L’article 15 de la Llei espanyola 52/2007 (coneguda com a Llei de memòria històrica) estableix la “retirada d’escuts, insígnies, plaques i altres objectes o mencions commemoratives d’exaltació, personal o col·lectiva, de la revolta militar, de la Guerra Civil i de la repressió de la Dictadura”. El compliment d’aquesta llei ha sigut la base legal de nombroses iniciatives recents de memòria pública (sovint anomenades de memòria democràtica) realitzades per administracions públiques de l’Estat espanyol. En el cas de València, des de la segona meitat del 2015 i a banda dels canvis de noms de carrers, l’Ajuntament –especialment a través de la regidoria de Cultura de Glòria Tello– ha retirat símbols franquistes i mencions honorífiques municipals a personatges relacionats amb la dictadura, ha instal·lat plaques o ha finançat publicacions relacionades amb la Segona República, la Guerra Civil i la seua memòria.
El canvi de nom de 51 carrers de València es basa en un informe tècnic elaborat per investigadores i professores de l’Aula d’Història i Memòria Democràtica de la Universitat de València
El canvi de nom de 51 carrers de València es basa en un informe tècnic elaborat per investigadores i professores de l’Aula d’Història i Memòria Democràtica de la Universitat de València. El treball es va realitzar durant diversos mesos consultant documentació primària i estudis històrics, a més de diferents mètodes de contrastació de fonts. Tot i que existien llistats de carrers anteriors, es va confeccionar un nou informe que no va incloure els casos dubtosos. El resultat va ser 51 noms de carrer que remetien a personatges o elements d’exaltació franquistes que no complien amb la Llei 52/2007. Juntament, podien trobar-se quatre carrers més que van rebre la seua denominació per lloar el bàndol rebel, el franquisme o els seus aliats –com l’avinguda de Portugal o el carrer Belchite– i que mantenen el nom però van a resignificar-se administrativament, és a dir, van a eliminar-se les referències franquistes als expedients de designació dels carrers.
Entre els 51 noms es poden trobar militars franquistes (com el general Barroso o l’alferes Luis Sanjuán), autoritats de la dictadura (com el ministre Alfonso Peña o Federico Mayo, antic director de l’Institut Nacional d’Habitatge franquista) o falangistes morts durant la guerra (com Alfredo Culla o Salvador Cortils). Del conjunt, 28 pertanyen al grup residencial Antonio Rueda, ubicat al barri de Tres Forques. Entre els carrers més coneguts, l’antic carrer Baró de Càrcer (alcalde franquista de València entre abril del 1939 i maig del 1943) que a partir d’ara tornarà a tenir el nom amb el qual moltes valencianes el continuaven coneixent: Avinguda de l’Oest. També el carrer General Urrutia, que canvia per Avinguda Amado Granell, el militar republicà nascut a Borriana que va encapçalar La Nueve, primera companyia aliada que va entrar a París després de l’ocupació alemanya durant la Segona Guerra Mundial.
Especialment cridaner era que Marco Merenciano tinguera un carrer paral·lel a l’Avinguda Peset Aleixandre. Peset va ser una de les figures valencianes més importants de la dècada de 1930; metge, científic i rector universitari, va encapçalar la llista per València del Front Popular en les eleccions de febrer del 1936. Arran la victòria franquista, Peset va ser internat en tres camps de concentració franquistes habilitats al País Valencià (Els Ametllers, Albatera i Porta Celi) i va ser finalment afusellat a Paterna en 1941. Marco Merenciano va ser un dels metges falangistes que va denunciar Peset en el procés que va conduir al seu afusellament. El carrer Marco Merenciano passa a ser carrer Félix del Río, el nom d’un desaparegut activista veïnal que va ser proposat per la Junta de Districte de Trànsits. Com a mínim paradoxal també era el carrer Comandante Franco. Situat a la pedania de Castellar-l’Oliveral, feia referència al germà del dictador (Ramón Franco), pilot del bàndol franquista que va morir el 1938, quan anava a bombardejar València.
Entre els 51 nous noms de carrers en substitució dels franquistes, trobem a 23 dones. Entre elles, professores, científiques, escriptores, pedagogues, ginecòlogues, matemàtiques, activistes o filòsofes. Destaquen noms com els de Federica Montseny, Maria Zambrano, Gloria Fuertes, les Tretze Roses, Simone de Beauvoir, Presen Sáez, Virginia Wolf o Alejandra Soler, entre d’altres. Aquesta última fou una mestra valenciana i comunista nascuda el 1913 que visqué la Segona República, la Guerra Civil i l’exili a l’URSS. També va patir en primera persona els efectes de la Segona Guerra Mundial, ja que va salvar a 14 alumnes que estaven sota la seua responsabilitat durant la batalla d’Stalingrad, considerada la més sagnant de la història. Incloure en els llocs de memòria a figures femenines és necessari per a revertir el relat històric més conegut, en el que el subjecte central sol ser home, blanc, heterosexual, acomodat i generalment amb protagonisme polític.
Tot i que només es tracta d’una acció més de memòria pública, els canvis del nomenclàtor urbà solen generar diverses reaccions d’alguns sectors polítics i de la ciutadania
Tot i que només es tracta d’una acció més de memòria pública, els canvis del nomenclàtor urbà solen generar diverses reaccions d’alguns sectors polítics i de la ciutadania. En altres ciutats, s’han donat situacions similars els últims anys. Per esmentar només dos exemples, a Alacant, l’intent del govern municipal (PSPV-PSOE, Guanyar i Compromís, amb alcaldia socialista) de canviar 46 carrers amb noms franquistes, aprovat el novembre de 2016, està actualment sent sotmés a judici. Un recurs del PP, que va esgrimir arguments juridicoadministratius o “defectes de forma”, va aconseguir que el mes de març d’aquest any els nous noms de carrers tornaren al seu nom anterior. D’aquesta manera, amb diverses protestes a Alacant i ressò mediàtic, el canvi del rètol de la plaça de la Igualtat per tornar a posar l’anterior nom, plaça de la División Azul, va simbolitzar aquest pas enrere. També destaca el cas de la ciutat de Madrid, el qual es troba paralitzat després que particulars, associacions i fundacions com la Francisco Franco hagen interposat recursos contenciosos-administratius contra el pla de canvi de noms de carrers.
La polèmica en València es va encetar al maig d’aquest any, quan es va fer pública la intenció de l’Ajuntament de complir amb la Llei de memòria històrica després de la presentació de l’informe de l’Aula d’Història i Memòria Democràtica indicat amb anterioritat. Entre les crítiques que ha rebut Glòria Tello i el govern municipal, es poden comprovar algunes mostres rellevants del discurs que s’ha transmés en relació a la traumàtica història recent espanyola. En els comentaris de resposta a la mesura, en les notícies de premsa i en les xarxes socials es fa patent que el relat hegemònic continua sent l’heretat dels últims anys del franquisme i la Transició.
Historiadors com Jesús Izquierdo han explicat com la identitat narrativa espanyola en relació al passat es va construir entorn del relat franquista del terror rojo y marxista. Però aquest discurs es va reformular a partir de la mort de Franco a través de fórmules com la teoria dels dos dimonis, en el que se situa en un mateix plànol de responsabilitat als dos bàndols de la Guerra Civil, equiparant el nivell de violència i soterrant el passat en un vel fictici de reconciliació i democràcia. Aquesta narrativa resultava molt més operativa en el context transicional, ja que si es negava l’existència de víctimes del franquisme, s’evitava encetar els processos judicials contra els criminals de la dictadura i una memòria pública en línia amb la d’altres països democràtics. Però convé remarcar que aquesta reivindicació de silenci entorn del passat traumàtic recent s’ha construït des d’alguns poders polítics de forma interessada, com una justificació de la deriva de la Transició i com un instrument polític al servei de la dreta espanyola.
Aquest relat ha sigut molt efectiu i ha penetrat l’educació i l’opinió pública durant dècades, convertint-se en hegemònic i dificultant enormement les tasques de justícia i reparació de les víctimes del franquisme, fins a arribar a l’actualitat generant grans polèmiques front a les mesures públiques de l’anomenada memòria històrica. El passat històric transmés és un element important de les memòries individuals i les memòries col·lectives i s’incorpora a la identitat pròpia generant noves experiències.
