint converses molt més interessants que amb alguns adults. Volem trencar amb les jerarquies intergeneracionals. Aquí, totes les veus valen igual, sigui d’un nen o un adult. Ens relacionem d’igual a igual”, ens conta Anna, que, tot i que ara resideix a Banyoles, va viure a Lliurona durant anys i era present en els actes del vint-i-cinquè aniversari.
La lluita per l’escola
A l’inici del curs escolar 1991-92, els pares i les mares de Lliurona van desescolaritzar sis nens i nenes d’entre quatre i set anys de l’escola de Besalú i van posar en pràctica un projecte educatiu de manera autogestionada. Hi van participar les famílies, les veïnes i la mestra, Isabel, que també va participar a l’acte commemoratiu. “Al principi, vam començar amb sis alumnes d’infantil dins d’una rulot i un tipi –tenda cònica característica dels pobles indígenes de l’Amèrica del Nord. Teníem molt pocs recursos”, recorda la mestra.
En un primer moment, l’escolarització no era formal, però, l’any 93, el Departament d’Ensenyament va reconèixer l’escola com a segona aula de l’escola d’Albanyà. El Departament també validava el curs anterior. “A l’Ajuntament d’Albanyà no li va fer gràcia i ens va començar a fer la vida impossible”, detalla Isabel. Segons Maru: “L’Ajuntament va deixar d’ingressar diners per cobrir els serveis mínims de condicionament dels espais i la neteja… Van ser les famílies les que van cobrir aquests serveis que no feien les institucions i van anar buscant solucions als diferents problemes que anaven sorgint”.
L’any 1994, l’Ajuntament no va permetre el pas dels camions que portaven els mòduls de l’escola
De la rulot i el tipi inicial, es passa als barracons prefabricats l’any 1994. Aquest també va ser un moment de tensió amb l’Ajuntament d’Albanyà, que es va oposar en tot moment a la instal·lació dels equipaments. Des de l’escola expliquen que el secretari de l’Ajuntament d’Albanyà, acompanyat de la Guàrdia Civil, va parar les obres que duia a terme el Departament d’Ensenyament per poder col·locar els mòduls. Segons les veïnes, l’Ajuntament no va permetre el pas dels camions que portaven els mòduls cap a Lliurona i els va obligar a tornar enrere.
Fins a l’any 1999, els mòduls es van instal·lar a Espinau, però, aquell any, la cessió d’uns terrenys per part d’unes veïnes, Montse Santonja i Baltasar Navarro, va permetre la tornada de l’escola al poble. Durant el temps que els mòduls estaven a Espinau, les famílies de Lliurona van haver d’organitzar-se per fer possible l’escolarització de les seves criatures: des de fer-se càrrec de la conservació dels camins fins a adquirir un vehicle 4×4 comunitari per fer el desplaçament de cinc quilòmetres fins a l’escola.
Per arribar als 25 anys, s’han hagut de superar molts entrebancs, sobretot burocràtics
Per arribar a complir 25 anys, s’han hagut de superar molts entrebancs, sobretot burocràtics. “Des que ho vam sol·licitar, van passar quatre anys fins que ens van deixar instal·lar les plaques solars a l’escola, tot i que la resta del poble les tenia des de feia anys”, relata la primera mestra.
Pilar, la directora actual, ens explica que les relacions amb l’Ajuntament d’Albanyà van canviar amb el nou govern municipal que es va formar l’any 2014. Per primer cop, “ha reconegut l’escola i aposta per ella”. “Ara bé, després de 25 anys, ja no volem estar en mòduls i demanem o bé una escola nova de pedra o bé recuperar un dels edificis del poble per fer una escola en condicions. L’escola de Lliurona mereix alguna cosa més que estar en uns barracons”, rebla.
Un mètode lligat a l’entorn
Un dels pilars bàsics per la comunitat de Lliurona a l’hora de planificar l’educació és l’entorn de què disposa. A mig camí entre els Pirineus i la Mediterrània, el valor paisatgístic i natural de l’espai és espectacular. Arribant pel camí d’Albanyà, ens trobem un grup d’uns quinze cérvols pasturant en un prat, davant d’un mas. Les veïnes ens comenten que és freqüent veure’ls, com també senglars, guineus, cabres i àligues. En arribar al poble, ens sorprèn la visió de l’indret on aparquem el cotxe: un balcó natural a l’Empordà, a 800 metres d’altitud, que permet abraçar el cap de Creus i el golf de Roses amb un cop d’ull.
“Des dels inicis, sempre hem intentat fer la majoria de classes a l’aire lliure i en contacte amb la natura i l’entorn”, diu Isabel. És per això que les famílies i les professores van decidir, l’any 2004, desenvolupar un projecte educatiu conjuntament amb les veïnes del poble. “El projecte es basà en dos pilars fonamentals: la riquesa històrica i natural que té l’escola per la seva ubicació i el seu entorn –explica Maru, que va formar part del procés. No volíem fer com moltes altres escoles que es basaven en la memorització de continguts marcats per un currículum… i vam decidir prendre les decisions sobre el que fem en una assemblea de professores i alumnes”.
La directora actual ens comenta que continuen treballant igual, pràcticament sense llibres
La directora actual, Pilar, ens comenta que continuen treballant igual, pràcticament sense llibres, llevat d’algunes assignatures que les famílies van demanar, com són català i matemàtiques. “Creiem que el treball per projectes que parteixen de l’interès de la mainada és bàsic i necessari”, diu la mestra.
A dalt i a baix
L’assemblea és una eina indispensable a l’hora d’organitzar la vida a l’escola. Fins i tot fem l’entrevista de manera comunitària; hi participem una trentena de persones: antics pares i mares de l’escola, alumnes que ara són mares, algunes que encara van a l’escola… El respecte als torns i les diferents veus marca la conversa coral, durant la qual aprofundim en les diferències que hi ha entre l’escola de Lliurona i altres centres educatius situats en poblacions de més avall.
L’assemblea és una eina indispensable a l’hora d’organitzar la vida a l’escola de Lliurona
Marina parla mentre subjecta la seva criatura. Va entrar a l’escola l’any 95, quan Isabel era la professora. Després de cursar l’etapa primària, va anar a estudiar a Besalú. “Quan vaig tornar de l’institut, li vaig dir a ma mare que no volia anar a la presó de nens”, explica tot rient. “Per mi, va ser un xoc molt gran: exàmens, càstigs, deures… Jo no estava acostumada a res d’això! Però, al final, em vaig saber adaptar gràcies a les eines que em va donar aquesta escola”.
Una de les coses que diferencia Lliurona són les relacions que s’estableixen entre les persones que hi viuen. Sàndal ho sap bé: té onze anys i és un dels tretze alumnes actuals del centre, però abans havia estudiat a una escola de baix. “Una de les primeres coses que vaig aprendre és a no enfadar-me amb ningú perquè, si t’enfades amb algun nen, et quedaràs sol per jugar perquè som molt pocs!”, explica durant la conversa.
“Quan vaig anar a estudiar a ‘baix’, em va sorprendre que els companys no es relacionessin amb adults”
Bernat va formar part de la promoció de l’any 1999 i la seva experiència fa el camí invers del Sàndal. “Una de les coses que més em va sorprendre quan vaig anar a estudiar a baix va ser que els meus companys pràcticament no es relacionaven amb adults que no fossin propers a ells i associaven els adults a la figura d’autoritat”, comenta. “Nosaltres, en canvi, treballàvem molt més la part humana i les relacions i això fa que ara tinguem moltes eines per gestionar qualsevol tipus de situació”.
Però no totes les persones van viure aquest canvi de la mateixa manera. “El que més em va costar van ser les relacions entre les persones; hi havia rols de lideratge molt forts. Jo no estava acostumada a això perquè, a l’escola de dalt, integràvem tothom sense problema; aquí érem una tribu”, explica Naua durant un dels torns de la rotllana.
“Si et preparen amb una formació convencional, surts preparat per portar una vida convencional”
Pel que fa al futur, ho veuen clar. Per a Pilar, és important que la gent que vulgui continuar estudiant a Lliurona pugui fer-ho sense haver de desplaçar-se a altres pobles. Maru creu que és important aprovar una llei d’educació feta entre els principals actors implicats i que “estigui blindada als interessos polítics”. “Si no es fa no és casualitat, és perquè no els interessa que l’educació fomenti el pensament crític”, contesta Bernat. “Si et preparen amb una formació convencional, surts preparat per portar una vida convencional, és a dir, per estar al benefici de les empreses. Aquests valors que ens heu transmès aquí et fan entendre el món d’una altra manera, no com el sistema ens vol imposar. Som el que som gràcies a aquesta escola”. Amb aquesta frase conclou l’entrevista grupal i totes juntes baixem cap a la carpa. Encara queda temps per alguna actuació més. L’endemà, tocarà desmuntar la tenda. Ho faran entre totes, com quasi tot el que fan aquí.
*Article publicat al número 435 de la Directa
