Un mal encara necessari
Per Albert Giralt Coll
Investigador de la Universitat de Lausana
Són molts els avenços científics derivats de l’ús d’animals no humans al llarg de la història. Serveixin com a exemples el descobriment i l’obtenció de la insulina, els antibiòtics i les vacunes o la majoria de tècniques quirúrgiques.
Malgrat això, el creixent reconeixement del nivell d’intel·ligència de certs animals –derivat, en part, del seu ús com a models d’estudi– ha posat de manifest l’obligació moral d’evitar, en la mesura del possible, el patiment infligit a les altres espècies en benefici propi. Una mostra d’això és la prohibició europea de l’ús d’animals en el sector de la cosmètica o les restriccions extremes per treballar amb primats superiors als països on encara està permès.
En aquest sentit, els darrers anys, molts governs han implementat directrius, tant dirigides a institucions acadèmiques com a la indústria, que es basen en les famoses tres erres: reducció del nombre d’animals utilitzats, refinament de les tècniques emprades per garantir el seu benestar i reemplaçament progressiu de l’experimentació animal per altres mètodes d’estudi. Així, tots els experiments duts a terme amb animals han de ser aprovats prèviament per comitès ètics, que en supervisen els protocols i en determinen la justificació.
Sortosament, l’avenç científic no depèn exclusivament de la investigació amb animals, ja que aquesta es complementa amb multitud de tècniques in vitro i in silico, amb l’epidemiologia, amb les autòpsies o amb procediments poc invasius en humans (escàners, anàlisis clíniques, biòpsies, etc.). A hores d’ara, es destinen un gran nombre de recursos per desenvolupar models alternatius, sobretot per obtenir tests toxicològics i farmacològics fiables. No només per raons ètiques, sinó per l’ingent cost econòmic que suposa la construcció i el manteniment d’estabularis, la contractació de personal qualificat o les qüestions burocràtiques.
Malauradament els cultius cel·lulars i les eines bioinformàtiques encara disten molt de poder simular el comportament d’un organisme sencer i tenen una capacitat de predicció limitada
Malauradament, però, els cultius cel·lulars i les eines bioinformàtiques encara disten molt de poder simular el comportament d’un organisme sencer i tenen una capacitat de predicció limitada. Com més entenem el funcionament dels éssers vius més intricada esdevé la comunicació entre els diversos òrgans i teixits o entre un tumor i el seu hoste.
És per això que depenem d’animals model, majoritàriament rosegadors i invertebrats, tant per testar la toxicitat de determinades substàncies com per estudiar processos universals extremadament complexos com el desenvolupament embrionari, el metabolisme o l’envelliment.
Recentment, a més, les noves tècniques d’edició gènica ofereixen la possibilitat d’obtenir organismes que recapitulin millor diverses patologies humanes (des de malalties neurodegeneratives fins als diferents tipus de càncer) i permetin avançar més ràpidament en el seu coneixement i la seva cura. Aquestes mateixes eines, que ja permeten modificar amb precisió el genoma d’animals i plantes, també es podrien fer servir per tractar patologies genètiques humanes en un futur. Novament, però, abans, convindrà testar la seva eficàcia i la seva seguretat en altres espècies.
En definitiva, l’ús d’animals amb finalitats científiques se sustenta sobre un marc moral i filosòfic més ampli, certament utilitarista, que prioritza els beneficis per als éssers humans sobre els interessos de la resta d’espècies. De totes maneres, per posar les coses en perspectiva, cal tenir en compte que la quantitat d’animals utilitzats per a la recerca suposa, aproximadament, una mil·lèsima part del volum de la indústria alimentària, la qual, a més, generalment es troba lluny dels estàndards de benestar animal exigits al món de la investigació.
Tot i així, la comunitat científica, mentre desenvolupa alternatives que permetin eliminar eventualment la recerca amb animals, hauria d’esforçar-se a explicar les condicions en què es desenvolupa aquesta recerca i els innumerables avenços que comporta, tant pel que fa al coneixement sobre nosaltres mateixos com als descobriments pràctics que, sens dubte, milloren la salut i la qualitat de vida de les persones.
Sofriment i mort al laboratori
Per Daniela R. Waldhorn
Investigadora, màster en Ètica i Política i activista en defensa dels animals
Ratolins, conills, gats, gossos i molts altres animals són utilitzats àmpliament pel desenvolupament de nous medicaments i per posar a prova la seguretat d’altres productes. Aquestes proves inclouen pràctiques com la intoxicació, la inducció de malalties, el sotmetiment a procediments quirúrgics, l’aïllament social o la privació d’aliments i de descans, etc. En pràcticament tots aquests procediments, els animals pateixen danys físics i psicològics greus. Només a Europa, la xifra total d’animals afectats per aquests experiments i altres finalitats científiques és de prop d’11,5 milions (Comissió Europea, 2013).
L’ús d’animals per a experimentació es basa en una assumpció bàsica. Els animals comparteixen certes característiques fisiològiques i anatòmiques amb la nostra espècie, cosa que permetria, a través de l’experimentació amb ells, obtenir resultats extrapolables als éssers humans. Així, per una banda, s’accepta que els no humans comparteixen característiques amb els éssers humans, com ara la capacitat de tenir experiències de patiment i de gaudi. Tanmateix, per l’altra, es nega que aquestes similituds ens obliguin a tenir en compte els seus interessos perquè, senzillament, són individus d’una altra espècie.
L’espècie és un atribut irrellevant per determinar si hem de tenir en compte o no el dany que causem a un individu
Menysprear el patiment d’un animal simplement perquè no és un ésser humà és una discriminació arbitrària, coneguda com a especisme. L’espècie és un atribut irrellevant per determinar si hem de tenir en compte o no el dany que causem a un individu.
L’únic que importa, a efectes ètics, és aquesta capacitat de patiment i gaudi, anomenada sentiència. El patiment és rellevant èticament, independentment que qui el pateixi sigui més o menys intel·ligent, home o dona, un ésser humà o no. Per tant, el fet que els animals pertanyin a una espècie no humana no és un argument suficient per justificar els danys que se’ls infligeixen dins els laboratoris.
Certament, l’experimentació científica amb animals sol despertar controvèrsies. D’una banda, es qüestiona la validesa científica d’aquest mètode. De l’altra, hi ha un conflicte entre els interessos dels animals per no sofrir i no morir i la possibilitat de desenvolupar coneixement que, en un futur, pugui ajudar a disminuir malalties humanes.
Respecte del valor científic dels models animals, la problemàtica sorgeix del fet que els organismes animals i els organismes humans reaccionen de maneres diferents a un mateix medicament. La penicil·lina és verinosa pels cobais, però ha resultat ser beneficiosa per als éssers humans. Quelcom similar succeeix amb l’aspirina. No obstant això, si s’haguessin avaluat aquestes substàncies pels seus efectes sobre els animals, és possible que mai no s’haguessin emprat en éssers humans. Hi ha moltes dades que mostren que els models animals són altament imprecisos per predir les reaccions humanes als fàrmacs i les malalties (Shanks, Greek i Keek, 2009).
Tot i això, l’experimentació amb animals es podria justificar per la seva utilitat a l’hora d’assolir coneixement? L’avenç científic no pot ser entès com un objectiu que resta al marge o està exempt de restriccions morals. Aquesta qüestió és molt clara quan s’investiga amb éssers humans. Si s’assumeix la plena consideració moral de tots els individus sentidors, estaríem incorrent en una discriminació injustificada si tractéssim aquest assumpte de manera diferent en la recerca científica amb animals.
Si bé tenim l’obligació d’ajudar pacients humans concrets amb els mitjans disponibles, això no justifica que es causin danys a tercers. Aquesta limitació a l’estratègia científica no implica obstruir tot desenvolupament de coneixement que afavoreixi la qualitat de vida humana. Es tracta, en canvi, d’assumir la necessitat de fomentar mètodes alternatius existents com els cultius cel·lulars, la simulació computacional i els models d’òrgans, entre altres.
En conclusió, des d’un punt de vista ètic, els danys que pateixen els animals durant els experiments s’han de considerar similars als que pateixen els éssers humans. Cal, doncs, renunciar a aquestes pràctiques i invertir en alternatives que no damnifiquin altres éssers sentidors.
Article publicat al número 435 de la ‘Directa’
