A vegades la vida ens esclata a la cara. Com un globus d’aigua, com un ou que rebenta i explota, amb la clara i el rovell regalimant-nos pels ulls i per les galtes.
Rebota rebota y en tu cara explota arriba avui a l’Antic Teatre i promet no deixar-nos indiferents. Agnès Mateus i Quim Tarrida ho tornen a fer. Els dos artistes ens tornen a incomodar amb un monòleg que podria estar entre un cabaret cínic i un soliloqui agre i humorístic.
Si a Hostiando a M. la violència, la gratuïtat d’aquesta i la repressió eren la punta llança d’un muntatge que es va estrenar l’any 2014, en aquest espectacle encara van més enllà: la violència ara és de gènere, està institucionalitzada i s’exerceix des de tots els angles.
Les dones no “perdem” la vida, a les dones ens assassinen. Comencem a dir les coses pel seu nom. Els assassinats, que no morts, de dones per violència de gènere és des d’on parteix un muntatge que a poc a poc i amb un to particularment cínic (quasi irrisori) s’endinsa a tractar els micromasclismes i les violències quotidianes. Aquelles invisibles, aquelles silenciades i sobretot, i encara per desgràcia, aquelles socialitzades i tolerades.
La passivitat que relata la intèrpret a escena apel·la als ciutadans però també a les institucions. Què fem després de marcar el 016? Què passa? Denúncia, por, dubtes, culpabilitat, burocràcia deshumanitzada, judicis mediàtics on es qüestiona la víctima -només cal pensar en el cas de “La manada”- i un llarg i patètic etcètera.
Perquè totes som #MeToo, perquè tots hem rigut d’aquell acudit masclista, perquè… Qui s’aixeca a desparar la taula?
Un reflex de la nostra permissivitat com a societat davant d’aquest tipus de violència, sovint soterrada o ignorada. Una violència que a vegades sembla que no ens toqui (però que ens rebota) fins que ens esclata i ens taca… Perquè totes som #MeToo, perquè tots hem rigut d’aquell acudit masclista, perquè… Qui s’aixeca a desparar la taula? Per què les presentadores de la tele són joves i els presentadors senyors canosos de mitjana edat…
Prendre consciència, que ens exploti la vida a la cara, no ser indiferents. Mateus i Tarrida escriuen des de “la ràbia” però això no vol dir que no es qüestionin: “parlem de comportaments dels quals no estem exempts”. Ni tu ni jo.
