Pablo Rivadulla, aka (also known as, per les sigles en anglès) Pablo Hasél (Lleida, 1988) i Josep Miquel Arenas Beltran, aka Valtònyc (Sa Pobla, 1993) són dos rapers que sumen junts vuit anys i sis mesos de presó per “enaltiment del terrorisme” i “injúries a la corona” a les seves lletres: El fascismo se cura muriendo, Microglicerina, Juan Carlos el Bobón…
La Sala Penal del Tribunal Suprem ja ha ratificat la condemna de l’Audiència Nacional espanyola de tres anys i mig pel mallorquí, mentre que Hasél espera l’ordre d’ingrés a presó – el 2015 també va ser condemnat per l’alt tribunal a dos anys per “enaltiment del terrorisme”. El darrer cap de setmana han recorregut algunes viles de Catalunya per difondre la seva situació. Minuts abans del seu bolo a Lleida, el divendres 2 de març, conversem amb tots dos.
Pablo, l’Audiència Nacional espanyola ha anunciat la teva pena de presó. En quin moment personal i vital us trobeu per afrontar-ho?
Pablo Hasél (H): De certa angoixa, de no saber quan entraré a la presó. És possible que, com a pres polític, sigui dispersat amb tot el que comporta per a la família. Però també amb ràbia, que és el que em fa continuar lluitant. Moltes persones han despertat per tot això que està passant, aquest és l’objectiu dels que fem art revolucionari.
Josep Valtònyc (V): La meva vida farà una pausa. M’han fet fixe a la feina, fa poc que visc amb la meva parella, és un moment en què la meva vida començava a tenir estabilitat i ara l’he de posar en pausa perquè en quinze dies he d’entrar a presó. També és un moment en què et fas més fort per la gent et dóna suport, per la gent que s’indigna per la condemna i lluita per la llibertat d’expressió.
Per dos rapers compromesos amb la lluita social, què representa la cultura?
V: És la manera de donar forma a la realitat, d’utilitzar-la com a eina per la transformació social i, sobretot, per provocar indignació, ràbia, i agrat. La cultura és la petjada que deixem durant el pas de la nostra vida.
H: Una eina per donar a conèixer el que els grans mitjans del capitalisme volen ocultar-te. Com va reconèixer la Fiscalia durant el meu judici, que la meva música arribi a moltes persones és el que ens fa perillosos, perquè cridem a la mobilització. Escoltant música revolucionària no es conquereixen drets, per això l’objectiu del nostre art és empènyer a l’organització.
La implicació del músic es limita a difondre idees o va més enllà?
H: Un artista que es mulla és militància, i és un risc com hem vist amb els nostres processos. Les meves influències han estat militants: Miguel Hernández, Maiakovski, Roque Dalton… Amb el que diem a les nostres lletres no ens podem quedar de braços creuats.
V: En el meu cas, és més important la militància que la música. Abans de músics, som militants. Hem triat fer música perquè ens agrada i arriba a la consciència. Als anys noranta, la comunitat negra utilitzava el rap contra l’estat policial.
Aleshores, us han jutjat per ser músics que heu incomodat amb les vostres lletres o per persones amb un compromís polític contrari als interessos de l’Estat?
Ens han jutjat per la nostra consciència comunista. Els fiscals em preguntaven per quins col·lectius actuo, per les meves amistats, amb qui estic relacionat, en definitiva
V: Ens han jutjat per la nostra consciència comunista. Els fiscals em preguntaven per quins col·lectius actuo, per les meves amistats, amb qui estic relacionat, en definitiva. No són preguntes on es jutgin els fets delictius de les cançons.
H: A banda d’escriure cançons, si no hagués estat organitzat, al 2011 no haguessin escorcollat la casa dels meus pares. Buscaven coses que m’involucressin més enllà de la música.
Les vostres condemnes arriben en un context polític marcat per la repressió.
V: A l’Estat espanyol, la repressió creix perquè el moviment revolucionari augmenta. Vivim un moment històric en què, fins i tot, la burgesia i el feixisme estan en conflicte. Han tancat polítics per fer un referèndum, tancaran rapers per fer cançons, ja veurem què serà el següent si no ho aturem.
H: L’Estat té una crisi de legitimitat. Com menys ignora la gent, més han d’intensificar la por. Per això és important que organitzem la solidaritat i la lluita per donar una resposta, i que no els surti tant barata la repressió.
Sembla que, per desactivar la lluita, estan focalitzant la repressió a qui difon idees. La teva sentència, Valtonyc, es va conèixer el dia de la censura de l’exposició sobre els presos polítics, del segrest de Fariña… Què està passant?
Ara que la cultura va lligada a la situació objectiva que estem vivint, que aquest descontent als carrers es reflecteix en un art més reivindicatiu, tenen por de la seva influència
H: L’art i la cultura és una arma molt poderosa per donar a conèixer coses silenciades. A l’obra de Santiago Sierra, hi ha comunistes dels que jo parlo a les meves cançons. Ara que la cultura va lligada a la situació objectiva que estem vivint, que aquest descontent als carrers es reflecteix en un art més reivindicatiu, tenen por de la seva influència.
V: Com avui no existeix la lluita armada, van a per la resistència intel·lectual. Des de la fi d’ETA s’han quintuplicat els judicis per enaltiment al terrorisme. He parlat amb reconeguts humoristes que em diuen que tenen por de fer segons què, fins i tot d’obres que havien fet fa deu anys!
Es diu que la llibertat d’expressió té límits, graus d’aplicabilitat… Per a dos comunistes, què és?
V: Xerrar de la llibertat d’expressió en l’art és una ximpleria. Ens condemnen per cançons on es suposa que hi ha un marge de creació artística. No es poden treure de context ni saber amb quina intenció s’han escrit. Si jo agafés un fragment d’una pel·lícula de Tarantino on tothom es mata, la gent quedaria impactada. Si agafo el film sencer, la gent entén que és una pel·lícula.
H: Discrepo. Sí que és veritat que hi ha versos que són metàfores, el Valtònyc parla d’una “bomba de destrucció nuclear”, però no la té ni la podrà utilitzar contra Jorge Campos. Però, quan dic que dono suport a tots els mitjans de lluita, ho dic de forma seriosa. Si sóc condemnat per això és perquè el jutge ha entès que ho dic de forma literal. És perillós parlar de la llibertat d’expressió en abstracte. Com deia Lenin, llibertat per a què? Jo, com a comunista, no puc defensar la llibertat d’un nazi per dir que s’han d’exterminar els immigrants.
Històricament, la llibertat d’expressió ha tingut el revers autoritari dels delictes d’opinió. L’Estat creu que us haurà disciplinat i al sortir de la presó abjurareu de l’opinió d’inici?
Quan posen en joc la presó i veuen que ni claudiquem ni demanem perdó, que només hem expressat les nostres idees, saben que no canviarem
H: Més que claudicar nosaltres, esperen que la resta us autocensureu. Hi ha persones que han patit la repressió i s’han fet enrere. Per això és important sortir de l’individualisme i veure que, quan en reprimeixen una, ens reprimeixen a totes.
V: Quan posen en joc la presó i veuen que ni claudiquem ni demanem perdó, que només hem expressat les nostres idees, saben que no canviarem. És més un corregiment col·lectiu.
Com creieu que s’ha d’afrontar avui en dia la repressió? Pel vostre cas i per la que s’està capil·laritzant en tants sectors de la societat: art, política, treball…
V: A peu de carrer, a fer música que molesti. L’esquerra a les institucions ha de veure que per la via pacífica no hi ha res a fer.
H: No ens hem de fer enrere, sinó guanyen ells. Organitzar la solidaritat, no només per la lluita antirepressiva, sinó també pels drets i llibertats que l’Estat ens nega amb violència. La lluita ha de tenir una meta clara, sinó ho perpetuarem.
