Obrint la Directa 446, hi trobem un reportatge en profunditat de Maties Lorente, Jordi Sans i Guille Larios sobre el món de la caça a l’Estat espanyol. L’any 2013, aquesta activitat va suposar la mort de 21,6 milions d’animals. Tot i tenir un fort arrelament en algunes zones rurals de l’Estat espanyol, el nombre de llicències no ha deixat de caure des de l’any 1987, quan es va registrar el màxim històric, amb 1.283.353 de llicències expedides. La superfície destinada a la caça en el conjunt de l’Estat comprèn el 80% del territori. Als Països Catalans, aquesta superfície arriba al 82% en el cas del País Valencià i al 90% en el de Catalunya. Malgrat que estigui permès caçar en el 90% del territori, el nombre total de persones representa un 0,06% de la població total. Són moltes les entitats ecologistes que denuncien la poca transparència del sector.
Segons els lobbies, encapçalats per la Real Federació Espanyola de Caça (RFEC) i per l’Oficina Nacional de la Caça (ONC), les activitats cinegètiques tenen un impacte econòmic de més de 3.600 milions d’euros anuals. En els primers llocs del rànquing de trofeus de caça, es troben noms vinculats a les grans fortunes espanyoles. L’empresari Alberto Cortina, Joan Carles I i Jesús Franco Muñoz, propietari de Recreativos Franco i la casa d’apostes Codere, figuren al capdavant d’aquesta llista. Dins el reporatge, Adrián Crespo firma una crònica que explica el seu acompanyament a una colla de caçadors de la comarca d’Osona per tal d’entendre més sobre el món de la caça tan arrelat a la cultura del país. Segons un d’ells, en aquesta activitat “hi ha caçadors i hi ha matadors”.
A la secció “Miralls”, Ana Sofía Cardona entrevista Patrizia Fiocchetti, activista italiana que va passar tretze anys a la resistència iraniana, fusell en mà, braç a braç amb les dones combatents del país. “Vaig descobrir que les feministes d’Iran tenien molt a ensenyar-me”, explica. També ha estat en contacte amb dones lluitadores del Kurdistan i l’Afganistan i actualment treballa a la cooperativa social Coop Noncello a Itàlia, on s’encarrega de les persones refugiades que arriben al país.
“Vaig descobrir que les feministes d’Iran tenien molt a ensenyar-me”, Patrizia Fiocchetti, activista italiana
És sostenible l’energia fotovoltaica o cal optar per altres sistemes més barats i menys contaminants? Obrint la secció d’Impressions, hi trobem dos articles que contrasten opinions que responen aquesta pregunta. Antonio García-Olivares, doctor en Ciències Físiques i investigador titular del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), argumenta que, si bé no fa gaire temps la producció de pocs terawatts era suficient per exhaurir les reserves globals de plata, en els últims anys han aparegut diverses tecnologies que eviten l’ús de la plata en els panells. Aquestes innovacions, i la ràpida disminució del preu dels panells de silici, obren la porta a una difusió àmplia de l’energia fotovoltaica, ja que el silici és la tecnologia que acapara el 93% del mercat, i aquesta tecnologia ja no necessita metalls escassos. El vicepresident de l’Associació per a l’Estudi dels Recursos Energètics (AEREN), Pedro A. Prieto Pérez, considera improbable que l’energia solar fotovoltaica pugui reemplaçar dins d’un termini raonable els 14.000 milions de tones de petroli o els 10.000 en forma de combustibles fòssils que cada any consumim per alimentar la societat mundial. Seguint amb la secció, hi trobem un article de Joxean Agirre, sociòleg i militant de l’esquerra abertzale sobre AsCATasunera, una iniciativa solidària amb el que Agirre considera la primavera de les llibertats que, en plena tardor, sacsejava Catalunya. Vam cantar i menjar, vam escoltar mítings i tertúlies, vam fugir del foc diabòlic arribat des de Terrassa, vam brindar per la república que pugnava per néixer, i, sobretot, vam percebre quanta veritat té una vella dita universal, que, traduïda al basc, s’escriu així: Ezina ekinez egina (l’impossible s’aconsegueix fent).
L’herència de les col·lectivitzacions obreres de fàbriques l’any 1936 i durant la Transició arriba al sector dels serveis amb la creació de cooperatives de treball, que recuperen la gestió d’activitats econòmiques que fins al moment requeien en mans d’empreses capitalistes. Al “Cruïlla”, Vicent Almela i Laura Villaplana escriuen un reportatge en què repassen alguns exemples de col·lectivitzacions d’empreses, partint de’exmples passats i centrant-se en casos actuals. L’any 1977, la fàbrica d’electrodomèstics Numax de Barcelona i l’any 82 es crea la cooperativa de metal·lúrgia Mol-Matric. Avui, exemples com l’acadèmia d’anglès Aberdeen de Santa Coloma de Gramenet, la cooperativa Esguard, de monitores de menjador a Barcelona i Tossalcoop, centre de dia de les Coves de Vinromà (Plana Alta).
L’herència de les col·lectivitzacions obreres de fàbriques l’any 1936 i durant la Transició arriba al sector dels serveis
Obrint “Roda el món”, la secció internacional, Sara Manisera escriu un reportatge sobre el confederalisme democràtic sorgit en un context advers a la regió de Rojava, al nord de Síria i de majoria kurda, i inspirat per Abdullah Öcalan. Seguint amb la secció, Marc Almodóvar escriu un article sobre les protestes al Sudan contra Omar Al-Bashir, president del Sudan des de fa 29 anys, que va deposar militarment Sadiq al-Mahdi, escollit a les urnes. En els darrers dies s’han produït més d’un centenar de detencions d’activistes en relació amb aquestes mobilitzacions i almenys tres manifestants han mort a conseqüència de l’actuació policial. Fernando Díaz Apluente tanca la secció amb una anàlisi sobre la situació política a Zimbàbue amb la forçada marxa de Robert Mugabe, després d’haver estat 37 anys al capdavant del govern. El novembre passat, sense que gairebé cap analista ho preveiés, l’exèrcit del país es va girar contra el seu líder i en va forçar la dimissió. El que semblava un cop d’estat va resultar ser un simple canvi de lideratge, un gir del sistema polític i econòmic zimbabuès per mantenir l’estructura de poder que ha controlat l’Estat des de 1980.
A “Expressions”, la secció de cultura, hi trobem un reportatge d’Àngel Ferrero sobre la subcultura dels fòrums digitals i els videojocs on la dreta populista ha fixat la seva atenció. Es tracta d’un món força desconegut i amb un potencial polític considerable, com ha demostrat la victòria de Donald Trump. El relat literari del “Malalletra” l’escriu Joan Josep Camacho Grau sota el títol “_Regions_. Ara és l’hora i l’hora és ara. HAGAKURE”.
El que semblava un cop d’estat va resultar ser un simple canvi de lideratge, un gir del sistema polític i econòmic zimbabuès per mantenir l’estructura de poder que ha controlat l’Estat des de 1980
Obrint la secció de ressenyes, Ignasi Franch escriu sobre el film “Wishmaster”, de Robert Kurtzman i Peter Atkins. El cinema de terror global ofereix tota mena de propostes, però s’hi pot detectar una certa tendència al càstig del desig. És quelcom que sorprèn en un context d’anhel de productes consumibles, i que suggereix la perdurabilitat de lògiques profundes de classisme i moralisme. Amb *Wishmaster, una producció de 1997, tenim una altra materialització d’aquest esquema. La seva protagonista, Alexandra, no vol res: és una jove activa, professionalment competent i emocionalment bloquejada per un trauma. L’antagonista és un geni malèvol, inspirat en el vessant més pervers dels *djinn àrabs, que deforma els desitjos de la gent que se li acosta. Dins la mateixa secció, hi trobem una ressenya musical firmada per Xavier Puig Sedano sobre el disc “Vuelo” de l’artista Bolboreta. Amb *Vuelo, Bolboreta desplega les ales per portar aires nous al món del mestissatge. Lydia Botana, ànima del grup, conjuga el seu gallec matern amb la frescor i la vitalitat que creix a recer del sol canari, la seva terra d’acollida. Un combo atlanticocaribeny captivador que amaneix a la perfecció amb l’omnipresent ukelele. Tancant la secció, hi trobem una ressenya escrita per Marc Rovira Urien del llibre “Laëtitia o la fi dels homes”, d’Ivan Jablonka. L’autor del llibre emprèn un treball d’investigació que pretén restituir els divuit anys de vida de Laëtitia Perrais, que va ser violada, assassinada i esquarterada per un home que acabava de conèixer i amb qui va compartir les últimes hores de la seva vida. El cas es va convertir en un afer d’Estat. Abans d’aquest llibre, Laëtitia no era res més que un *fait divers* amb què omplir programes de televisió i guanyar vots amb el discurs de la por. Ara Laëtitia ha quedat restituïda, ni que sigui, com a personatge literari.
A l’Estat espanyol, cada persona consumeix una mitjana anual de 95,4 litres de Coca-Cola, el refresc ensucrat més famós del planeta. Una part d’aquest estoc surt de la planta que la companyia té al municipi madrileny de Fuenlabrada, on el febrer de 2014 es va dictar un expedient de regulació d’ocupació (ERO) que va deixar 253 treballadores al carrer. Tancant la Directa 446, Àlex Romaguera entrevista a la “Indirecta” a Gema Gil, dona d’un dels comercials de Coca-Cola i que amb altres parelles, filles, mares, àvies i amigues de les persones acomiadades, va impulsar Coca-Cola en Lluita, una plataforma d'”espartanes” en suport a les demandes laborals. “Ens concentràvem davant dels hotels on es negociava l’ERO perquè els directius s’adonessin que condemnava moltes famílies a l’exclusió”, explica Gil.
