“Adoctrinamiento”, “asedio”, “acoso”, “pensamiento único”, “totalitarismo”, “división”, “apartheid”, “odio”… Coïncidint amb la fase decisiva del procés independentista, aquesta mena de terminologia s’ha instaurat amb força en una part significativa dels grans diaris, emissores de ràdio i televisions de l’Estat espanyol per demonitzar el sistema educatiu vigent a Catalunya, tractar d’argumentar que les criatures de parla materna castellana viuen una situació de marginació i patiment per culpa del model d’immersió lingüística i retratar una realitat escolar on s’inculca l’odi a Espanya i on l’independentisme ha esdevingut pràcticament una matèria troncal.
No és un vocabulari ni un argumentari nou. Des de fa molts anys, de fet des de l’anomenat Manifiesto de los 2.300 (que el gener de 1981 alertava del perill d'”imposición” del català en la primerenca llei de normalització lingüística que preparava la Generalitat, amb firmes com les de Federico Jimenez Losantos i Armando de Miguel, entre altres) diaris com l’ABC i els dirigits per Pedro J. Ramírez (Diario 16 i El Mundo), i més endavant La Razón, la cadena COPE i multitud de digitals, s’han dedicat a alimentar històricament la foguera de la persecució del castellà a Catalunya. Personatges com l’advocat ultradretà Esteban Gómez Rovira (especialitzat a batallar judicialment per la segregació bilingüe a les escoles) i plataformes com el Foro Babel, Convivencia Civica Catalana, el nucli d’intel·lectuals que va donar lloc a la fundació de Ciutadans l’any 2005, o més recentment Societat Civil Catalana, entre altres, han gaudit d’un potent altaveu en aquests mitjans, on pares i mares rebels que reclamaven el castellà com a llengua vehicular per a les seves filles han estat sempre elevades a la categoria de l’heroisme.
Durant l’últim mes i mig, en els dies previs i posteriors al referèndum independentista de l’1 d’octubre, s’han tornat a desembeinar tots aquests vells arguments, seguint el rebuf del mateix Govern espanyol, el ministre d’Exteriors del qual, Alfonso Dastis, va arribar a insinuar, el 12 d’octubre en una entrevista a la cadena francesa CNews, que a les escoles catalanes no s’hi ensenyava el castellà. Sense atrevir-se a dur l’exemple tan a l’extrem, alguns diaris de la capital del regne, es van posar a treballar de seguida, per donar forma a la tesi.
Castellanoparlants abocats al “fracaso escolar”
El diari El Mundo, el dia 16, s’esforçava a vestir-ho amb dades, mitjançant una àmplia informació amb l’objectiu clar de vendre la idea que les filles de famílies castellanoparlants “parecen, digámoslo suavemente, mucho menos avispados que los catalanoparlantes” ja que el seu índex de “fracaso escolar” és “el doble en Matemáticas (20,3% frente al 10,1% [dels catalanoparlants]), en Lectura (18,3% frente al 8,2%) y en Ciencias (18% frente al 8,1%)”. Aquestes dades i d’altres (l’article no escatima esforços en aquest sentit), es basen, segons que es llegeix a l’encapçalament, en “el informe PISA 2015”. Molt més avall descobrim que la font real de la notícia no és pas el prestigiós document elaborat cada any pel Programa d’Avaluació Internacional dels Alumnes de la ODCE (PISA) sinó un estudi impulsat per Societat Civil Catalana a partir de les dades de PISA. Les úniques persones de qui es recullen valoracions estan igualment vinculades a aquesta plataforma unionista, com ara el seu secretari d’estudis, Jesús Sanz, el qual conclou: “Las élites serán catalanoparlantes de base, las mejores oportunidades serán para ellos porque la inmersión lingüística les facilita el éxito académico y un mejor aprendizaje”.
“La alumna de Primaria insiste en castellano y es ignorada. Hasta que no pide ayuda en catalán no la trasladan a la enfermería” (La Razón)
En una peça publicada el 13 d’octubre, el diari La Razón anava un pas més enllà, per arribar a construir un relat que reforçava la imatge que l’alumnat castellanoparlant és marginat fins a la crueltat en el sistema docent de Catalunya. Ho feien donant veu a una obscura associació anomenada NACE (No al Acoso Escolar) que, segons explica el seu president, ha posat en marxa un “teléfono del acoso” on famílies i docents poden denunciar episodis d’aquesta suposada marginació lingüística. “Todos quieren permanecer en el anonimato, tienen miedo”, explica Javier Pérez. Entre les denúncies, la informació es recrea en el cas explicat per Dani Perales “padre y profesor, que ha vivido en primera persona el ‘fanatismo’ y la castellanofobia que se impone en las escuelas de Cataluña”. Val la pena reproduir-lo integrament: “Una niña acaba de darse un golpe en la pierna. La herida no reviste importancia, pero la pequeña llora sin parar y pide a la profesora que le cure. Se dirige a la maestra en castellano y la docente le responde en catalán. ‘Perdona, no t’estic entenent, ¿que m’estàs dient?’, dice la profesora. La alumna de Primaria insiste en castellano y es ignorada. Hasta que no pide ayuda en catalán no la trasladan a la enfermería.” Com en la resta de casos exposats (anònims, és clar) no se’ns aclareix res ni del centre ni de les circumstàncies en què s’hauria produït.
Un dels arguments clàssics de l’administració catalana per defensar que la immersió lingüística (basada en el principi de no segregació dels alumnes a l’aula) no és sinònim de retrocés en l’aprenentatge del castellà, ha consistit en explicar que, a les proves de selectivitat, l’alumnat català obté millors notes de llengua castellana que la mitjana estatal. El diari ABC intentava desmuntar aquesta teoria en un article –de nou amb Societat Civil Catalana com a font única– titulat, significativament, “El castellano en las aulas: de la inmersión a la insubmisión”. El rotatiu, assenyala que la Generalitat “año tras año, de forma sostenida” es dedica a “bajar el listón en la prueba de castellano con el fin de demostrar que los estudiantes catalanes están al mismo o incluso a un nivel superior que los del resto de España en cuanto al dominio de esta lengua y que, por lo tanto, no existe ‘conflicto lingüístico'”. Es tracta d’una mera insinuació no reforçada amb dades i proves addicionals de suport, basada probablement en les tesis provinents de SCC, encara que tampoc se’ns diu.
“Fábrica de patriotas”
Arran dels primers globus sonda llançats des del Govern espanyol insinuant els seus plans de donar un cop de timó al sistema educatiu català per la via de l’article 155 de la Constitució –àmpliament recollits i favorablement saludats pels grans mitjans madrilenys– aquests s’han dedicat a fer-li de sometent mediàtic a cara descoberta: ja no es tractava només d’insistir en l’assetjament idiomàtic; ara el que tocava era construir un retrat de l’escola catalana com una veritable fàbrica d’independentistes, on es predica l'”odio a España” i les idees dissidents són perseguides com si es tractés d’un règim totalitari.
“Las tutoras de 3º de Infantil y 2º de Primaria ‘obligaron’ a sus alumnos a guardar un minuto de silencio por la carga policial del día anterior” (‘El Mundo’)
El Mundo, el 26 de setembre, ho resumia amb un titular del tot eloqüent: “Niños de la inmersión, fábrica de patriotas.” La informació que l’acompanya fa un repàs històric a les polítiques lingüístiques desplegades per la Generalitat autonòmica fins arribar a la situació actual, per acabar concloent que “detrás de los niños de Olot, de los adolescentes que estos días faltan a clase para ir a pegar carteles por el 1-O, de esos críos que se manifiestan con esteladas anudadas al cuello, existe todo un proyecto que ha ido expandiéndose mientras los sucesivos gobiernos de la nación –también los del PP– hacían como que no se enteraban”. Els “niños de Olot” serien els alumnes d’un institut de la capital de la Garrotxa que hauria adreçat una petició a les famílies per autoritzar les filles a no fer classe per una mobilització en defensa del referèndum. El mateix diari ho va elevar a la categoria de notícia, tot i partir d’unes butlletes sense firma (filtrades, de nou, per Societat Civil Catalana) i que no s’ha contrastat la informació amb el centre escolar del qual, de fet, no se’ns diu quin és. Dies després, el 27 de setembre, La Razón insistia en la idea dels permisos per fer campana en defensa de l’1-O, igualment de forma genèrica i amb unes butlletes en blanc que no duen el segell de cap centre ni el motiu del permís.
“Una profesora la obligó a escuchar el grito de independencia”
Durant els mesos de setembre i octubre el Govern estatal va enviar tres requeriments a la conselleria d’Eduació catalana advertint d’episodis d'”adoctrinamento político a menores”. Tots tres informes han estat recollits amb grans escarafalls de titulars per bona part de la premsa madrilenya, fins i tot pel diari El País, que fins fa uns anys no era tan procliu a obrir el meló del guerracivilisme lingüístic català com altres rotatius. El darrer dels tres, el del 27 d’octubre, era presentat amb un titular tremendista, sense atribuir-ho a cap font en el titular (l’informe ministerial en aquest cas) i donant-ho per verdader sense gairebé cap exercici de contrastació: “Una profesora la obligó a escuchar el grito de independencia”. Només, perduda entre el text, una font del departament d’Ensenyament afirma que no té constància d’aquest informe i que ja han respost un dels anteriors, però El País no considera oportú recollir els arguments de l’administració catalana sobre aquelles primeres denúncies.
El cas recollit al titular fa referència a un institut de Vic en el qual s’assegura que es va fer un acte al pati presidit per una estelada i una pancarta que deia “per una Catalunya Lliure i la República catalana”; quan “una menor se marchó al final del patio. ‘Después una profesora la obligó a ella y a sus amigas de 15 años a escuchar el grito de independencia'”. detalla la informació d’El País. Però també es recullen fets com una xerrada “sobre cómo defenderse de los policías nacionales” a un Institut de Barcelona, actes “para reclamar la libertad y reivindicar a los Jordis”, “niños castigados por hablar en castellano en el aula”, mestres que expliquen a classe “que ‘Espanya ens roba'”, i així fins a una seixantena de casos (sobre 5.400 centres escolars i 71.000 mestres que exerceixen a Catalunya) que, segons el Ministeri d’Educació, vulneren la Declaració Universal de Drets Humans i la Constitució espanyola. Tots els episodis, això sí, es basen en relats de pares i mares, i també, fent-se ressò de què diu l’informe del ministeri, s’insisteix en la idea que moltes famílies tenen por a denunciar per temor a ser assenyalades i estigmatitzades.
“Una menor se marchó al final del patio. ‘Después una profesora la obligó a ella y a sus amigas de 15 años a escuchar el grito de independencia'” (‘El País’)
En una línia semblant, el El Mundo recollia amb un gran titular el 5 d’octubre la denúncia presentada a la fiscalia de Lleida per “incitació a l’odi” per dues mares de la Seu d’Urgell, segons les quals un mestre de les seves filles havien proferit “en horario lectivo” consignes com que “hay que votar por Cataluña” o “la policia es mala y pega a la gente”. Com en el cas anterior, cap intent de contrastar la veracitat de la denúncia amb la versió del centre al·ludit (que per si de cas no se cita a la informació). Com tampoc s’ha fet amb el suposat ostracisme i l’assetjament escolar que denuncien que pateixen filles de Guàrdies Civils a Sant Andreu de la Barca, també recollit en aquesta notícia i en moltes altres en els dies posteriors a l’1-O. La Voz de Asturias ho explicava amb un titular que es recreava amb el suposat patiment infantil i que elevava les educadores pràcticament a la categoria del sadisme torturador: “Denuncian niños ‘llorando’ ante el ‘acoso’ y ‘señalamiento’ de profesores en Cataluña”; també aquí l’única font de la notícia son unes declaracions a la ràdio del coordinador de l’Associació Espanyola de la Guàrdia Civil a Catalunya.
Aquest representant sindical, Bartolomé Barba, ha tingut diverses compareixences mediàtiques durant el darrer mes, sempre amb un discurs granític sobre la qüestió. El dia 3, a La Razón, afirmava que, en un institut català (vaja, tampoc se’ns diu quin) “se separó este lunes a los niños entre los que estaban a favor o en contra de la actuación policial que tuvo lugar durante la jornada del referéndum del 1-O”, una situació que Barba comparava amb “un campo de concentración donde algunos alumnos están ‘marcados con la estrella de David'” i parlava d’un “acoso al más puro estilo batasuno”.
Els tres informes del Ministeri d’Educació en què s’assenyalen presumptes casos d'”adoctrinamiento” i “incitación al odio” en els centres docents catalans han donat molt de joc a alguns grans mitjans estatals, particularment a El Mundo, que el dia 12 d’octubre, a partir del segon requeriment, fabricava un altre titular explosiu: “‘Final feliz’ del cuento del 1-0: ‘Se mata al Rey y a los policías malos'”. L’enunciat fa referència a una suposada activitat que hauria tingut lloc en “uno de los colegios que tienen los Jesuitas en Barcelona. Se estaba escenificando un cuento infantil para escolares cuyo ‘final feliz’ decía: ‘Se mata al Rey y a los policías malos’. Los alumnos no tenían más de siete años”. Els detalls acaben aquí; ni se’ns diu el nom de l’escola, ni s’intenta recollir la versió de cap responsable d’aquesta. La mateixa notícia exposa, per punts, altres casos alguns dels quals sorprenen per la consideració d’adoctrinament subversiu i foment de l’odi que té el Ministeri d’Educació; com per exemple quan, en dies posteriors a l’1-O, a l’Institut Ramon Llull de Barcelona –on els antidisturbis policials van carregar durament– “las tutoras de 3º de Infantil y 2º de Primaria ‘obligaron’ a sus alumnos a guardar un minuto de silencio por la carga policial del día anterior, que se produjo en éste y otros centros. ‘Todo esto sucedió porque la Guardia Civil pegó a la gente, los tiró del pelo y los arrastró por las escaleras’, contó una profesora a los niños”.
Pel que sembla, llegint certs diaris i digitals, l'”adoctrinamiento” en la “fe separatista” impartit a les escoles catalanes és multidisciplinari: no només contempla les arts escèniques –com acabem de comprovar– sinó també les plàstiques. Periodista Digital, el 21 d’octubre, explicava, alarmat: “Una escuela de Calella (Barcelona) pone un ejercidio a sus alumnos de último ciclo de Educación Primaria (menores de 12 años) en el que deben colorear en el mapa una serie de países. Entre ellos, Cataluña, junto a España, Francia o Alemania.” El cas, del qual no es donen més pistes ni informació, es recull juntament amb un estudi facilitat per l’ignot sindicat de mestres Acción para la Mejora de la Enseñanza Secundaria (AMES) que diu haver rastrejat fins a catorze llibres de text vigents a 5è i 6è de Primària i afirma constatar una “manipulación de la Historia de España para hacer ver a los niños que Cataluña siempre fue una nación, con críticas a la Monarquía y a la configuración del Estado”.
També les grans cadenes de televisió han intentat ficar el dit a la nafra de la suposada persecució de l’estudiantat català que no combrega amb l’independentisme, sobretot en tertúlies i magazins informatius. Susanna Griso, en el seu Espejo Público d’Antena 3, ho va intentar el 13 d’octubre obrint la veda del cicle universitari, però es va ficar en un bon embolic. El programa recollia en un video “grabado fuera del recinto universitario por temor a represalias” el testimoni de tres suposades estudiants de la UAB que denunciaven llistes negres al campus i l’ostracisme, l’exclusió i les amenaces que asseguren patir els qui es desmarquen de l’ideari sobiranista: “cuando tienes que hacer una exposición oral te boicotean dando golpes a la mesa” o “cuando vas a la biblioteca nadie se sienta a tu lado”, afirma una d’elles.
Les xarxes socials van començar a bullir de seguida de l’emissió en constatar-se que un dels testimonis recollits, Laura Casado, és una activa militant de Ciutadans que ha participat en molts actes amb els líders de la formació, i també s’ha significat com a membre de la secció de joves de Societat Civil Catalana. Però en cap moment al programa es va fer esment a aquestes militàncies. Griso ho va haver d’admetre, però el que no va dir és que el dia abans, casualment una altra de les ‘alumnes’ ja havia aparegut en un altre noticiari de la cadena, però en aquest cas no com a estudiant sinó ja com a llicenciada, i amb un doble grau, i expressa el temor a no trobar feina a Catalunya davant de l’allau d’empreses que canvien de seu social a causa de la situació política. La Universitat Autònoma de Barcelona ha adreçat una queixa al Consell de l’Audiovisual de Catalunya i al Col·legi de Periodistes de Catalunya per aquest episodi.
