Francesc Serés va escriure La pell de la frontera amb el temps, entre uns anys abans i després de la crisi. Escriu històries reals de Saidí (Baix Cinca), d’Alcarràs (Segrià), dels Monegres, Lleida enllà. Són cròniques escrites en primera persona, i quasi totes el representen a ell mentre conversa amb migrants de Gàmbia, de Mali, d’Algèria o de l’Europa de l’Est que fa temps que estan instal·lades a la Franja, entre Lleida i els Monegres. Els Monegres són el límit del paisatge, la frontera geogràfica inhòspita i perifèrica, un finis terrae. Les africanes viuen en antics pallers i els converteixen en campaments improvisats; ell s’hi passeja, les convida a tabac, busca excuses per conèixer les seves històries. No és la primera vegada que ho fa, ni ho ha fet només amb les migrants: Serés té guardades entrevistes a pageses i a treballadores de fàbriques per donar i per vendre. Però no sap fins a quin punt totes són dignes de ser explicades, en part perquè totes són similars i perquè no encaixen en un gènere que vengui gaire. En una trobada d’escriptores internacionals, un editor novaiorquès va dir a Serés que explicar les desventures de migrants perdudes a Lleida no ven, que és millor publicar històries de cartes d’amor amagades i coses per l’estil. Els temps de John Steinbeck, que va retratar la duresa de la vida de les treballadores nòmades de les collites a Els raïms de la ira, ja han passat a la història.
Marta Rojals és arquitecta i escriptora. Va néixer a la Palma d’Ebre, a una hora i dotze minuts amb cotxe de Saidí, una vila del Baix Cinca. Una “passió pels mecanismes del llenguatge” la va empènyer de l’arquitectura als llibres, i la seva primera novel·la (Primavera, estiu, etcètera) retrata molt el parlar de casa seva. La protagonista és l’Èlia, una arquitecta que torna al poble i, per tant, a les arrels, en plena crisi personal i econòmica. Passa dels trenta, en Blai l’ha deixat, Barcelona la fa sentir alienada i la feina del seu ram és escassa. A la casa familiar es retroba amb el seu pare, un vidu de poques paraules, hàbil al tros i gens espavilat a casa, guiat per una tieta. També hi retroba un amor d’infantesa i el dialecte que els anys a Barcelona l’han incitat a esborrar. Es planta a la seva frontera particular, als conreus de secà on va créixer i davant d’un veïnat conegut que d’entrada no la reconeix. A Serés li passa el mateix, algunes pageses el veuen i xiuxiuegen que “és un moro”, perquè també va traslladar-se a altres geografies i la gent local ja han oblidat qui és. Per l’Èlia, el trasllat a Barcelona primer va ser un alliberament i, després, un petit suplici, com ho són tantes històries de migracions en major o menor mesura.
Des d’un punt de vista formal, La pell de la frontera i Primavera estiu, etcètera no s’assemblen gens. Un és un recull periodístic, l’altre és una novel·la; un està ambientat a la Franja, coronada pels Monegres, l’altre en una zona a mig camí de Lleida i Tarragona; un se centra en la població migrada que fa temps que va arribar i que ja s’ha instal·lat prop de Saidí per quedar-s’hi, l’altre se centra en la vida de les que són catalanes des de fa generacions. Tot i això, les dues obres tenen de fons una inquietud comuna: l’estranyesa i el vincle amb paisatges perifèrics, el sentiment de migració i de desarrelament, sigui del país que has deixat enrere o del poble on et vas criar. Al llibre de Serés hi ha la crisi del 2008, que va escurar la pagesia i el camp en general. Marta Rojals em diu que no, que a Primavera, estiu, etcètera la crisi només hi surt de passada i que el més essencial és el parlar del lloc, la conversa que la tieta té amb l’Èlia, el retrat del caràcter de la gent propera a ella i la importància de pertànyer. Truco a Serés i em fa cinc cèntims de La pell de la frontera.
“En general es busca un conjunt de relats més o menys homogenis, tant si passen en una ciutat com si passen en un altre lloc, però relats que es puguin vendre i explicar bé, que ja estiguin classificats, que ja estiguin ben situats al món”, ens alerta. “En canvi això, les comunitats de migrants sense llar a l’espera de feina al camp o la vida d’una ucraïnesa a Saidí, és més complicat d’explicar, i sobretot de justificar. Vaig començar a escriure-ho l’any 2004, al pic de la bonança econòmica, i per tant no hi havia cap circumstància que pogués justificar un llibre així. Ara hi ha una comprensió més clara del que ha passat allà, perquè la crisi ens ha igualat a tots una mica, ens fa entendre més tot aquest paisatge i tota aquesta gent. En tota aquella zona no sentim notícies de problemes racials. Aquest estiu hi ha hagut una vaga, però era pel sou. A més, ha estat un estiu desastrós pel que fa als preus”, ens detalla.
Migrants d’altres països, locals desarrelades
En alguns casos la migració no és espiritual, és un fet com una casa o com un antic paller. En Majeed és un algerià que es queda en un llindar geogràfic i vital, sol a Saidí. Arriben altres algerianes com ell i tenen més sort, troben feina, pis, es casen o marxen a buscar sort al centre; en Majeed mai no aconsegueix els papers i algunes pageses li donen feinetes quasi inútils perquè pugui continuar malvivint en un paller sense res. Temps més tard, desapareix sense deixar rastre. En Juli és un pagès vell i solter que un dia va trobar un marrec magrebí a la porta de casa. Es va quedar assegut fins que en Juli no va donar-li una feina, i el pagès va acabar adoptant en Hakeem i família. Fins que en Hakeem i família es van esvair.
Moltes peces de ‘La pell de la frontera’ són testimonis, com els que protagonitzen els llibres de la bielorussa Svetlana Aleksiévitx a Txernòbil o a l’Afganistan
Moltes peces de La pell de la frontera són testimonis, com els que protagonitzen els llibres de la bielorussa Svetlana Aleksiévitx a Txernòbil o a l’Afganistan. Serés s’aproxima de manera exquisida a locals i migrants, sense convertir-les en salvadores, sense dimonitzar-les. Les coneix i interactua amb unes i altres des de sempre, són les seves veïnes lleidatanes, ucraïneses, marroquines, subsaharianes. Algunes fa més temps que són a Saidí que no pas ell, que va marxar a viure a Barcelona als divuit anys igual que l’alter ego de Rojals. En un dels reportatges les africanes sospiten que és de la policia secreta; els Mossos també se’l miren amb recel: l’aturen i li demanen els papers, com si no entenguessin què hi fa ell, passejant amb una llibreta pel camp que hi ha a la vora de casa seva.
“Quan hi ha tota aquesta allau el més lògic és que de vegades et pensis que l’estrany ets tu. D’alguna manera sóc una persona que està fora d’això. L’estranyesa de tot el llibre és el trànsit de ser de dins o de fora, de ser escriptor o no ser escriptor. Hi ha història o no hi ha història, qui és aquest, qui és l’altre (ets tu, l’altre?)”, desenvolupa Serés. “Encara que sigui un joc de miralls és això: intentar veure com pots explicar totes aquestes distàncies intermèdies. Ets tu l’altre o és l’altre, l’altre? Jo em vaig criar amb aquesta gent, no tenia a qui explicar la meva sorpresa de veure’sl arribar, a més. El que no faig és sorprendre’m com si fossin exòtics. Els vaig anar coneixent a poc a poc: han hagut de passar anys i estar jo a fora i tenir una comunicació diferent amb ells, el moment en què deixes de treballar amb ells i passes a ser escriptor, la distància de l’observador. És quan he fet d’escriptor que he tingut la sorpresa, perquè abans en lloc de sorpresa el que hi havia era un hàbit, i és en aquesta quotidianitat on jo he volgut situar la narració”.
L’escriptor diu que la narració que ell fa als seus reportatges sobre migrants a la zona no és completa. A La força de la gravetat (2006), Serés va recopilar contes sobre les fàbriques, la feina al camp i a la costa des de la perspectiva de la catalana que no s’ha desplaçat mai. A La pell de la frontera el narrador és ell, un reporter observador de camins que coneix molt bé perquè hi ha treballat tota l’adolescència, però respecte dels quals ja s’ha distanciat. Per les africanes de La pell de la frontera el “tros” és precisament el que busquen: hi volen trobar feina per arribar a l’anhelada bonança europea que no sempre els arriba. Per l’Èlia i germana, en canvi, anar al tros forma part de la seva educació sentimental i és una rutina de la qual s’han volgut allunyar sempre. Parlo amb Marta Rojals, li pregunto per les migrants del seu poble. A la novel·la la migrant és l’Èlia, però el poble de l’escriptora tampoc no es queda curt pel que fa al nombre de gent de procedències molt diverses.
“Al meu poble de 370 habitants, que és frontera amb les Garrigues (en tots els sentits), sí que hi ha immigració: de l’Europa de l’Est (Moldàvia, crec), del Camerun, del Marroc, que fan de paletes i tenen els fills a l’institut, sud-americans, també”, exposa Rojals. Hi ha un fragment que retrata la conversa entre l’Èlia i son pare, al tros, on s’intenta reflectir la possibilitat d’escollir el seu futur que ha tingut l’Èlia i la resignació del pare, que no ho ha pogut fer. Les africanes de La pell de la frontera són, salvant les distàncies, com el pare que no va poder triar el seu futur. “Per altra banda, el tema de l’estranyesa i la nostàlgia dels propis orígens, amb els lectors he descobert que és una sensació bastant generalitzada entre els que no han tornat de l’exili estudiantil”, ens revela l’escriptora.
La gent i el paisatge
Francesc Serés i Marta Rojals entenen que no hi ha paisatge sense l’ésser humà, que és tan part del paisatge que el fa. En un passatge de Primavera, estiu, etcètera, l’Èlia evoca la casa d’estiueig dels sogres a Canagròs, als Pirineus, i recorda haver-s’hi sentit com a casa, però només a mitges: li sembla una postal rural on les barcelonines volem anar de vacances, i anar de vacances i fer esports de muntanya és perpetuar-se com a forastera, no és pertànyer. Tant en les cròniques de Serés com en la novel·la de Rojals hi ha un elogi al treball físic del camp, tot i que no és, en absolut, un elogi romàntic. Treballar al camp cansa. Sues a l’estiu i et geles a l’hivern, com es gela l’Èlia de Primavera, estiu, etcètera quan son pare l’anima a anar al tros a les set del matí. Al final de la novel·la i després d’unes incursions catàrtiques i gelades al tros a ple hivern, l’Èlia reaprèn a pertànyer a casa seva, i tanca així el cercle de Barcelona a la Palma d’Ebre de nou.
Tant en les cròniques de Serés com en la novel·la de Rojals hi ha un elogi al treball físic del camp, tot i que no és, en absolut, un elogi romàntic
Francesc Serés també sap què és el camp, i està convençut que la suor compartida de la feina, “suor amb suor”, és el que integra realment les persones de diferents procedències entre si: en algun passatge fins i tot arriba a apuntar que l’esgotament físic del camp suavitza la maldat de l’ésser humà i els estova el caràcter. La pell de la frontera ve acompanyat de fotografies dels pallers on s’instal·len les subsaharianes a la recerca de feina manual. Arriben a la Franja sense saber per què ni com hi han arribat: les Canàries les han escopit, les grans urbs les han escopit, els queda Lleida i el paisatge àrid de la província més oblidada de Catalunya; la mateixa Èlia ho diu, que des del centre les zones frontereres d’un país es posen al mateix sac: “Pels d’aquí sóc de Barcelona, i pels de Barcelona sóc de Lleida o de cap allà, que a partir d’un punt tot ho veuen igual.”
“El paisatge tal com ens l’han ensenyat és un paisatge buit o humanitzat. El que faig és descriure una geografia humana que a la vegada que és humana no li queda més remei que contenir tot allò que els passa als homes: un paisatge que conté un munt de narració i que conté també una forma d’expressar el món. Aquests pallers també estan molt lligats a un paisatge i materials que hi havia aquí a la vora. Com que és gairebé una construcció ecològica, quan aquests materials desapareguin també desapareixeran aquestes històries. Tota l’argila, tota la canya i tota la fusta s’acabarà o bé desfent o bé podrint. És gairebé la prova que no en quedaria res, de tot això, i, per tant, com que en alguns llocs ja no queda res, el que faig és retratar-ho. Escric sobre l’efecte que la presència dels migrants té sobre mi, però no parlo per ells. Per tant, aquí hi ha una altra part de la història, que és la història que han d’explicar ells i jo no puc explicar per ells, perquè seria un impostor”, remata Serés amb convicció.
————————-
“Fins als setanta, Saidí havia exportat gent a Barcelona. Als vuitanta, l’allau de gent que va venir de tot arreu va ser tan gran, tan intensa, tan sostinguda en el temps, que tenia la sensació que cada any havia de contenir una sorpresa.”
La pell de la frontera (capítol “Illes sense tresors”) (2014), Francesc Serés
“És una cosa que ja hai tingut a les mans, i que en un moment donat la vai deixar escapar. Una cosa que tenia quan vivia aquí i anàvem amunt i avall, déu, déu, i et senties que pertanyies a un lloc. Tenies un sentiment de pertinença, sas? Encara que només sigui per la manera de parlar, perqué el parlar també és una manera de veure el món diuen, no?”
Primavera, estiu, etcètera (2011), Marta Rojals
