La incineradora de Barcelona crema cada hora 40 tones de residus domèstics i municipals, quasi mil al dia, aportats per milers de camions que carreguen tres forns amb 363.261 tones anuals de residus domèstics, comercials i municipals. Més de 304.000 tones d’aquests residus són rebutjos de residus no valoritzables (de totes les fraccions) procedents de les plantes de tractament de la fracció resta dels residus municipals i 58.845 tones de bosses plenes de tot el que anomenem resta o rebuig. D’aquest total, 40.501 tones procedeixen del municipi de Barcelona.
A Europa, el 6% dels residus domèstics i municipals són incinerats en unes 470 incineradores i les restes de la combustió acaben als abocadors on van a parar el 47,3% dels residus europeus. Al territori de l’Estat espanyol 11 incineradores cremen el 13% d’aquests residus i les seves cendres formen part del 47,9% dels residus que acaben a l’abocador. A l’Àrea Metropolitana de Barcelona s’incinera el 15% dels residus. Altrament, les fàbriques de ciment també cremen residus domèstics i municipals considerats Combustibles Derivats dels Residus (CDR). Aquesta tendència podria estendre’s a altres instal·lacions industrials com bòbiles.
Al territori de l’Estat espanyol 11 incineradores cremen el 13% d’aquests residus i les seves cendres formen part del 47,9% dels residus que acaben a l’abocador
A Catalunya, els ajuntaments paguen un cànon de 17,8 euros per abocar cada tona a la incineradora, mentre que els residus domèstics i municipals que envien a l’abocador els paguen a 35,6 euros per tona. És a dir, com que no comptabilitzen els impactes indirectes associats a la incineració, és més barat cremar els residus domèstics i municipals. A Barcelona, la incineració es paga a la Taxa Metropolitana de Tractament de Residus municipals (TMTR) associada a la factura de l’aigua, on es pot veure un confús triangle de reciclatge.
Actualment, s’està redactant el PMGRM 2025 (Programa Metropolità de Gestió de Residus Municipals) on, segons els ecologistes, caldria incorporar el tancament de la incineradora i que es descarti la crema del rebuig de les plantes de tractament (ara s’anomenen Ecoparcs) tant a incineradores com a cimenteres.
A favor de fer-ho hi ha els objectius de la Unió Europea (UE). L’any 2025, el 55% dels residus domèstics i municipals s’hauran de reutilitzar i reciclar. Cinc anys després, el mínim passarà al 60% i l’any 2035 caldrà reutilitzar o reciclar el 65% dels residus, gairebé el doble del 35,5% i el 34,2% que actualment es diu que es recicla respectivament a Barcelona i la seva àrea metropolitana.
Per evitar els enganys que s’han fet durant molts anys, a la UE el sistema de càlcul s’unifica i es va en la direcció d’excloure que se sumi el rebuig a allò que es recupera. Fins ara, la recuperació es calculava a partir del que entrava a les plantes de tractament, així els impropis eren considerats recuperació.
Malgrat que l’empresa TERSA, propietària de la incineradora, es deia inicialment tractament i eliminació de residus, els residus no s’eliminen amb la seva incineració
Malgrat que l’empresa TERSA, propietària de la incineradora, es deia inicialment tractament i eliminació de residus, els residus no s’eliminen amb la seva incineració. Es converteixen en fums i aigües tòxiques que es filtren per evitar que s’escampin, també en escòries i cendres tòxiques. Les escòries (residus incremats) sumen un 20%, en el cas de la incineradora de 71.188 tones de Barcelona, i les cendres 12.499 tones, un 3,44% del que s’ha cremat. És a dir, quasi una quarta part del pes dels residus cremats que contenien aigua esdevenen residus secs, una part d’ells perillosos. Incinerar els residus no els elimina, en tot cas els redueix en pes.
La incineradora aprofita el vapor de la incineració, que es distribueix per Districlima a la rodalia i genera 190.948 megawatts hora (MWh) d’electricitat. Amb aquesta electricitat es podria abastir 57.863 habitatges a 3.300 quilowatts hora (kWh) per llar. És a dir, cada tona cremada de residus a Barcelona de mitjana genera 525 kWh, el que vol dir que per abastir una llar amb 3.300 kWh any caldria cremar 6.285 kg de residus. Els residus domèstics són combustible molt ineficient, si el comparem amb el gas, l’urani o el carbó. Per això cap empresa elèctrica té incineradores, malgrat que per cremar residus en condicions cal gas natural procedent dels pous d’Algèria i d’altres indrets.
Impacte climàtic desconsiderat
L’obtenció d’aquesta electricitat cremant residus comporta emissions de diòxid de carboni (CO₂). Si obtenir 190.948 MWh va generar 207.604 tones anuals de CO₂, segons dades de TERSA, vol dir que l’obtenció de cada kWh va generar 1,087 kg de CO₂ per kWh. Si les dades procedeixen del Ministeri per la Transició Ecològica, les emissions de CO₂ la incineradora són 326.934,9 tones anuals, és a dir, 1,717 kg de CO₂ per kWh.
La mitjana de CO₂ mix elèctric de la xarxa elèctrica estatal actual és de 0,310 kg per kWh. Així doncs, l’electricitat de la incineradora és 5,5 vegades superior a la del sistema elèctric general, tot i que la a “valorització energètica de residus” l’anomenin “energia renovable”.
Les emissions de CO₂ de la incineradora són 326.934,9 tones anuals, és a dir, 1,717 kg de CO₂ per kWh.
Es podria afirmar que l’abocament directe dels residus comportaria unes emissions de gasos d’efecte hivernacle superiors a la seva incineració. Si la mateixa quantitat fos a parar directament a un abocador, emetrien 226.932 tones de diòxid de carboni, 26.000 tones més, però si restem les tones que acaben a l’abocador en forma de cendres és inferior, sense considerar quantes tones de ferralla acaben finalment a abocadors especials.
Cinc empreses que es dediquen a cremar residus contaminen més que tots els vehicles de Catalunya, segons un estudi de la Plataforma Antiincineració de Montcada. Entre les instal·lacions que emeten més diòxid de carboni (CO₂) a l’atmosfera es troba la incineradora de Sant Adrià i les cimenteres de Montcada i Reixac, Sant Vicenç dels Horts, Santa Margarida i els Monjos i Alcanar. El 2016, les cinc instal·lacions van generar un total de 3.556.000 milions de tones de CO₂ unes dades recollides al Registre Estatal d’Emissions i Fonts Contaminants del govern estatal. Les emissions anuals del 2016 dels vehicles, segons l’Anuari Estadístic de Catalunya, van sumar 3.368.000 milions de tones a tot el territori català.
El que es crema a la incineradora
Els favorables a la incineració afirmen que es respecta la piràmide jeràrquica de la gestió de residus. A la base figura la prevenció, seguida de la preparació per a la reutilització. En tercer lloc figura el reciclatge i valorització de materials i en quarta la valorització energètica, abans de la disposició a abocador.
Però a la incineradora de Sant Adrià no es compleix aquesta jerarquia. A més de l’intent fallit de crema de papers compromesos per part dels Mossos d’Esquadra, s’han cremat residus que el veïnat va separar. El novembre del 2016 es va descobrir que l’empresa FCC Serveis Ciutadans, que té assignada la recollida dels districtes de Ciutat Vella, Eixample i Gràcia, enviava a incinerar plàstics, brics, llaunes, voluminosos i paper per quadrar les xifres a conveniència. Altrament, la fracció resta que es crema està composta en més del 90% per materials potencialment reciclables. Fins i tot material orgànic, la fracció marró de la recollida selectiva domiciliària, acaba a la incineradora.
L’activista i tècnica ambiental Núria Vidal de Llobatera escriu: “A Montcada i Reixac fa 25 anys vam aconseguir tancar la planta incineradora de residus per la seva demostrada contaminació de dioxines i furans, demostrada amb anàlisis independents fets per suecs i alemanys, després que TERSA, l’empresa pública que la gestionava, ens assegures que no hi havia ni traces dels contaminants. Fins i tot es va tancar quan aquesta planta ja disposava de mesures correctores que, ben gestionades, haurien reduït, mai eliminat, qualsevol contaminació. Va ser la manca de confiança amb aquesta gestió “pública” la que va determinar aquest tancament.
Finalment, la incineradora de Montcada va ser substituïda per una “Planta de Tractament de Residus”, l’Ecoparc, una planta de tractament de les deixalles domèstiques en fred sobre la que teníem esperances de minvar el problema, no eliminar-lo, perquè la solució real com amb molts problemes ecològics segueix essent la societat de consum i els seus residus a terra, mar i aire.
Però avançàvem, bé això creiem aleshores. Anys després sabem que aquesta planta amb el seu tractament aeròbic té un bon resultat en recuperació d’energia però molt dolent en recuperació de matèria orgànica per transformar en adob i en altres fraccions de residus en general. Les pudors del compostatge, efectivament insuportables per la gent que viu a la proximitat, sembla la causa de què la meitat del tractament sigui enviat a la planta de TERSA a Sant Adrià.”
L’augment de la incineració amb Colau
TERSA es va constituir l’any 1983 després d’anys de deficients resultats econòmics per gestionar la incineradora. En aquests anys ha gestionat dues incineradores, quatre abocadors i dues plantes de tractament. Ara és una empresa propietat de Barcelona Serveis Municipals (59%) i Àrea Metropolitana de Barcelona (41%) i gestiona la segona incineradora més gran de la península Ibèrica, que avui dia s’anomena Tractament i Selecció de Residus tot i que la e del seu acrònim procedeix de la paraula eliminació. El canvi de nom es va fer l’any 1999.
A més de la incineradora, TERSA gestiona Solucions Integrals per als Residus, S.A. (SIRESA), una societat participada al 100% que realitza un ampli ventall de serveis relacionats amb la gestió dels residus domèstics i municipals, com ho són les deixalleries i els punts verds, la logística associada a aquestes instal·lacions i els projectes i campanyes de sensibilització i formació ambiental Barcelona +Sostenible.
Barcelona Serveis Municipals (BSM) gestiona els aparcaments, la Grua i el Bicing, l’Estació d’autobusos del Nord, Zoo, Park Güell, Palau Sant Jordi, Estadi Olímpic, Parc d’Atraccions del Tibidabo i Parc del Fòrum.
Al programa electoral de Barcelona en comú figura el compromís de no enviar residus domèstics i municipals de Barcelona a la incineradora, a final de la legislatura. El fet és que, segons dades facilitades per TERSA, l’any 2014 es van cremar 291.037 tones i el 2017 un total de 368.791 tones, és a dir un augment del 26,7% més respecte a les dades de cremació del 2014.
A tot plegat s’ha incorporat Barcelona Energia, la comercialitzadora elèctrica municipal pública que opera des de l’1 de febrer que gestiona l’electricitat de la incineradora, l’energia solar pública i d’altres plantes. En concret, dels 200.000 megawatts hora (MWh) generats el 2017, la solar pública no arriba a l’1% (0,766%, concretament), el biogàs del Garraf el 14,5% i la incineradora el 84,7%.
La Planta Integral de Valorització de Residus (PIVR) de Sant Adrià de Besòs és on hi ha la Planta de Valorització Energètica de Residus (PVR). La incineradora va entrar en funcionament el 28 de maig del 1976. Cada tres o quatre anys ha anat anunciant millores tecnològiques com resposta a les reiterades denúncies de contaminació i d’incompliment de normes. Un dels canvis significatius de la incineradora va ser quan l’any 1999 va incorporar l’ús de gas canalitzat per aconseguir superar els 850 graus de combustió constant. Altres inversions eren millores en filtres com els que ara s’han anunciat per dins de poc per seguir marejant la perdiu. Les investigacions de la fiscalia del passat no van ser capaces de processar als responsables de TERSA i ara novament la fiscalia de medi ambient ha acollit una denúncia ciutadana contra la planta i els seus directius.
De nou salta la llebre
La revista científica Science of the Total Environmental, va publicar l’any 2015 un article de José Luis Domingo, professor de la Universitat Rovira i Virgili (URV) on s’afirma que “els habitants de la zona on està ubicada la incineradora pateixen 2,5 vegades més risc de desenvolupar càncer”. L’estudi, fet amb mostres de sòl i aire recollides entre 2014 i 2017, conclou que els riscos per la salut de la població que viu prop la incineradora són deu vegades superiors als que produeixen la resta d’incineradores.
Encomanat per l’Ajuntament, un informe de l’Agència de Salut Pública de Barcelona conclou que la proximitat a la incineradora de TERSA no suposa un risc més gran de mortalitat per malalties relacionades amb les dioxines i furans.
Els riscos per la salut de la població que viu prop la incineradora són deu vegades superiors als que produeixen la resta d’incineradores
L’oposició a la incineradora va cristal·litzar en la creació de la Plataforma Aire Net, formada per una vintena d’entitats i associacions dels municipis afectats per la contaminació de la planta. El col·lectiu reclama dues auditories, una històrica i l’altra funcional, per conèixer, confirmar o desmentir el comportament d’ocultació de TERSA els darrers últims cinc anys. No és tan sols la incineradora la causa del malestar dels veïns. La contaminació acústica dels festivals, la brutícia que comporten els concerts massius, la depuradora d’aigües residuals i el projecte d’un crematori de cadàvers són molèsties que degraden significativament la seva qualitat de vida.
Per més paradoxa, aquestes activitats industrials es desenvolupen a un indret on Ildefons Cerdà preveia un gran parc de 190 hectàrees a la riba esquerra del Besòs. L’expansió de Sant Adrià s’ha produït, en gran part, en els terrenys previstos com a parc: la tèrmica de la Catalana (1915-1966), la primera central electrotèrmica de carbó (1950-1960), la Central Tèrmica de Sant Adrià coneguda com de Les tres xemeneies (1973-2011), l’autopista de Mataró (1970), la incineradora, el polígon de la Mina (1970), la macro Estació Depuradora d’Aigües Residuals (EDAR) Besós (1977 i 2005), l’assecadora de fangs de la depuradora i la ronda Litoral (1980). Tot allò que s’havia dissenyat i aprovat el 1859 per ser un parc, va estar ocupat i destinat per a altres usos. Però, a partir del 1984, Sant Adrià va recuperar una petita part amb la formació del parc del Besòs.
Hi ha alternativa?
El 2035 tan sols el 10% dels residus municipals podran ser dipositats en abocadors. “Si ara no s’adopten solucions dràstiques, seguirem al vagó de la cua i podríem quedar desenganxats i finalment multats pels incompliments”, explica Mercè Girona del Centre d’ecologia i Projectes Alternatius (CEPA).
“L’única alternativa real i factible és l’Estratègia Catalana Residu Zero i una Llei de prevenció de residus i implantar un model de gestió preventiva i recuperadora de residus. La a la recollida porta a porta que pot garantir un 80% de reaprofitament dels residus domèstics i municipals, començant per les restes orgàniques, tot adoptant dràstiques mesures de corresponsabilitat i participació ciutadana”.
En aquesta direcció, l’Estratègia Catalana Residu Zero que en formen part el CEPA, Ecologistes de Catalunya, La Plataforma Aire Net contra la incineració, la Coordinadora Catalana Antiincineració la Plataforma contra la Incineració de Montcada, Adquira, el CAPS ha convocat una jornada sota el lema Residu Zero = Incineració zero el dissabte 10 de novembre a Barcelona.
La ILP contra la incineració
La iniciativa legislativa popular contra la incineració de residus va ser la primera que es va presentar a Catalunya, en el marc de la primera Llei catalana de l’ILP 1995. La proposta va permetre fer centenars de xerrades, una gran quantitat de sessions de formació i arribar a moltíssima gent. “Vam recollir més de 130.000 signatures, a més d’altres incompletes, érem a les beceroles”. Ho explica Mercè Girona portaveu del Centre d’Ecologia i Projectes Alternatius Ecologistes de Catalunya (CEPA- EdC).
“Catalunya Ràdio i TV3 van fer un buit informatiu. Només pel fet de ser la primera hauria d’haver tingut la cobertura informativa mínima, però Convergència, el PP i el PSC eren partidaris de seguir cremant els residus.”
La ILP la va impulsar el CEPA-EdC amb la Plataforma Cívica per la Reducció de Residus formada per més de vuitanta entitats d’un ampli ventall com ecologistes, sindicats, associacions veïnals, associacions de consumidors, entitats culturals i excursionistes, etc. Aquests col·lectius van aconseguir mobilitzar 2.000 persones fedatàries”.
El procés va començar el 1997. A finals del 1998 van lliurar les signatures al parlament, després de quatre mesos de recollida. L’any 2000 el parlament es va aprovar el contrari al que proposava la ILP: una llei que no prohibia sinó que regulava la incineració. “Els aspectes més positius de la mateixa regulació aprovada van quedar com paper mullat”, recorda Mercè Girona. “Vam quedar escaldades i és la causa per la qual el moviment ecologista ha mirat sempre de reüll al parlament autonòmic”.
