Aquest estiu he seguit el cas de Juana Rivas. M’he animat a escriure aquest article després de llegir tanta misogínia en alguns mitjans de comunicació, de veure com es legitima la veu de Francisco Arcuri. La meva intenció no és cap altra que la d’intentar transmetre la complexitat d’emocions i la intensitat de dolor que genera un maltractament, perquè per algun moment l’empatia guanyi al masclisme. Només així es podrà entendre el que per algunes persones és una irresponsabilitat i il·legalitat. Si algun aprenentatge m’enduc d’aquell malson, és evitar el judici, prou ja de qüestionar cada pas que donem per sobreviure. Hi ha qui es queda, hi ha qui fuig, hi ha qui denuncia, hi ha qui no; jo vaig demanar la custòdia compartida.
M’he animat a escriure aquest article després llegir tanta misogínia en alguns mitjans de comunicació, de veure com es legitima la veu de Francisco Arcuri
La meva mare va suportar els maltractaments psicològics del meu pare durant molts anys, i no, no era cap irresponsable; es va veure obligada a conviure amb un home del qual depeníem econòmicament. Ella va esperar que tinguéssim edat legal per decidir amb qui volíem anar per por a la desprotecció judicial quant a la custòdia. El mateix terror que va portar a la Juana Rivas a fugir temporalment amb les seves criatures. Elles dues comparteixen el motiu per haver actuat de tal manera: salvar les filles i fills.
En l’època de la separació de la meva mare i el meu pare em vaig submergir en una explosió de sentiments amb els quals m’era difícil conviure. Després de patir diferents tipus de maltractaments veia una porta que s’obria a la llibertat, a l’alleugeriment del dolor i del terror, a viure en pau. Però alhora, vaig sentir una tristesa i un desarrelament que em van empènyer a voler la custòdia compartida, tot i haver suplicat a la meva mare que se separés pocs mesos abans de la seva decisió. Per mi era una manera de pal·liar el dolor: els bancs s’havien quedat la casa que teníem embargada i eren massa canvis de manera sobtada; vaig pensar que si vivia la meitat del temps amb el meu pare, no ho hauria perdut tot.
Quan intento entendre a la noia de 17 anys que va voler seguir vivint amb ell, recordo que pensava “i com es farà el dinar si no sap fer ni una truita?”. L’estimava i sentia una gran dependència cap a ell, el meu protector i destructor alhora. Li vaig explicar la meva decisió convençuda que li faria il·lusió i, ell, assegut a una cadira, em va respondre que no s’havia plantejat aquesta opció, al·legant que no tenia diners. Em va caure el món a sobre. En una entrevista d’El País, l’exparella de Juana Rivas fa servir arguments com “els meus fills m’han dit que m’estimen” per desacreditar-la a ella; jo també estimava el meu pare.
En una entrevista d’El País, l’exparella de Juana Rivas fa servir arguments com “els meus fills m’han dit que m’estimen” per desacreditar-la a ella; jo també estimava el meu pare
En aquells dies jo encara disfressava els seus maltractaments. M’enganyava pensant que era la seva manera d’educar, que era culpa meva per ser maldestra i despistada, en definitiva, que no era prou bona filla. Amb l’acompanyament del psicòleg de l’escola vaig posar nom a allò què havíem viscut, però em vaig negar a titllar-ho de maltractament fins que van començar les amenaces de mort, tant a la meva mare com a la meva germana gran, la seva aliada mentre jo seguia en xoc. “Fins aquí hem arribat”, em vaig dir. Jo seguia veient el meu pare, malgrat que no es feia càrrec de nosaltres, i li vaig donar un ultimàtum: o deixava d’amenaçar-nos o s’acabava la relació. La seva resposta va ser tant o més dura que la citada anteriorment: “prefereixo el meu orgull a l’amor dels meus fills”.
El judici de faltes el recordo molt vagament perquè la meva mare ens va intentar mantenir al marge per evitar més dolor, el seu únic objectiu era salvar-nos. Això feia que la violència del meu pare se centrés molt més en ella. El primer policia del Servei d’Atenció a la Dona de la Policia Nacional que la va atendre li va dir: “ha fet el que calia però s’ha acabat la valentia, si el veu, corri”. L’objectiu principal de la psicòloga que atenia la meva mare i de la Policia era no posar més nerviós el meu pare, i fins i tot li van recomanar a ella que li deixés la porta oberta a tornar, per fer-li mantenir l’esperança i calmar-se. L’advocada li va aconsellar al·legar només el més recent que havia passat, les amenaces de mort i el maltractament psicològic, confiant que això fos suficient per aconseguir l’ordre d’allunyament. El cas és que com les amenaces s’havien proferit a través d’una tercera persona i va tenir por de venir a declarar, el meu pare va ser absolt per falta de proves.
Amb el divorci, la meva mare es va quedar amb tres criatures sense cap mena de manutenció i, com ell es va declarar insolvent, va haver de fer-se càrrec dels deutes familiars. Per tal de consolar-nos, ella no parava de repetir-nos “ens hem quedat sense res però no ho oblideu, som lliures!”. I tenia raó, com li agraeixo haver sortit d’aquella espiral de violència, sé que ara no seria qui sóc si haguéssim continuat amb ell.
I després, què? Les petjades del maltractament, sigui del tipus que sigui, són difícils d’esborrar. La meva mare pateix una malaltia que li provoca dolors cada dia, estic segura que és degut a la tensió acumulada de tots aquells anys de convivència, a la violència que van exercir els bancs amb nosaltres, i a l’acumulació de torns de feina per poder subsistir. I encara he d’escoltar com ella se’ns disculpa amb llàgrimes als ulls per no haver fet el pas abans. Mentre escolto com es criminalitza a les dones que tornen o que no denuncien els seus agressors, que fugen amb les criatures, em corroeix la ràbia per dins. Aquesta gent no té ni idea del que és patir violència de gènere, i es creuen amb el dret de jutjar el procés pel qual passem.
Quan miro fotos de la infància i adolescència no em reconec gaire i és que, com em va dir un cop una amiga meva, era com si abans estigués adormida
La inseguretat, la baixa autoestima, el salt que em dóna el cor quan em cau un got a terra, o el bot que faig si algú em dóna un ensurt: són algunes de les seqüeles amb les quals convisc. Quan miro fotos de la infància i adolescència no em reconec gaire i és que, com em va dir un cop una amiga meva, era com si abans estigués adormida.
De tot aquest procés també m’enduc la força, les ganes de viure, la serenor i la valentia que he experimentat durant el procés de reparació de danys. El llaç que uneix la reduïda família materna que ens vam quedar és tan fort que sento que som invencibles. Em cal reconèixer també, que sense la comunitat que he tingut d’amistats, terapeutes, amors i companyes feministes, m’hagués costat molt seguir vivint i somrient; juntes som més fortes.
I sobretot, faig front a les petjades de la violència gràcies a la meva mare, una supervivent i la meva Juana personal, que ens va salvar de la millor manera que va poder.
*L’autora no signa amb els cognoms perquè prefereix preservar la seva identitat
