A les 2.30 de la matinada del 9 de novembre de 1917, en el si del II Congrés Panrús dels Soviets de Diputats Obrers i Soldats i quaranta-vuit hores després de l’assalt al Palau d’Hivern, el bolxevic Kamenev procedia a la lectura del decret sobre la formació del govern provisional revolucionari. La seqüència, que té per escenari la sala de plens de l’institut Smolny, és plena de plasticitat: la llum elèctrica obrint-se pas entre una nebulosa de fum de tabac, pols i exhalacions glacials; les mandíbules premudes, els ulls ressecs i envermellits, la suor encartronada a les camises; el so esmorteït de les trompetes de Kerenskij a la llunyania fent-se perceptible contra un silenci momentani uns segons abans que els diputats esclatin amb visques i baionetes en alt davant l’anunci de cada un dels membres del Consell de Comissaris del Poble. “Comissari d’Interior: A.I. Rykov. Comissari d’Agricultura: V.P. Miliutin. Comissari de Treball…”, el periodista John Reed apunta que l’ovació més eixordadora se l’endugueren els anuncis de Lenin i Trotski, president del Consell i comissari de Negocis Estrangers respectivament, i també la parella més mediàtica i amb més ascendència sobre els soviets.
No obstant això –a risc de matisar el primus inter pares de les cròniques de la presa del poder soviètic–, hi ha altres veus, com la de Nikolai Sukhanov, que testimonien que una tercera figura destacava també sobre la resta en termes d’escalf i aprovació. Es tractava d’un senyor –com el descriuria més tard Sheila Fitzpatrick– “gran i espellifat, amb pinçanàs, expressió benèvola” i l’aire inconfusible de la intelligentsia recentment tornada de l’exili. El seu nom era Anatoli Lunatxarski, el seu càrrec el de comissari del Poble per l’Educació, i la seva missió la de liderar, en el camp de la cultura, la transició al socialisme d’un poble en bona mesura immers encara en el feudalisme.
“Un bolxevic pels intel·lectuals, un intel·lectual pels bolxevics”, tal com es definia a si mateix el comissari; les mateixes inclinacions híbrides de Lunatxarski, que el farien receptacle de suspicàcies multipolars, acabarien constituint la base de la política del primer Narkomprós, el Comissariat del Poble per l’Educació. Home de gran cultura humanista, prolífic dramaturg, amant de la discussió democràtica, fervent entusiasta i alhora tolerant amb els oponents (“Sempre escolto els arguments dels contraris amb tota atenció i objectivitat; per això mai defenso cap postura amb l’absoluta convicció que és prerrogativa del vertader fanàtic.”), es distingia, en paraules de Lenin, per aquella “espècie de brillantor i lleugeresa francesa, procedent de les seves inclinacions estètiques”. John Reed narra que davant la falsa notícia que la gent revolucionària de Moscou havia destruït la catedral de Sant Basil en el fragor de les primeres jornades revolucionàries, Lunatxarski va tenir temps, abans de presentar la seva dimissió del Consell de Comissaris del Poble i de retirar-la l’endemà, d’abandonar la sala de reunions tot cridant entre llàgrimes: “No puc suportar-ho! No puc tolerar la monstruosa destrucció de la bellesa i la tradició!”.
Cultivava una filosofia fresca i heterodoxa: criticava Engels i Plejànov per haver desenvolupat l’aspecte racional i científic del marxisme d’una manera que descuidava la força del compromís ètic i emocional de Marx amb el socialisme. Mentre el marxisme de Plejànov –deia– permetia als membres menxevics analitzar els esdeveniments sense influir-hi, només el de Marx, “síntesi de ciència i fervor moral”, menys mètode d’estudi que arma per la transformació utòpica, podia constituir l’autèntica ànima de la revolució bolxevic. Estava “abocat al futur amb tot el seu ésser”, recordava Lenin, i per aquesta raó era un home “ple d’alegria i riure, i disposat a donar aquesta alegria i aquest riure a tot el món”.
El principal front que va escometre el Narkomprós va ser el de l’educació. L’escenari que s’estenia davant el flamant Comissariat estava fet un ermàs: analfabetisme rampant; infraestructures precàries; divisió classista de l’educació, amb un poble orientat vers una primerenca especialització gremial, i una intelligentsia burgesa atrinxerada a la universitat… I quin futur lluminós, en canvi, li esperava! Com uns barons Hausmman planificant la remodelació de París des del turó de Montmartre, Lunatxarski, Krupskaja, Prokovski i els seus bullien passejant per les avingudes nevades de Petrograd mentre donaven forma a la reforma radical a què sotmetrien l’arquitectura educativa del país. “Comunisme significa Il·lustració del poble!”, podem imaginar-nos cridant a Lunatxarski agitant ostensiblement els braços mentre s’assegura amb el dit índex el pinçanàs, just abans que Kruspkaja –“l’ànima del Narkomprós”, que deia el comissari– li reculli el testimoni i comenci a argumentar els motius pels quals Rússia no pot acontentar-se només amb un programa d’expansió de l’alfabetització i l’escolarització, sinó que ha de conquerir cims encara més alts.
Revertint l’escola tsarista
El setembre de 1918, els mesos de discussions febrils cristal·litzaven en la presentació de la cèlebre Declaració sobre l’Escola Única de Treball de Lunatxarski, que recollia els principis programàtics de la reforma educativa: escola única progressiva des de les llars d’infants fins a la universitat, formulada al voltant d’un principi productiu politècnic –contra el principi de formació professional de l’escola tsarista–, basada en mètodes d’ensenyament actiu –excursions, intervenció en el medi–, orientada al desenvolupament de la creativitat i la individualitat de l’infant, autoadministrada per mestres i alumnes –entre les quals s’establirien relacions informals– i fonamentada en els soviets autònoms de l’educació que s’autoorganitzarien a cada comunitat. (No és difícil, rere aquesta proclamació, albirar l’ombra d’algunes de les concepcions pedagògiques de Marx, recollides, entre altres llocs, en aquest fragment del Llibre I del Capital: “[L’educació del futur] combinarà per tots els nens, a partir de certa edat, el treball productiu amb l’educació i la gimnàstica, no només com a mètode d’incrementar la producció social, sinó com a únic mètode per la producció d’homes desenvolupats de forma omnifacètica.”) Aprovada a finals de setembre, la Declaració pel Comitè Central Executiu Panrús del Congrés dels Soviets (VTSIK), a la planta superior de l’edifici del Narkomprós, la plana major del Comissariat brindava amb vodka i aigua per la feina ben feta al ritme de la Varshavianka.
Però és sabut per tothom que als peus del precipici que separa la teoria de la pràctica és on s’amunteguen els cadàvers més bells. “És en la pràctica on l’home ha de demostrar la veritat, és a dir, la realitat i el poder, la terrenalitat del seu pensament”, deia Marx a la segona de les seves Tesis sobre Feuerbach (aquells “llampecs que esquincen la negra nit de la ideologia”, Althusser dixit). Qui sap si en altres condicions la colla del Narkomprós hauria pogut validar més netament les seves propostes, però en aquelles en què li va tocar jugar la partida no en va sortir gaire ben parada. Amb una guerra civil en peu, i posteriorment una postguerra, la misèria i la gana cavalcaven pel país com un regiment de cavalleria cosac: ja no era que no hi hagués recursos per obrir noves escoles (després d’haver experimentat un ritme de creixement fins al 1921, el 1922 el nombre d’escoles primàries de Rússia –68.000– davallava fins a uns nivells inferiors a les 73.000 de 1915), sinó que, com Sheila Fritzpatrick subratlla a Lunacharski y la organización soviética de la educación y de las artes, s’arribà a l’extrem de tenir “notícies de mort per esgotament, a causa de la subalimentació, entre els mateixos treballadors del Narkomprós”.
En el si d’aquesta situació econòmica límit –i havent d’afrontar molts altres conflictes interns–, el Comissariat va veure’s obligat a defensar a capa i espasa la profunditat de la seva política educativa contra cada cop més veus poderoses del Partit que, en nom del pragmatisme i el sentit d’Estat, arremetien contra els seus fonaments.
El Comissariat va veure’s obligat a defensar a capa i espasa la profunditat de la seva política educativa contra cada cop més veus poderoses del Partit
En un context de reconstrucció bèl·lic i postbèl·lic, el que necessitava el país –esgrimien les veus crítiques– no eren els subjectes multilateralment desenvolupats amb què somniava el Narkomprós, sinó un exèrcit de persones especialistes capaces d’inserir-se en la cadena productiva de manera eficient: Lunatxarski, va arribar a assegurar Preobrazhenski –membre de la direcció del Comissariat d’Hisenda–, exigia a l’Estat que es comportés com “l’aristòcrata arruïnat que es negava a arreglar la teulada per comprar una valuosa pintura o una biblioteca cara”, mentre Baturin criticava que els programes d’ensenyament es trobaven “saturats d’idealisme populista”.
El Narkomprós encaixava les estocades i mossegava. Krupskaja defensava aferrissadament les posicions: “L’ensenyament professional no pot tarar l’individu convertint-lo en un especialista d’estretes perspectives des d’una edat primerenca; no ha d’estrènyer el seu horitzó, sinó que ha de col·laborar a tots els aspectes del seu desenvolupament total… [El professionalista] només s’interessa per la indústria i en absolut està interessat pel treballador”. I Lenin, deux ex machina, acudia al rescat per mantenir a ratlla el Comitè Central i en respiració assistida les tesis del Narkomprós: la discussió entre “ensenyament politècnic i monotècnic”, va arribar a dir, no només estava mal plantejada, sinó que era “absolutament inadmissible per un comunista”.
Lluita entre corrents marxistes
Fent blanc en el principi politècnic, línia de flotació del programa del Narkomprós, les crítiques assetjaven el conjunt de l’arquitectura de la revolució educativa: el sistema progressiu únic –pel qual es podia accedir, curs per curs, des de la llar d’infants fins a la universitat–, el principi d’universalitat –en virtut del qual un fill de família obrera podia arribar a cursar estudis superiors–, els mètodes d’ensenyament actiu, l’organització democràtica i comunitària, la cura per la individualitat i creativitat de l’alumnat… Van en aquesta línia les paraules de Lunatxarski, qui, en to crepuscular, definia l’abast del conflicte: “És inevitable que hi hagi una espècie de lluita entre els marxistes que comprenen totes les dificultats del moment actual, la necessitat d’esgotar totes les nostres forces, d’apartar-nos dels nostres ideals en vista de les necessitats del moment, i aquells altres marxistes que, malgrat tot, no poden permetre que aquests temps difícils trepitgin les flors de les primeres esperances del proletariat i de la joventut proletària, la seva primera oportunitat de desenvolupament humà versàtil”.
Amb un pressupost irrisori i amb cada cop més oposició política, el Narkomprós no va deixar, any rere any, de cedir pams de terreny de manera tragicòmica
Als anys de la Guerra Civil (1818-1921) van succeir, fins a finals de la dècada dels 20 –els de la Nova Política Econòmica–, un paquet de mesures liberalitzadores que s’empraren per dinamitzar l’economia, però que dugueren com a correlat necessari la immediata debilitació de les arques públiques. Amb un pressupost irrisori i amb cada cop més oposició política, el Narkomprós no va deixar, any rere any, de cedir pams de terreny de manera tragicòmica. Derrotat el propòsit d’ancorar el projecte educatiu en la comunitat via els soviets de l’ensenyament, el Narkomprós va perdre aviat també la màxima de la gratuïtat i obligatorietat de l’escolarització, fins que finalment, després d’una sèrie de revessos graduals, el 1929 el principi politècnic de l’educació era definitivament repudiat, en favor de l’especialista, pel politburó liderat per Josif Stalin. Quan aquell mateix any Lunatxarski presentava la seva dimissió, la seva Declaració sobre l’Escola Única de Treball de 1918 ja no era res més que una peça de valor museístic. Imaginant-lo als peus de l’edifici del Nakomprós una tarda d’abril, al llindar de la dècada dels 30, acomiadant-se de Krupskaja i de Prokovski –de qui es diu que no es van acceptar les dimissions–, no deixen de venir al cap els últims versos que va escriure Maiakovski: “L’incident ha acabat, / la barca de l’amor / es va estavellar contra la vida quotidiana”.
*Article publicat originalment a la ‘Directa’ 442
