Fa poques setmanes, Xavier Sala-i-Martín explicava, al seu programa de TV3, que els mercats funcionen bé però a vegades tenen fallades. Unes de les més típiques, ens deia l’economista de les americanes de colors, són les externalitats. Aquestes es defineixen com els efectes que les activitats d’alguns individus tenen sobre el benestar d’altres individus sense que hi hagi hagut cap intercanvi voluntari entre ells. L’exemple més habitual l’exposava el mateix Sala-i-Martín: la contaminació ambiental.
Per l’economista liberal, el problema de la contaminació ambiental apareixia perquè els drets de propietat sobre el medi ambient no estaven adequadament especificats. En conseqüència, ningú exigia un preu per la seva contaminació i, per tant, les empreses no incloïen en els seus càlculs el cost de contaminar.
Davant del problema de les externalitats, doncs, els autors neoclàssics proposen la seva mercantilització. Segons ells, la definició dels drets de propietat sobre elements contaminants i espais a contaminar hauria de permetre que ambdós propietaris puguin negociar un preu de la contaminació que sigui mútuament satisfactori. Així, i sempre segons aquests autors, al definir la propietat i introduir l’intercanvi mercantil, les preferències de cada persona quedaran expressades en el preu proposat, arribant, a través de la negociació, a un preu que beneficiï ambdues parts. Un punt conegut com a Òptim de Pareto en el qual la combinació resultant entre els nivells de producció i contaminació, en aquest cas, respondria exactament a les demandes dels agents econòmics.
Segons el pensament econòmic neoclàssic, la definició dels drets de propietat sobre elements contaminants i espais a contaminar hauria de permetre negociar un preu de la contaminació que sigui mútuament satisfactori
Tanmateix, el raonament neoclàssic presenta diversos problemes. En aquest sentit, podríem preguntar-nos per la capacitat humana de preveure els efectes de la contaminació sobre la salut i el Planeta; podríem parlar de les opcions reals a l’hora d’atribuir un preu a les malalties; i també podríem plantejar la impossibilitat de negociació que existeix entre generacions que viuen en moments del temps diferents. En tots els casos veuríem que la solució liberal al problema de la contaminació és irreal i absurda.
En qualsevol cas, però, la idea neoclàssica dels intercanvis conté un error conceptual que va més enllà de les omissions específiques de la seva solució al problema de la contaminació. L’error conceptual del qual parlem, i que a continuació exposem, es troba en la base del pensament liberal. Per aquest motiu, comprendre aquesta errada ajuda a explicar l’absurditat de la seva solució al problema de les externalitats però també, i més important, permet entendre perquè el mercat no és el recés de pau i llibertat que Sala-i-Martín procura vendre a cada programa.
La teoria de l’elecció racional i l’individualisme metodològic en què s’assenten els postulats neoclàssics ens expliquen que les persones podem valorar el benestar relatiu que obtenim de cada mercaderia i, en concordança, atribuir-li un preu. Per tant, si tots els agents són capaços de saber i defensar el que més els interessa, és obvi que el resultat de l’intercanvi mercantil serà beneficiós per a tothom.
Les externalitats que l’economia neoclàssica explicava com fallades excepcionals del mercat són, en realitat, el fonament del sistema capitalista: no pagar pel medi ambient, com no pagar pel treball humà
Tot i això, davant la incertesa que caracteritza les decisions de consum i producció en el marc capitalista, és d’esperar que el comportament de les persones, en relació a la valoració de les mercaderies, sigui més complex. Concretament, i d’acord amb diverses teories provinents d’altres disciplines científiques, els economistes heterodoxos han defensat les anomenades preferències lexicogràfiques.
Des d’aquest punt de vista alternatiu, s’afirma que, a l’hora de consumir, les persones agrupem les mercaderies en funció de les necessitats que cada una d’elles cobreix. Per tant, dins de cada grup trobem béns que són substitutius entre ells: és a dir, que cobreixen les mateixes necessitats i que podem comparar en valor i preu. Entre els diferents grups, però, les mercaderies satisfan necessitats diferents i, per tant, no són comparables. Entre els diferents grups de béns, doncs, hi establim relacions jeràrquiques que depenen de la prioritat atorgada a les necessitats que cobreix cada un d’aquests grups. En aquesta situació, esdevé impossible la comparació entre béns de naturalesa distinta que cobreixen necessitats diferents. D’aquesta manera, el sistema de preus queda absolutament alterat per les necessitats fisiològiques i socials de cada persona i no reflecteixen, en cap cas, els seus desitjos individuals.
Per a veure-ho més clarament, suposem, seguint amb l’exemple de la contaminació, que a una persona li agrada molt la naturalesa. Tanmateix, si aquesta persona no té diners, tota la renda que obtingui anirà destinada al consum d’aliments fins que aquest consum arribi a un cert llindar, determinat per la biologia i la societat. A partir d’aquest punt, la prioritat per al seu benestar consistirà en el gaudi de la naturalesa. Per aquest motiu, tota la renda que obtingui, una vegada satisfets els requeriments de consum d’aliments, s’utilitzarà, per exemple, en la preservació i repoblament de zones boscoses.
En la situació descrita es pot veure que les preferències d’aquesta persona no han canviat en cap moment. Tot i això, el preu que aquesta persona està disposada a acceptar a canvi del malestar que li genera la contaminació que destrueix boscos és diferent segons el seu nivell de renda. Per tant, la disposició a pagar o a ser pagats a canvi del benestar o malestar que generen certs productes, depèn del nivell de renda.
Necessitem acabar amb les estructures que engendren el capitalisme per començar a organitzar el treball i la producció respectant les necessitats reals de la població i l’entorn que habitem
Més concretament, es pot observar com les classes baixes tendiran a acceptar acords que no reflecteixen les seves preferències per tal de satisfer les seves necessitats; mentre que les classes altes podran gaudir d’allò que més els satisfaci sense cap inconvenient. Per tant, el xantatge invisible de la pobresa implica que la voluntat de les classes baixes queda permanentment arraconada sota els desitjos dels qui més tenen.
Arribats a aquest punt, és fàcil veure com la lògica xantatgista que rau en els intercanvis mercantils s’expressa, en la seva forma més dura, en el mercat de treball. Allí, les persones que només poden vendre la seva força de treball per sobreviure, ho faran al preu que se’ls ofereixi, possibilitant, així, l’existència d’hores de treball no pagades que constituiran la plusvàlua; la part del treball que s’apropiarà l’empresari en forma de benefici.
Així les coses, és evident que les externalitats que l’economia neoclàssica explicava com fallades excepcionals del mercat són, en realitat, el fonament del sistema capitalista: no pagar pel medi ambient, com no pagar pel treball humà, amb l’objectiu etern d’incrementar els beneficis. Els efectes no desitjats dels intercanvis, doncs, lluny de ser una raresa són una condició necessària per a la supervivència del capitalisme. Per tant, no té sentit parlar de les fallades del mercat sinó que cal explicar que el mercat és, en ell mateix, una fallada social que no permet la llibertat i condemna, així, a la violència i l’explotació, a una majoria de la població.
En conseqüència, si volem evitar la destrucció del planeta i les persones, no necessitem més propietat privada i més mercat, com proposen els economistes ortodoxos. Al contrari, necessitem acabar amb les estructures que engendren el capitalisme per començar a organitzar el treball i la producció respectant les necessitats reals de la població i l’entorn que habitem.
Col·laboració mensual del Seminari d’Economia Crítica Taifa
