Beure aigua és necessari fins al punt que, si no en bevem gens, morim. També morim si consumim aigua en excés, el que s’anomena potomania, ja que provoca disminucions de la concentració de sodi en el cos, aturades cardíaques, rampes, letargies i comes. Amb l’atenció sanitària passa una cosa semblant, ja que es produeixen danys i morts per falta d’assistència mèdica, però el seu excés també causa patiments i morts.
Per exemple, l’excés d’atenció durant l’embaràs i el part és tan dolent com la falta d’aquest seguiment. Per la combinació de tots dos factors, els Estats Units (EUA) són l’únic lloc del món desenvolupat en què s’està incrementant la mortalitat materna. Fins i tot entre els països pobres és rar l’increment de la mortalitat materna, que se sol deure a la manca d’atenció mèdica necessària i només es dóna en països com Zimbàbue, el Txad, l’Afganistan i similars. En els últims anys, la mortalitat materna només s’ha incrementat en 26 països del món, i ha decrescut en 157.
El 1987 als EUA, la mortalitat materna va ser de 6,6 per cada 100.000 naixements. El 2003 va pujar fins a 12. I el 2014 va arribar a 24. Què hi passa? Hi ha un excés d’intervencions en l’atenció al part, com cesàries (per exemple, el 2010 es van gastar 96.000 milions de dòlars en l’atenció al part hospitalari), i, alhora, les minories, com les dones pobres i/o negres, tenen greus problemes en l’accés a les cures necessàries en l’embaràs i el part.
El 90% de la salut depèn de qüestions alienes al metge, com el treball digne, la nutrició o l’aigua
El cas d’aquest país demostra que és perillós el contacte innecessari amb els metges, sobretot amb els especialistes, en un sistema fragmentat sense metges de capçalera que coordinin l’atenció i la prestació de serveis. De fet, s’ha demostrat que com més alta és la concentració d’especialistes més alta és la mortalitat.
El 10% de la salut depèn de l’atenció mèdica
El sistema sanitari públic de cobertura universal és la millor expressió de la solidaritat social i un dels determinants de la salut. Però convé saber que de l’activitat mèdica només en depèn el 10% de la salut d’una població. És a dir, que el 90% de la salut depèn de qüestions alienes al metge, com l’alfabetització, l’equitat fiscal, el treball digne i segur, la nutrició i la legislació alimentària, els hàbits saludables, el subministrament i la depuració d’aigües, i un llarg etcètera.
Per exemple, la vacunació és una intervenció mèdica molt eficaç en general, però les vacunes essencials tot just afegeixen entre tres i sis dies d’expectativa de vida a la població del món desenvolupat. Com tota intervenció sanitària, la vacunació és molt important per a l’individu concret que se’n beneficia, però el seu impacte global és menor (cosa que no treu importància, per exemple, a les vacunes contra la pòlio, la diftèria i el xarampió).
En cirurgia ortopèdica i traumatològica, en el 50% dels casos no sabem si és millor operar o esperar-se
A més, és innecessària una part substancial de l’atenció mèdica. A Espanya hem calculat que el 30% de l’atenció preventiva, diagnòstica i curativa és innecessària. El mateix percentatge es dóna al Canadà, per exemple. Per concretar, en cirurgia ortopèdica i traumatològica, aproximadament en el 50% dels casos desconeixem si és millor operar o esperar-se, i en el 25% sabem que és millor no operar. Un cas freqüent de cirurgia innecessària és la del trencament no traumàtic del menisc del genoll. Un altre exemple és la infecció vírica que produeix el molluscum contagiosum en infants i adolescents, ja que es tracta de mil maneres, encara que el més sensat i científic sigui simple: “esperar-se i veure” la regressió espontània de les lesions.
L’Alzheimer no es pot tractar amb medicaments
Resulta insòlit difondre que no existeix cap tractament amb medicaments per a la malaltia de l’Alzheimer, però és la veritat. “I llavors?”, pregunten els familiars i la societat. “Llavors, alegria, activitat física adequada, suport familiar, bons aliments, afecte, companyia, contacte pell amb pell, amb tacte, cortesia, estimulació cognitiva, higiene, massatges, música, optimisme, paciència, pietat, rehabilitació, suport i ajuda als cuidadors i tendresa.” “Sí, però la Seguretat Social no cobreix res d’això.” “Doncs caldrà reformar la Seguretat Social, i la societat.”
“I per evitar l’Alzheimer, què hi podem fer?” “El millor, ser feliç. Si és possible, gaudir del màxim nivell d’educació formal. I, en tot cas, mantenir l’activitat intel·lectual tant com es pugui, des de la lectura a l’assistència a conferències i concerts, des de jugar a cartes a declamar poesia.” “Però tot això tampoc no ho cobreix, la Seguretat Social!” “Doncs ja ho sap, a canviar aquesta societat que ens fa emmalaltir i a canviar les conductes i cultures que envolten la malaltia.”
Atenció mèdica innecessària en la dona
Seguint amb la salut de la dona, és innecessària la revisió ginecològica anual de la dona sana, ja que els beneficis no compensen els danys. Per això és absurd sentir allò d’“el meu ginecòleg”. Per descomptat, hi ha excel·lents professionals en ginecologia i obstetrícia, però de vegades el que es difon és un ús innecessari, de l’estil: “El meu ginecòleg m’ha recomanat la vacuna contra el càncer de coll d’úter perquè he tingut una infecció pel virus del papil·loma, i així em curo.” Una recomanació així falta a la ciència i a l’ètica, ja que aquesta vacuna no té cap efecte beneficiós en les dones que ja han tingut una infecció pel virus del papil·loma i no és una vacuna contra el càncer, ni de bon tros una vacuna “que curi”.
Si les balenes morissin de càncer amb la mateixa probabilitat que els humans, no existirien
La citologia del coll de l’úter (el Papanicolau) es pot fer cada tres o cinc anys, i per això resulta absurda la rutina anual. També és innecessari el cribratge (screening, proves per al diagnòstic precoç) del càncer d’ovari, amb ecografia i/o mesurament de marcadors tumorals tipus CA-125. El cribratge no disminueix la mortalitat sinó que avança el diagnòstic, però no evita la mort (es viu més temps amb l’amenaça d’un diagnòstic ominós). El que és pitjor, el 10% de les dones té un fals positiu; és a dir, en el cribratge van ser sospitoses d’un càncer d’ovari que després no es va confirmar. D’elles, al 33% se li va fer una cirurgia innecessària. I d’aquestes, el 15% va tenir complicacions greus en el procés de diagnosi per aclarir el fals positiu.
Els efectes secundaris del sobrediagnòstic
Les balenes són els mamífers més longeus i més grans. Algunes balenes viuen fins a 200 anys i n’hi ha que arriben a pesar fins a 180 tones. Les balenes poder tenir 1.000 vegades més cèl·lules que un humà. Si cada cèl·lula tingués una probabilitat X de desenvolupar càncer durant el seu temps de vida, caldria esperar que la balena tingués 1.000 vegades més càncers que l’humà (segons el nombre de cèl·lules), i, donada la seva longevitat, almenys 2.000 vegades més. Però la probabilitat de tenir càncer no és proporcional al nombre total de cèl·lules d’un mamífer ni a la seva longevitat (es coneix com la paradoxa Peto). Si les balenes morissin de càncer amb la mateixa probabilitat que els humans, no existirien, ja que s’extingirien sense arribar a viure prou temps per reproduir-se. El mateix succeiria amb els humans si morissin de càncer amb la mateixa probabilitat que els ratolins.
En el cribratge del càncer de mama, el sobrediagnòstic es dóna entre el 25 i el 47% de les dones
La paraula càncer té un impacte terrible, ja que equival a un problema greu que, sense tractament, porta a la mort (i moltes vegades amb tractament). No obstant això, en general l’organisme humà és capaç de controlar el càncer, i per això tenim molt menys càncer de l’esperat.
De fet, moltes vegades es diagnostica un càncer que no matarà. És a dir, el diagnòstic és cert però el pronòstic és errat. Se li atribueix la malignitat que no té, per més que veritablement sigui càncer. Aquest error de pronòstic es diu sobrediagnòstic, i és molt freqüent en els programes de cribratge de càncer. Per exemple, en el cribratge del càncer de mama el sobrediagnòstic es dóna entre el 25 i el 47% de les dones diagnosticades de càncer de mama. És a dir, per una dona que no mori per càncer de mama, fins a deu seran diagnosticades, tractades i seguides de per vida de càncer de mama sense que sigui necessari. És un alt preu a pagar que crea un exèrcit de dones “supervivents en fals” al càncer de mama. El mateix succeeix amb el càncer de pròstata i de tiroides, i amb el de melanoma.
Com a síntesi: excepte en cas de necessitat, com més lluny del metge, millor. Els seus serveis són molt beneficiosos quan són necessaris, però fins a un terç dels casos la seva intervenció pot ser innecessària i perjudicial.
Article publicat al número 438 de la ‘Directa’
