La nit del 14 de març de 2018, la regidora brasilera Marielle Franco i el xofer Anderson Pedro Gomes eren assassinats a Rio de Janeiro quan ella sortia d’una xerrada a l’esdeveniment “Jovens Negras Movendo as Estruturas”, a la Casa das Pretas (Casa de les Negres).
És un enorme repte provar d’interpretar la realitat brasilera de les darreres setmanes –amb la pell ja freda de Marielle i encara en calent per tot allò succeït– per comprendre tot el context d’un procés fins a arribar a aquella nit i establir relacions de causa i efecte. Però no cal ser una experta en criminologia ni en ciències polítiques per concloure que la regidora carioca del Partit Socialisme i Llibertat (PSOL) va ser executada per la seva incansable militància en la defensa dels drets bàsics de les minories i per les seves constants denúncies de l’extrema violència policial a Rio de Janeiro.
Destaquen tres elements centrals que tenen importància en l’execució de Marielle. El primer és l’extermini –en tots els sentits de la paraula– de la població negra i pobra que viu a les faveles brasileres, en constant procés d’aniquilació. El Brasil va ser l’últim país americà a abolir l’esclavitud, i des d’aleshores, fa només 130 anys, va haver-hi un gran pacte de la cúpula del poder per perpetuar una societat que va ser forjada en els conceptes de gent i no-gent, humà i infrahumà. Aquesta forma peculiar d’organització social ha sobreviscut fins avui, amb la defensa de la necessitat de la violència explícita i permanent contra aquelles persones que són vistes com a inferiors en la jerarquia social.
El segon és l’ofensiva ultraneoliberal contra un Estat que venia d’anys de governs progressistes –des de 2003. L’administració havia assumit una clara funció de proveïdora de drets socials, implicant-se en la reducció radical de la pobresa i la igualtat d’oportunitats, fins que va succeir el cop d’Estat maquillat d’impeachment, tou, sense tancs ni fusells. Un cop parlamentari, polític, amb contribució dels mitjans de comunicació hegemònics i amb l’ajuda d’una guerra jurídica, utilitzada molt sovint contra els governs d’esquerres del sud d’Amèrica.
Finalment, hi ha pràctiques de caràcter feixista i racista que tenen relació amb la violència de l’Estat però també amb la de les milícies d’extrema dreta i la de les faccions criminals, és a dir, el crim organitzat. Un exemple és la militarització creixent: per primera vegada a la història de la democràcia brasilera, hi ha hagut una intervenció federal de la seguretat pública d’un Estat, el de Rio de Janeiro, decretada pel president Michel Temer el passat 20 de febrer. O també els discursos d’odi promoguts per polítics com Jair Bolsonaro –candidat a les presidencials d’enguany, homòfob, racista i ultradretà–, que amb el seu discurs alimenta la formació de grups paramilitars d’ultradreta, molt semblants als Camicie Nere de la Itàlia feixista, que surten al carrer a pegar, i fins i tot a matar la població LGTBI, negra i indígenes. Una altra mostra preocupant i actual són els diversos trets de bala que va rebre l’autocar de la caravana de la candidatura de Lula da Silva, al sud del Brasil, per part de matons d’extrema dreta, fet que ha aconseguit unir, fa pocs dies, les esquerres brasileres en un eix comú: el front contra el feixisme (#FrenteContraOFascismo).
Al Brasil, la discussió tan invisibilitzada sobre el racisme, el genocidi negre, la violència envers les dones o el protofeixisme està a l’ordre del dia amb l’assassinat de Marielle Franco. Ella era una dona negra, nascuda a la favela de Maré, sociòloga, lesbiana, regidora d’esquerres de Rio de Janeiro, presidenta de la Comissió de la Dona, que va coordinar la Comissió de Defesa dels Drets Humans i Ciutadania de l’Ajuntament de Rio de Janeiro. Pocs dies abans del seu assassinat, va denunciar tres crims a la favela d’Acari, que involucraven directament la 41a Brigada de la Policia Militar de Rio de Janeiro, la més letal, coneguda per diversos casos d’execucions, tortures i corrupció.
No era només una veu, sinó milions de veus, les de les minories, que són la majoria del poble del meu país
Marielle augmenta l’estadística alarmant d’assassinats de defensores dels drets humans a l’Amèrica del Sud, regió amb més casos en tot el món, segons l’Informe anual de Defensores de Drets Humans en Risc, publicat per Front Line Defenders.
A la vegada, el Brasil és el país americà que més activistes mata. Ho diu l’informe 2017-2018 de Drets Humans al Món, d’Amnistia Internacional. En el capítol sobre el Brasil assenyala “violacions al sistema penitenciari, en accions de seguretat pública que no busquen la preservació de la vida a les faveles i les perifèries, que afecten principalment els joves negres; identifica el Brasil com un dels països del món amb el major nombre de defensors de drets humans assassinats i assenyala una sèrie de controvèrsies legislatives ja aprovades, altres que amenacen els drets ja adquirits”.
A la pregunta de per què l’assassinat d’una sola dona brasilera és tan important i transcendent, la meva resposta és automàtica i sempre la mateixa: en una societat on encara hi ha ascensors reservats per a les graxeiras (mot pejoratiu per referir-se a les treballadores de la llar), on sovint se sent “Bandido bom é bandido morto!” (bandit bo és bandit mort) o “Cotista de merda!” (referència negativa a les persones que accedeixen a les universitats públiques amb el sistema de quotes); en una societat que encara s’escandalitza i truca a la policia quan veu joves negres de les faveles entrant a un centre comercial de la zona alta de la ciutat, la veu que han volgut fer callar amb una ràfega de trets al cap denunciava tot això però també reclamava la pau. La veu de Marielle Franco no era només una veu, sinó milions de veus brasileres, les veus de totes les minories, que són la majoria del poble del meu país.
Que siguin presents, sempre, totes les Marielles!
L’autora és jurista i activista social brasilera.
Article publicat al número 541 de la ‘Directa’
