L’Àfrica subsahariana s’està convertint en un fortí. Bona part de les operacions de manteniment de la pau internacionals estan desplegades en aquesta regió. Noves bases militars dels Estats Units o d’altres països occidentals han estat instal·lades en diferents indrets del continent en els darrers anys i –el més impactant– els pressupostos d’ajuda al desenvolupament utilitzen avui nous instruments que desvien la tradicional ajuda de l’àmbit social o econòmic cap a l’àmbit de la seguretat.
El nou sentit comú occidental
Aquesta dinàmica és fruit, òbviament, del discurs securititzador post 11 de setembre de 2001 que predomina en la majoria de països occidentals. Així, l’Àfrica ja no només és percebuda com un problema de subdesenvolupament sinó sobretot com una amenaça a la seguretat internacional, en considerar-se un terreny fèrtil per al terrorisme, els fluxos migratoris i les xarxes i rutes del narcotràfic.
El canvi de discurs i de polítiques ha estat vertiginós. I és que tan sols uns anys abans, en la dècada dels 90, el desplegament del Consens de Washington a tot el continent va tenir com a objectiu principal aprimar l’Estat, en concebre’s com un dels principals obstacles per al desenvolupament de la regió. L’Àfrica necessitava —repetia la doctrina d’aquells anys– menys Estat, més societat civil i la liberalització de totes les seves polítiques.
Paradoxalment, amb l’inici del mil·lenni, l’Estat ha tornat al centre del discurs. Els anomenats “estats fràgils”, i en alguns casos considerats com a “fallits”, han fet que la seguretat militar sigui considerada ara com la dimensió clau en l’estabilització de molts països. És així com la Unió Europea, els Estats Units, el Regne Unit i fins i tot les Nacions Unides han fet un gran viratge cap a polítiques anomenades de “construcció de l’estat”, que han privilegiat obertament reformar i enrobustir els cossos de seguretat de l’Estat (exèrcits i policies), en detriment de la dimensió socioeconòmica (salut, educació, etc.). Iniciatives com l’AFRICOM per part dels Estats Units han intensificat la militarització del continent amb la voluntat de contenir des del territori africà tots els problemes que el món occidental percep com a potencialment desestabilitzadors per als seus interessos.
Pequín i la nova carrera militar
La intensa presència i inversió xinesa a l’Àfrica han estat la gran revolució que el continent ha experimentat en la darrera dècada. El nou modus operandi xinès està basat en la construcció de grans infraestructures a canvi de l’explotació de terres i mines durant diverses dècades. Fins ara semblava que Pequín apostava per mantenir aquest perfil: ambiciós en allò econòmic i polític (esdevenint el principal soci comercial de bona part dels països de la regió subsahariana), però discret en allò militar.
L’escenari ha canviat. La Xina també ha decidit intensificar la seva cooperació militar amb el conjunt de l’Àfrica. Els motius, assenyalen diverses veus, tenen a veure amb una política exterior que aspira a protegir l’expansió dels creixents interessos energètics xinesos, però també a protegir el més d’un milió de xinesos que ja viuen al continent. Les iniciatives, en aquest sentit, són múltiples, entre les quals destaca la decisió de construir la primera base militar xinesa a Djibouti.
La Xina se situa com el principal exportador d’armes a l’Àfrica subsahariana, amb un 27% del total
Dues dades més certifiquen aquest canvi de rumb. La primera és que, en els darrers anys, la Xina ha multiplicat per 25 el nombre d’efectius a les operacions de manteniment de la pau internacionals, el 75% dels quals estan a l’Àfrica, erigint-se així en el membre permanent del Consell de Seguretat que aporta més cascos blaus. La segona és que el 2016 el govern de Pequín ja va aconseguir situar-se com el principal exportador d’armes a l’Àfrica subsahariana, amb un 27% del total de les exportades a aquesta regió.
Autoritarisme i securitització
Sigui com sigui, la securitització de l’Àfrica no depèn només de les agendes i visions externes vers el continent. Molts líders africans, especialment els de països semiautoritaris com Ruanda, Etiòpia, Uganda, el Txad o Angola han trobat en aquest discurs una manera d’enfortir el seu braç militar per controlar així l’oposició o per fer front als problemes i desafiaments de seguretat regionals. L’Estat i els seus líders han tornat, doncs, al centre de l’escena, no importa quin sigui el seu currículum en matèria de drets humans.
Els resultats de tota aquesta nova deriva de la cooperació amb l’Àfrica són novament devastadors per a la població. La securitització impedeix la transformació real de les causes de fons de molts problemes i situa el benestar de les persones en un lloc marginal. I el problema és que en un context global, on la por i la inseguretat vertebren bona part dels discursos, les polítiques securitàries tenen garantit un llarg recorregut.
Article publicat al número 439 de la ‘Directa’
