Les darreres setmanes s’ha viscut una situació d’efervescència extraordinària entre aquelles persones que, d’una manera o d’una altra, tenen una vinculació amb el camp de la filosofia. Les decisions que ha pres el Govern valencià en el sentit de no desobeir les limitacions que la llei Wert imposa sobre l’assignatura de filosofia i, per tant, en el sentit de no establir per al curs vinent l’obligatorietat de la matèria en els cursos de Quart de l’ESO i de Segon de Batxillerat –com sí que s’ha fet en altres comunitats autònomes–, ha posat en peu de guerra una bona part del cos docent dedicat a l’ensenyament de la filosofia. En aquest sentit –i considerem que de forma no sols comprensible sinó del tot necessària–, la major part de les reivindicacions que s’han produït fins el moment han estat adreçades a reclamar un major pes de l’assignatura i, per aquest costat, una situació laboral més estable per al professorat encarregat de la matèria.
Acceptant que aquestes demandes són oportunes i que les lluites per una millora de les condicions laborals no es poden oblidar en qualsevol sector de la societat, considerem no obstant que mentre la defensa de la filosofia no es plantege dins el marc d’una discussió més àmplia al voltant d’alguns dels elements que conformen el model educatiu i des de la necessitat de portar a terme un qüestionament radical d’un sistema polític, social i econòmic com el que vivim en l’actualitat, les reivindicacions en aquest sentit tindran, al nostre parer, un recorregut limitat. Cal no oblidar que és el sistema capitalista en fase avançada i senil i, en conseqüència, el model neoliberal el que a hores d’ara relega la filosofia a ocupar un lloc secundari –en bona mida per la seua incapacitat a l’hora d’oferir una rendibilitat econòmica immediata–, quan no tracta directament de subordinar-la posant-la al servei dels seus interessos particulars –així s’ha pogut veure durant els últims anys amb tot allò que té a veure amb l’ètica a l’empresa, o en el sentit d’oferir una base teòrica moralment acceptable a tot el discurs que gira al voltant de l’emprenedoria.
No hem d’oblidar que al llarg de la història el discurs filosòfic ha servit en no poques ocasions per donar arguments al pensament dominant i per justificar, a nivell teòric, els abusos del poder establert
Així mateix, ens agradaria assenyalar una altra qüestió que ha estat ben present les darreres setmanes i sobre la qual, ens sembla, no s’ha plantejat un diàleg tan acurat com seria necessari. Quan es parla –i una vegada més cal dir que en termes generals no falten motius per fer-ho– de la filosofia com d’aquella disciplina que pot afavorir l’existència d’una mirada atenta envers la realitat que ens envolta i, en definitiva, com l’assignatura que pot acostar l’alumnat al conreu del pensament crític, caldria no oblidar que al llarg de la història el discurs filosòfic ha servit en no poques ocasions per donar arguments al pensament dominant i per justificar, a nivell teòric, els abusos del poder establert. Així es pot veure en l’obra de molts dels autors que formen part, sens dubte amb ple dret, del temari que actualment s’estudia en els centres educatius.
Potser, per això mateix, caldria incidir també en la filosofia com aquella matèria que ens permet resseguir l’existència d’un fil roig a partir del qual plantejar un seguit de resistències i construir un conjunt d’alternatives al poder establert. Una línia teòrica de lluita que s’aprecia si ens decidim a solcar la història a contracorrent i que ens hauria de permetre aclarir a què ens referim quan parlem d’afavorir el pensament crític. Entre altres coses perquè resulta oportú fer-se unes quantes preguntes que, ens sembla, no s’han abordat amb gaire decisió fins el moment. Crítica, la filosofia, però amb què o amb qui? Amb el poder polític, la falta de transparència en les institucions i l’augment de la corrupció? Amb el poder econòmic que subjuga al poder polític i que nega la possibilitat d’una democràcia plena en mans del poble i de la multitud? I, per tant, amb els grans empresaris i amb les institucions que donen cobertura a la rapinya dels més rics a costa de l’explotació que aquests porten a terme sobre la major part de la població? Amb les institucions que a nivell transnacional, com ara el Fons Monetari Internacional o el Banc Central Europeu, proposen l’aprovació de nous plans (el TTIP, el CETA) per portar les lleis del mercat als centres educatius i de treball però també a les nostres cases i els nostres llits si cal? Amb les lleis que des de l’Estat tracten d’emmudir les protestes de la població, o que neguen qualsevol garantia per a la classe treballadora? Amb els missatges de la jerarquia eclesiàstica i dels grupuscles afins que volen sembrar l’odi contra la diferència i la llibertat afectiva i sexual, dins i fora de les escoles i dels instituts? Com apunta Deleuze, la filosofia no pot servir ni a l’Església ni a l’Estat ni a cap poder establert pel simple fet que els interessos d’aquestes instàncies li resulten completament aliens. Dit d’una altra manera, si hi ha una forma efectiva de donar mort a la filosofia és a través de decisions polítiques que la menyspreen, però també deixant que se l’apropien aquells els interessos dels quals no són sinó els de mantenir unes relacions de poder determinades.
Tot plegat, implica que la filosofia es prenga com una caixa d’eines –a la manera de Foucault i Guattari– a disposició d’aquelles i aquells que tracten d’obrir nous espais de llibertat
Tot plegat, implica que la filosofia es prenga de forma clara i concreta com una eina de combat, com una caixa d’eines –a la manera de Foucault i Guattari– a disposició d’aquelles i aquells que tracten d’obrir nous espais de llibertat, de proposar noves formes de pensar, de sentir i de viure; com un conjunt de contrapoders a través dels quals donar a llum tot de discursos i de pràctiques completament dissimètriques de les que tracta de mostrar com a evidents el poder establert. Des d’aquesta perspectiva, la filosofia hauria d’esdevenir una ferramenta útil per recordar la importància d’un pensament intempestiu com el de Nietzsche, crític amb el passat però també amb les limitacions del present; per insistir en el fet que el treball es basa en l’explotació de la mateixa forma que –com apunten Marx i Engels– les dinàmiques socials remeten encara en bona mida a la lluita de classes, i que els períodes de crisi són inherents al funcionament del capitalisme i un dels mecanismes de control més efectius sobre la població; per mostrar –així ho han fet autors com ara Benjamin o posteriorment Anders– que la noció de progrés sobre la qual s’ha construït la cultura occidental ha deixat al seu pas un cúmul al·lucinant de ruïnes; per analitzar i, així, per prevenir i combatre –seguint a autors com Hardt i Negri– les noves formes de precarietat que sorgeixen en un context laboral marcat per un tipus de producció de més en més intel·lectual, basada en les cures, en la producció d’afectes, però també en l’extracció de beneficis sobre la producció comuna de béns i recursos; per abolir –segons la proposta d’autores com Butler– les imposicions del model heteropatriarcal, esberlant les fronteres del gènere i del sexe per construir identitats obertes i dissidents; per generar formes de mirar i de parlar sobre la realitat diferents de les actuals, des del ben entès que el poder funciona mitjançant la repressió física i directa però també amb la instauració d’un seguit d’enunciats que serveixen per legitimar l’estat de coses existent; cosa amb la qual la filosofia serviria també per fer front a l’inabastable cúmul d’informació que, si bé en un principi pot oferir potencialitats emancipadores, en moltes ocasions acaba esdevenint –com diu Virilio– un vertader misteri per a la població i una arma llancívola en mans del poder.
Comptat i debatut, la filosofia pot jugar un paper important en la concepció general tant de la societat com de l’educació. Com afirma el recentment desaparegut Bauman en el seu llibre Els reptes de l’educació en la modernitat líquida, en una societat neoliberal en la qual els individus han esdevingut consumidors i els aspectes que concerneixen a la pròpia identitat semblen seguir paràmetres estrictament mercantils, l’educació en general i la filosofia en particular constitueixen eines necessàries per situar la població “fora de la trampa economicista”. Res de tot això, però, no pot esdevenir possible mentre la filosofia continue tancada en la seua torre d’ivori, mentre no es pose a disposició de la població en el seu conjunt. És en aquest punt, quan la filosofia es troba entre les aules i el carrer, que guanya tot el seu sentit, en la mesura que acaba tenint una incidència real i directa en la societat.
