Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) es va finançar de forma irregular a través del Palau de la Música. Així ho recull la sentència sobre el cas de corrupció més important del període autonòmic, el qual demostra que la formació nacionalista va desviar de la històrica institució 6,6 milions d’euros en concepte de comissions que la constructora Ferrovial transferia a canvi de contractes d’obra pública. Per aquests fets, ocorreguts entre 1999 i 2009, la sala desena de l’Audiència de Barcelona ha condemnat el màxim responsable de l’entitat cultural, Fèlix Millet, a nou anys i vuit mesos de presó. Àlex Solà, advocat de l’acusació popular promoguda per la FAVB, analitza els perjudicis democràtics que ha causat el saqueig i la repercussió que pot tenir la sentència amb vista a dirimir l’abast del finançament dels partits i lluitar contra els futurs casos de corrupció.
Es pot considerar satisfactòria la sentència del cas Palau?
En línies generals, sí. Cal recordar que, inicialment, el Palau havia desglossat la causa en tres concursos delictius, mentre la Fiscalia i nosaltres, com a acció popular representada per la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB), en dos. En un delicte coincidíem, que era malversació de cabals públics, i en l’altre diferíem (la Fiscalia parlava d’apropiació indeguda i nosaltres d’administració deslleial). La reducció de penes es produeix arran del pacte que els Montull assoleixen a fi d’agrupar-ho tot en un sol delicte: l’espoli i els mitjans utilitzats per fer-lo possible. Aquesta és la gran rebaixa. En tot cas, per aquests fets s’han mantingut les penes que sol·licitàvem, atès que el saqueig i la derivació de diners cap a mans privades queda demostrat. En els llibres de comptabilitat apareixen tots i cadascun dels moviments i on anaven a parar. Ni es van molestar a camuflar-ho: Ferrovial enviava les transferències en concepte de patrocini, pel qual podia deduir l’IVA, i que equivalien al 4% de l’obra adjudicada. D’aquest 4%, un 2,5% anava a parar a les arques de Convergència i l’1,5%, a les butxaques de Millet i Montull, que actuaven d’intermediaris.
Queda ben acreditat que CDC va decomissar 6.676.000 euros?
Completament. De fet, es va començar a percebre arran de l’auditoria que Joan Llinares va encarregar a Deloitte el 2009, la qual empeny la justícia a ordenar peritatges als inspectors d’Hisenda. Aquests peritatges posen en evidència allò que era vox populi. Ara s’ha reconegut, cosa que permetrà treure’ns la bena dels ulls.
La suma del saqueig que van perpetrar Millet i Montull puja als gairebé 35 milions d’euros, dels quals ells n’hauran de tornar 23,7. Podran fer-ho?
Saquejaven, incrementaven patrimoni i després portaven un tren de vida luxós i molt ‘hortera
La majoria sí, tot i que les finques que Millet va adquirir a Mallorca o l’Ametlla de Mar el 2008 i 2009 varien del cost actual i potser, a l’hora de taxar-les, no arribaran a cobrir-ho tot. Però més enllà d’això, no s’eximiran de res, perquè la impunitat amb què actuaven va fer que no adoptessin cap mesura d’ocultació comptable. Saquejaven, incrementaven patrimoni, el convertien en finques al seu nom i després portaven un tren de vida luxós i molt xaró (hortera), que incloïa viatges als llocs més cars. Especialment les vacances de Fèlix Millet i la seva esposa, Marta Vallès Guarro, eren escandaloses, i la sentència no atén a les seves excuses, de manera que pagaran el casament i la resta de despeses. Eren molt barroers, fins a l’extrem que l’estanquer de davant del Palau va declarar durant el judici que venien a comprar tabac amb bitllets de 500 euros.
Fa un any i mig, Llinares va comentar que hi havia nou milions dels quals no es coneixia el destí. S’ha pogut aclarir?
Aquests nou milions desapareixen en el circuit utilitzat i, efectivament, s’ignora on van a parar, per bé que Millet i Montull hauran de tornar-los perquè van posar-los en el disparador de sortida. Es desconeix qui se’ls va embutxacar, però per la seva versemblança, creiem que van servir per finançar la FAES, la fundació del Partit Popular, la qual no haurà de rendir comptes en haver prescrit el delicte.
Per què la carpeta de la FAES no va entrar a la causa?
Ho vam demanar, però se’ns va acusar de retardar la instrucció, davant el qual vam mirar d’investigar-ho per altres vies. Teníem proves que, en els dos anys que van durar les obres del Palau, pagades pel Ministeri de Cultura, els comptes publicats de Catalunya Futur –la branca catalana de la FAES– presentaven uns ingressos per donacions més alts que en els exercicis anteriors i posteriors a aquest període. Aleshores, vam sol·licitar que aportés la identitat dels donants –i en cas que no hi fossin, els moviments bancaris–, fet que desvetllava les similituds. Però no van acceptar-ho, la qual cosa explica la pressió que han rebut tots i cadascun dels fiscals del cas. Malauradament, la causa està tancada i, com a màxim, podríem investigar fets anteriors que tinguessin prescripció de deu anys; és a dir, que fossin comesos fins al 2008. Per tant, el peix gros ja està venut.
Ha sigut perjudicial que la causa s’allargués nou anys?
El perjudici ha sigut doble. Primer, l’endèmica falta de mitjans de la justícia espanyola, atès que la ràtio de jutges i funcionaris per ciutadà respecte als països de l’entorn econòmic és paupèrrima. I, després, l’habitual “torni vostè demà” que caracteritza aquesta justícia, on les grans causes sempre són un problema. Recordem, si no, el judici dels afectats per l’oli de colza, que va prolongar-se desenes d’anys.
La part positiva ha estat el seu caràcter exemplificant?
Exacte, ja ho havia sigut la peça separada sobre l’hotel que Millet i Montull volien construir al costat del Palau. No tant la sentència, que els va exonerar, sinó perquè la causa en si va posar en relleu el despotisme il·lustrat amb què s’ha basat l’urbanisme a Catalunya durant molts anys, on els arquitectes i els polítics han decidit d’acord amb el que ells creien que li convenia al poble. Aquest despotisme, sumat als sobreentesos, les permutes, els negocis jurídics complementaris i altres pràctiques, van quedar al descobert. I això representa un punt d’inflexió, com bé es veu en les darreres sentències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). La majoria ja anul·len les operacions urbanístiques per falta de justificació de l’interès públic.
Què més destacaries de la sentència?
Sobretot desvela l’existència d’empreses que van prestar-se a fer factures falses a canvi de realitzar obres amb diners públics. Escatir-ho i demostrar-ho ha servit per assolir el principi de prevenció especial, consistent a depurar i castigar els responsables del delicte, però també que hi figurés la prevenció general. És a dir: que finalment tothom sàpiga de manera pública, i en carn d’un altre, allò que no pot fer, amb el consegüent efecte alliçonador. Al seu dia, la prevenció general ja va servir per castigar la conducció sota la ingesta de begudes alcohòliques, provocant l’escarni públic per a la persona i el seu cercle. En el cas Palau, hem assolit una prevenció general pels delictes de corrupció.
Això fa que el cas Palau sigui catàrtic?
La meva tesi és que Jaume Camps, fundador de CDC i advocat de Ferrovial, és qui va muntar la trama delictiva
Sens dubte, tot i que la peça clau del judici –el diputat Jaume Camps– va quedar fora per prescripció. La meva tesi és que Camps, fundador de CDC, parlamentari diverses legislatures i advocat de Ferrovial, és qui va muntar la trama delictiva del Palau. No només perquè estava en posició de fer-ho, atès que no tenia cap càrrec orgànic dins del partit, sinó també perquè va trobar en Ferrovial el còmplice d’aquella idea segons la qual “pel país tot s’hi val” i “Convergència és la millor eina”. Va aconseguir que Ferrovial estigués disposat a pagar una comissió a canvi d’obra adjudicada, fer-ho a través del Palau, una entitat molt nostrada, i que part d’aquests diners permetessin al partit continuar “construint país”. Estic convençut que va ser així, i qui va assumir riscos va ser Daniel Osàcar, el tresorer de CDC, l’home que signava les transferències.
Durant el judici, Artur Mas va afirmar que Osàcar era un home honest…
D’això n’hauria de donar explicacions, perquè tot i no posar-se un duro a la butxaca, Osàcar no va ser honest, ja que amb la seva actuació va alterar la lliure concurrència en igualtat d’oportunitats en el procés democràtic. El més pervers de tot és que creien que feien un bé
a Catalunya, perquè no concebien Convergència com un partit polític més; sinó com el mateix país.
Així doncs, Millet i Montull només van ser homes de palla?
Van entrar al joc perquè hi havia diners i tenien com a pretext exhibir el Palau com una icona cultural, representant d’aquells orfeons d’arrel popular que rebien el suport de la burgesia.
El cas Palau posa llum a aquest entorn de privilegis?
Explica l’interès d’una constructora de pertànyer a l’entorn més influent i dominant de la societat catalana. Ferrovial hi juga, però això no significa que se li adjudiquessin obres perquè les feia barates o malament. De fet, en aquest oasi, sempre ha prevalgut el principi moral que les “coses es fan bé”, de manera que tothom anava a dormir amb la tranquil·litat que els contractes s’adjudicaven correctament malgrat que, en la puntuació, sempre es tenia en compte l’empresa a qui s’havia contractat anteriorment. Un criteri inconcebible a hores d’ara, ja que d’acord amb això les concessions sempre anirien a parar als mateixos.
En qualsevol cas, confirma un patró de comportament molt estès a les esferes de poder?
Certifica una dinàmica incorporada des de feia anys: el cobrament de comissions a canvi d’adjudicació d’obra pública. Jo mateix vaig ser-ne testimoni a l’època del totxo, quan vaig ser secretari del consell d’administració d’una promotora immobiliària que, tot i ser privada, licitava obres públiques. Qui guanyava, acostumava a enviar-te un pernil al despatx. Doncs bé: en el cas del Palau, aquest mecanisme fraudulent –igual que ho és “arregla’m l’atur”– va arribar a nivells extrems. Però així i tot, ni els treballadors ni les institucions públiques que integraven el patronat no van dir res.
Ara se’ls pot exigir alguna responsabilitat civil?
Com a acusació popular, no tenim ni veu ni paper en la responsabilitat, però hem reclamat que, allò que no paguin Millet i Montull, ho haurien d’assumir els membres del patronat. Perquè no ho oblidem: els màxims responsables del Palau, en tant que van malversar cabals públics, eren funcionaris a efectes penals; per això és increïble que no els demanessin comptes. Potser amb quatre canapès i uns quants recitals ja es donaven per satisfets.
Per què es va trigar tant a investigar-ho?
Sospitem que, si no es va actuar abans, va ser perquè el Palau era un model d’èxit i no es concebia que passessin coses així
Ja hi havia tres denúncies d’empleats, però no se’ls havia fet cas. Si es va obrir i va passar a fiscalia, que va posar una querella per entrar al Palau, va ser perquè el servei de prevenció de blanqueig va detectar que el tràfic de bitllets de 500 euros a l’oficina de Caixa Catalunya situada a la plaça Antoni Maura (a pocs metres del Palau) era espectacular. I, quan van rascar una mica, van veure que, efectivament, la majoria provenien del Palau. Aquesta informació va trigar temps a passar al jutge d’instrucció número 30, que, en analitzar-la, no s’ho podia creure. Sospitem que, si no es va actuar abans, va ser perquè el Palau era un model d’èxit i no es concebia que passessin coses així.
CDC creia que mai no l’enxamparien?
El cas Palau ha despullat l’oasi català i encara ho farà més; en l’àmbit de la corrupció, CDC no actuava gaire diferent del PP
Tothom sabia que les seves campanyes eren les més cares i ben fetes. Al capdavall, amb els diners que rebia, podia comptar amb grans experts en màrqueting i, de retruc, tenir gent que pagués el partit per “patriotisme”, fent bona la dita segons la qual “les altes esferes del partit no baixen mai al soterrani”; és a dir, ni sabien ni volien saber què passava. En aquest sentit, el cas Palau ha despullat l’oasi català i encara ho farà més, perquè acabarem veient com, en l’àmbit de la corrupció, CDC no actuava gaire diferent del PP.
Quan el 24 febrer de 2005, en seu parlamentària, Pasqual Maragall va adreçar-se a l’aleshores cap de l’oposició, Artur Mas, per etzibar-li: “Vostès tenen un problema, i aquest problema es diu 3%”, es posava damunt la taula la qüestió de fons?
Maragall es referia al cas Adigsa, però el 3% era un clamor entre els contractistes d’obra pública i les administracions
En aquell moment, Maragall es referia al cas Adigsa, però el 3% era un clamor entre els contractistes d’obra pública i les administracions, en un context dominat per una actitud mafiosa. No oblidem que, després d’aquestes declaracions, a Maragall li diuen: “O retires l’acusació o oblida’t de reformar l’Estatut”. I Maragall s’ho menja. Aleshores, els instruments de control sobre les finances dels partits i les campanyes electorals eren molt deficitàries. Ara, en canvi, són sensiblement millors, encara que el problema persisteix: els partits busquen bons assessors fiscals per sortejar la llei fins que Hisenda ho detecta i modifica la norma per fer-hi front.
Sembla, però, que les últimes reformes en l’arquitectura penal no són gaire ambicioses, ja que no es fiscalitza prou les fundacions. Què en penses?
Certament, les fundacions continuen sent el forat negre pel qual s’escola el finançament irregular dels partits. Tot i això, s’ha avançat força en aquest terreny, perquè les despeses de les campanyes s’han d’incorporar a la comptabilitat global. Però és veritat que és insuficient. Moltes paguen les nòmines del personal alliberat dels partits, d’aquí que estiguin tan inflades.
També, en la reforma de la Llei d’enjudiciament criminal, es pretén limitar el període de les grans causes argüint que, si s’allarguen, prescriuen les acusacions. És una bona solució?
És un error garrafal, perquè pràcticament res no prescriu dins d’un procés. Només ajuda a qui s’incorpora tard a la causa, com ha passat amb Ferrovial en el cas Palau, que en entrar tard, ha vist que prescrivien els seus delictes per quinze dies de marge. Per principi, la justícia ha de ser lenta i reposada. El problema és que és massa lenta i no esdevé reparadora, de manera que escurçar les causes sense invertir en més mitjans és un insult pels fiscals i, en general, pels qui ens dediquem al dret penal.
Caldria afegir-hi la Llei d’incompatibilitats pels càrrecs públics, que fixa en tan sols dos anys passar a l’empresa privada, o la Llei de transparència, que dificulta l’accés a la informació. Estem davant d’una justícia a mida de les elits polítiques?
La justícia, sobretot els darrers temps, s’ha pervertit molt. Quan, per exemple, s’anuncien canvis per millorar la transparència, t’adones que només es fan apedaçats, i si s’implementen instruments com la UDEF o una fiscalia especialitzada, veus que s’utilitzen per atacar l’adversari polític. Es creen dispositius però sense els recursos suficients i, sovint, al servei de qui governa.
Com podem combatre-ho?
Cal apoderar la gent, promoure la cultura del bé públic i protegir els alertadors. Igual que s’ha fet en la violència masclista, que, per la seva emergència, calia afrontar malgrat el risc que algú pagués per una denúncia falsa. Doncs en la corrupció passa el mateix: cal destriar el gra de la palla i vèncer determinades inèrcies.
A quines et refereixes?
Sobretot a l’etapa del boom immobiliari, alguns tècnics municipals demanaven a l’empresa a qui atorgaven una llicència d’obra que tingués un detall amb el poble. Recordo que, en la reforma de la Meridiana, l’administració va enviar un inspector per cada tram i, al cap d’un temps, tots van tenir una cuina nova a casa seva, quan ningú no tenia cap obligació de compensar-los. Això s’ha d’acabar.
El tràfic d’influències és el tipus delictiu que més sovinteja?
La majoria dels fraus es cometen per aquesta via. Ho hem vist en el cas d’ACS, l’empresa de Florentino Pérez, que a l’hora de fer el magatzem de gas Castor va imposar la seva influència per incloure una clàusula per la qual, anés bé o malament l’operació, guanyava sempre. Aquesta capacitat lobbística per dissenyar la política d’obra pública i fer inversions ridícules o absurdes, com són les estacions de l’AVE o aeroports inoperants, fa que sigui més senzill obtenir un informe favorable a l’hora de rebre una llicència. L’altre frau és el pròpiament organitzat, entre els quals els avantatges impositius que tenen les empreses de l’Ibex-35 respecte a la resta de la població.
Quan veurem un partit condemnat per corrupció?
Fins ara el tresorer ha estat l’última frontera. Ara bé: després de la reforma del Codi Penal de 2010, que desenvolupa el delicte fiscal i les harmonitzacions del mercat, i la posterior de 2015, que aborda el finançament irregular, el partit ja pot ser responsable d’allò que fins llavors només se li imputava al tresorer. Perquè això arribi falta poc. Ho veurem cap al 2020 o 2021, quan arribi la revisió de la comptabilitat dels partits, que venç a dos anys.
Quines formacions podrien ser condemnades?
El Partit Popular pel que fa al pagament en negre per reformar la seva seu del carrer Gènova, a Madrid. I, derivat del cas Palau, el PDeCAT en qualitat de successor de CDC si l’antiga formació no abona els 6,6 milions decomissats. Haurem d’esperar.
Article publicat al número 447 de la ‘Directa’
