A principis dels anys noranta, la sida s’estén per tot Europa com una pandèmia, afectant sobretot la comunitat LGTBQI. A l’Estat francès, més concretament a París, un grup de joves crea, seguint el model americà, l’associació ACT UP. La matriu té el seu origen el 1987 en el si de la comunitat LGTBQI de Nova York, amb la idea de crear un grup d’acció directa que tenia com a màxims objectius fer evident l’epidèmia que s’estava patint, crear una legislació que fos favorable, promoure la investigació científica, i sobretot, fer evident a ulls de tota la societat aquesta malaltia independentment de quin fos el col·lectiu que afectés majoritàriament. Aquest és el punt de partida de 120 battements par minute (Estat francès, 2017), l’últim film del director francès Robin Campillo. Precisament, al ritme dels batecs el film ens ensenya com es reunia aquest grup, la seva dinamització assembleària: ràpida i àgil, ja que no hem de perdre mai la referència que temps és el que menys tenien, i precisament, el tempo del film ens remet a aquesta carrera contra rellotge per poder lluitar per aconseguir millores en els tractaments vers la malaltia. Robin Campillo va viure i va estar implicat en els inicis d’ACT UP París, i amb aquesta obra vol retre un homenatge a totes les companyes que hi van lluitar, i encara hi lluiten.
El film, de més de dues hores, relata amb humor sarcàstic diàlegs carregats de simbolisme i molta veracitat; no només els moments de lluita, sinó que ens vol mostrar què hi havia darrere de les activistes. També mostra les discrepàncies en el si de l’organització, mitjançant dos dels seus protagonistes: Nathan, que s’enfronta amb Thibault, un dels líders de l’associació. El primer reclama una lluita molt més directa i cruent, vers un altre sector que ho enfoca en actes més mediàtics i menys directes.
CINEMA
120 battements par minute
Robin Campillo
Estat francès, 2017
143 minuts
Article publicat al número 449 de la ‘Directa’
