Igual que l’any passat, els 29 i 30 de juny d’enguany la Marea Blanca –la plataforma de col·lectius de les comarques del sud del País Valencià per a la defensa de la salut i la sanitat pública– van promoure una declaració institucional a l’Ajuntament d’Alacant i una manifestació per l’obertura de Centres de Salut durant les vesprades i contra el tancament dels llits hospitalaris durant els mesos de juliol i agost. Aquests actes de protesta s’estan repetint des de fa tres anys. I és que des de l’any 2012 la Conselleria de Sanitat ha reduït significativament les substitucions de personal sanitari durant el període d’estiu, i aquesta pràctica –sota governs diferents– encara continua en vigor. Per què?
En el 2012, els responsables polítics van justificar aquests tancaments dient que havíem “gastat per damunt de les nostres possibilitats” i que calia “reduir despeses”. Era una mentida. La realitat és que s’havia generat un dèficit enorme a l’administració central a causa d’una disminució de la política recaptatòria cap als més rics, així com a causa del “rescat” de bancs i entitats financeres privades. La veritat era que els rics havien volgut guanyar per sobre de les seues possibilitats. La veritat és que aquest dèficit va generar un deute públic del 100% del PIB, el qual es va utilitzar com excusa perquè l’estat central disminuís encara més l’infrafinançament de la Generalitat Valenciana i, per tant, la seua inversió en sanitat. Però el tancament dels centres de salut té uns motius que no són estrictament pressupostaris.
En el 2017 els tancaments de centres i de llits s’han justificat dient que no hi ha gent usuària suficient per a mantenir-los oberts i que s’ha obert un Punt d’Atenció per a urgències i, per tant, no hi ha cap problema. No és així.
En el 2017 els tancaments de centres i de llits s’han justificat dient que no hi ha gent usuària suficient per a obrir-los i que s’ha obert un Punt d’Atenció per a urgències i no hi ha cap problema. No és així
En el 2016, arran de la declaració institucional aprovada per l’ajuntament d’Alacant, la Conselleria va obrir els centres de salut. Un pas molt positiu. Però es va fer de manera que els centres de salut es van fer funcionar com a “punts d’urgència”. No es van utilitzar per a mantenir l’atenció necessària durant les vesprades sinó, principalment, per a derivar pacients a l’horari de matí o als ja massificats serveis d’urgències. Els cartells de “només atenció no ajornable” i la informació verbal del tipus “torne al matí” van jugar un paper important en les significatives limitacions d’aquella obertura. En els tres primers dies d’obertura la gent ja sabia que no s’atenia. Es van obrir els centres alhora que s’aconseguia que fos assistida el mínim de gent possible. I enguany, d’acord amb les estadístiques del 2016, es diu que no hi ha demanda.
L’obertura d’un Punt d’Atenció per a urgències a Alacant és positiu però no té a veure amb l’atenció oferida pels centres de salut d’Atenció Primària: la identificació de malalties, la continuïtat de l’atenció, la promoció, i la prevenció.
Si era fals que havíem “gastat per damunt de les nostres possibilitats”, si no és cert que no hi ha demanda, i si un punt d’urgències no dóna l’atenció que donen els centres de salut, quins són els motius dels tancaments? Aquests motius van més enllà dels problemes de pressupost. L’objectiu fonamental és el que està darrere del Reial Decret 16/2012 del Govern de Madrid: afeblir l’atenció pública com a requisit per a promoure la necessitat de pagar-se una assegurança sanitària privada, així com fer avançar la privatització dels serveis.
I el dèficit pressupostari de la Generalitat? Té a veure amb els tancaments? Sí i no. Sí, perquè la Generalitat està històricament infrafinançada i en aquests últims anys encara més. El deute públic generat per l’administració central ha estat utilitzat pel govern de Madrid per a disminuir les transferències de diners al nostre país. El cicle de menor finançament – major deute públic (44.000 milions) – major pagament d’interessos, pot significar menys inversió en sanitat. Aquests factors són una causa necessària però no suficient per a explicar els tancaments. Aquests no depenen directament dels pressupostos perquè la inversió tampoc es fa a l’atzar. Les retallades de finançament aplicades als serveis públics durant aquests anys han contrastat amb l’augment dels pressupostos públics destinats a les empreses privades que “gestionen” serveis de la Conselleria.
Les retallades de finançament aplicades als serveis públics han contrastat amb l’augment dels pressupostos públics destinats a les empreses privades que “gestionen” serveis de la conselleria
Les conseqüències d’aquests tancaments de centres i llits són diverses. Es disminueixen les possibilitats d’identificació de problemes de salut i de prevenció. També augmenten les possibilitats d’agreujament de processos de pèrdua de salut per una falta de seguiment adequat, especialment entre les persones més vulnerables (com les persones grans que viuen soles, les que estan enllitades, les que no poden eixir dels seus domicilis, les que pateixen problemes múltiples i complexos). Augmenta la pressió sobre els serveis d’urgència, el que augmenta la saturació de les ambulàncies (i així es tarda a arribar a situacions d’urgència vital). Augmenta la probabilitat d’errors assistencials. Augmenta la llista d’espera. Obliga que aquelles persones que s’ho poden permetre econòmicament gasten part dels seus ingressos en assistència privada i que aquelles persones que no s’ho poden permetre queden sense una atenció adequada. El resultat és l’augment de les desigualtats en l’accés a l’assistència i de les desigualtats en salut. En l’assistència, es facilita la privatització de la sanitat. És per això que l’Ajuntament va reclamar l’obertura dels centres de salut i que no es tanquen llits.
La Generalitat necessita fer una inversió, gens fàcil, del seu “capital” polític. Ja que si no desobeeix la cotilla financera imposada pel ministeri espanyol d’Hisenda -igual que va fer quan va desobeir el Reial decret 16/2012 amb el pagament de medicines a grups en situació de pobresa o ampliant l’assistència sanitària perquè ara siga quasi universal-, si no cobra el deute “històric” que li deu l’administració central, si no audita, amb la ciutadania, el deute públic i desobeeix la priorització “constitucional” del seu pagament, si no aposta per un sistema sanitari 100% públic, sense externalitzacions, participat per la ciutadania i de qualitat, si no aposta pel desenvolupament d’una Renda Bàsica contra la pobresa i desenvolupa una legislació contra els contaminants i el canvi climàtic, es veurà sotmesa -sense voler-ho- a gestionar mesures contra la salut de la població i contra les seues prestacions sanitàries.
Les autores són representants de la Marea Blanca de les Comarques del Sud del País Valencià
