“He vist coses que mai no creuríeu…”
Blade Runner
Al Roger, dels Soweto
Al preu infame de la brutalitat del Poder. Davant totes les vergonyes de l’Estat. I front el major grau de violència institucional i deliri repressiu vist en molt de temps. Fa només cinc dies, la intel·ligència col·lectiva, l’autodeterminació social i la dignitat democràtica van aturar el(s) cop(s) d’Estat ordits contra la raó democràtica de la llibertat política catalana. La derrota, malgrat la venguin cínicament com victòria des de la seva arrogància impotent, ha estat severa. Perquè no fou només una: pel cap baix, foren sis. Sis derrotes condensades en una. En temps difícils, autodeterminats front una roïna violència de persecució i des de la humil decisió compartida de no retrocedir, dos milions de persones van saber impugnar –anul·lar, desobeir, desbordar– la sempre sinistra raó d’Estat.
Derrota logística. Que la protecció clandestina de les urnes renaixés a Elna –Catalunya Nord–, al bressol de la memòria del nostre exili republicà, a l’altra banda de la frontera, no és només metàfora política i justícia poètica. Evidencia que una xarxa paral·lela i silenciosa, sòlida i tenaç, va saber burlar el setge, en sàvia discreció, dels qui volien segrestar-ho tot. 1-O: u a zero, també. Impossible oblidar. Insomnis, desvetllaments i les cinc de la matinada. Trucada a la porta de cada col·legi electoral on dormíem al ras i una veu càlida anònima amb el senyal: “duc l’esmorzar”. Els repartidors de somnis. Els repartidors d’urnes.
Hi ha dies que duraran anys, cantava Ovidi, i gestos infinits que ens acompanyaran per sempre. Les velles consignes, de quan estàvem sols, revisitades: sí que es pot, mai més soles
Derrota policial-militar. Sobre el terreny –els carrers–, des de primera hora i rebent tots els cops, milers de persones –cossos contra porres, paciència contra intransigència, calma contra acarnissament– van neutralitzar la violència d’assalt, de disseny militar, que pretenia multiplicar la por i que va intentar perseguir cada col·legi, tancant-ne salvatgement només alguns. Canalla, l’Estat fallit va ser absolutament incapaç d’impedir el referèndum i l’exercici de la sobirania popular. Aquell ‘A por ellos’ –esdevingut ja hooligan política d’Estat per ordre borbònica, palesada en cada urna requisada com a trofeu de cacera– va ser desbordat per una societat massa conscient del que ens jugàvem. Hi ha dies que duraran anys, cantava Ovidi, i gestos infinits que ens acompanyaran per sempre. Les velles consignes, de quan estàvem sols, revisitades: sí que es pot, mai més soles, juntes –només juntes– és quan podem. I sí: hi ha un abans i un després irreversible. Res serà igual ni nosaltres som ja els mateixos. En la dialèctica insalvable entre el millor de la gent contra el pitjor de l’Estat.
Derrota cibernètica. Que els nostres ‘hackers de l’impossible’ –mil gràcies, un cop més– guanyessin la difícil batalla tecnològica, sempre desigual, per a poder mantenir viu el cens únic durant tot el dia, sota esquemes de software lliure i encriptació, dóna per a pensar. I molt. Ni en analògic ni en digital: l’Estat-Gran Germà no va poder sortir-se amb la seva, malgrat va estar tota la jornada rebentant servidors, trencant IPs i sabotejant dominis. De la mateixa forma que rebentava portes, trencava caps i sabotejava urnes.
Derrota politicosocial. En el dilema entre democràcia i demofòbia, resta l’hemeroteca sencera. Va, Soraya, que vau dir que no hi hauria referèndum, ni urnes, ni paperetes, ni campanya, ni votants, ni res. I les va haver-hi. Amb tota la dignitat i gràcies a la gent, en una impressionant lliçó d’autotutela social, autoorganització popular i autodefensa democràtica en cada col·legi, de cada urna i a cada vot. I més encara. Encara més: dimarts van precipitar la major vaga general –per les llibertats, contra la repressió– i la major aturada sociopolítica coneguda des del final de la dictadura. Estibadors, bombers, tractors de la pagesia, escoles, estudiants, sindicalistes, petit comerç i mitjana empresa i, especialment, la grandesa dels nostres grans, de cada avi i cada àvia. Els rostres d’una dignitat granítica, amb les melodies –la revolta de les cassoles, també, retrunyint cada ranvespre– d’una comunitat política en resistència. Que és el que som. Avui, ara, aquí.
L’autarquia informativa del règim del 78 ha estat inversament proporcional a la viralitat global de la brutalitat, a l’estupefacció internacional i a les impagables solidaritats de cada racó de món
Derrota mediàtica. Ficció contra realitat, l’autarquia informativa del règim del 78 ha estat inversament proporcional a la viralitat global de la brutalitat, a l’estupefacció internacional i a les impagables solidaritats de cada racó de món. Fragilitat i esperança, em quedo amb una: el comunicat de suport de les dones kurdes, lliures i alçades, de Rojava. L’urna com a gramàtica política internacional de l’anomalia autoritària espanyola i el conflicte democràtic català és ja inexpugnable. Un tuit matiner de Jordi Évole, escrit a primera hora des de Mossul, ho anunciava i denunciava: “Los que idearon este plan para evitar el referéndum, igual no saben que lo que han provocado es que hoy Cataluña se vaya definitivamente”.
Derrota ètica-moral. Per als que venim dels moviments socials de base i del cooperativisme, allà on ho hem après tot, hi ha una darrera derrota, la més fonamental, que encara avui ens fa emmudir –i plorar, diguem-ho tot. Que l’ètica de la desobediència civil, pacífica i no violenta –i el seu potencial social, humanista i transformador– hagi estat l’eina decidida en comú per a resistir, diu massa. Que feminisme –els nostres cossos, les nostres urnes–, antimilitarisme –desarmar les armes– i cooperació –només la unió fa la força– hagi estat el nostre refugi, ho diu tot. I deixa sense paraules.
Avui comença tot un altre cop. De nou. Sí. Però des de fa cinc dies comença ja en un altre lloc. Com si visqués a la Dovella, l’escola d’El Clot que en 48 hores de vida m’ho ha tornat a ensenyar tot: raó, memòria, imaginació, compromís. I la dignitat zapatista dels de baix. No hi ha dubtes, caldrà pensar i repensar molt –molt més i entre totes i tots– com preservar tantes resistències íntimes esdevingudes dignitat col·lectiva de l’1-O. Aquella serà la pedra angular: avançarem, si sabem mantenir-nos en ella i ampliar-la. Perquè prou sabem que l’Estat espanyol –Estat Revenja, també– ha posat preu a la llibertat política catalana. Afònic, és el primer que escric des de diumenge, perquè havia emmudit de tanta dignitat davant tanta brutalitat. Però si hagués de concloure quelcom, diria, paradoxalment, que volent ser república hem après a ser poble. I que encara no tinc paraules per agrair-ho, projectar-ho i descodificar-ho. Gràcies per tot. Gràcies per tant. Seguim. Seguirem.
