“Explicar històries de tortures no és extraordinari, és molt normal. Estem molt habituats al dolor, en el nostre dia a dia a Turquia”. Només el mes passat, Burhan Sönmez va rebre un centenar d’amenaces de mort via mail i xarxes socials. No és una xifra extraordinària, per un escriptor turc. L’autor també és el traïdor número 57 segons la llista oficial de l’estat: “Saber-ho va ser decebedor, creia que estaria entre els primers vint”, ironitza. La primera setmana d’abril, Sönmez va ser a Barcelona per conversar amb l’escriptor Jordi Puntí sobre el Decameró i Les Mil i una Nits i per presentar la versió catalana d’Istanbul Istanbul, la seva tercera obra.
L’any 1996, Sönmez va ser ferit per la policia turca en una manifestació pacífica i l’ONG Freedom for torture se’l va endur a Londres, on va poder recuperar-se i començar a escriure
L’any 1996, Sönmez va ser ferit per la policia turca en una manifestació pacífica i l’ONG Freedom for torture se’l va endur a Londres, on va poder recuperar-se i començar a escriure les tres obres que ha escrit fins ara. Des d’aleshores, l’autor viu entre Cambridge i Istanbul i és un membre nostrat del PEN (Poets Essayists and Writers), forma part del PEN turc i del PEN anglès. També és advocat de professió, però mai no ha exercit. La Rafaella Salierno, directora del Programa Escriptor Acollit del PEN Català, m’explica que l’autor només actualitza el seu carnet d’advocat per visitar les persones que omplen les presons de Turquia, una de les coses permeses als advocats de professió. “Ell podria viure sempre fora, però prefereix seguir a Turquia, diu que es on li pertoca estar”.
Istanbul Istanbul són quatre homes en una cel·la. Els presos omplen l’espai amb paraules, “amb motius literaris, no turístics”, especifica l’autor. Sönmez ha volgut evitar recórrer al mite de la ciutat gran que tantes vegades s’ha fet servir per descriure Istanbul al viatjant: Istanbul la ciutat entre orient i occident, entre Les Mil i una nits i els Decameró. “Intento explicar la història des de la veu de la gent que pateix, diu Sömnez, i en un article al diari la també autora turca Elif Shafak diu de l’obra de Sömnez exactament això: “Ell aconsegueix el que molts escriptors diuen que fan, donar veu als qui pateixen”. Preguntat pels autors que han marcat la seva escriptura, el turc d’origen kurd ens parla de Melville, de Faulkner, de Dostoievsky. Entre les primeres pàgines d’Istanbul Istanbul, l’escriptor transforma la història de la balena gegantina de Melville en un conte de cel·la, en una llegenda ambientada al Bòsfor sobre mariners que fantasiegen amb la troballa del cetaci gegant. També al principi del llibre, algun dels personatges aprofita l’avinentesa per analitzar i ressenyar L’home del subsòl de Dostoievsky. A la roda de premsa, acompanyat de Carme Arenas, del traductor Yannick Garcia i del seu editor en català Aniol Rafel, Sönmez elogia la poesia i la narrativa curta que s’escriu a Turquia, es refereix a Yaşar Kemal com al gran influent de la literatura turca del segle XX i invoca el nom de Sabahattin Ali, assassinat pels serveis secrets.
“Quan vaig rebre la notícia que em traduirien al català, em vaig sorprendre, perquè un sempre pensa d’entrada en les llengües grans”. El català no és l’única llengua petita de Sönmez, que ha estat traduït a una trentena d’idiomes. A la roda de premsa que va fer amb l’editorial Periscopi i el PEN Català, Sönmez va explicar que tenia vincles familiars amb els kurds. En realitat és kurd per part de mare, i a l’acte va especificar que qualsevol persona turca podria saber que ell és kurd d’origen per la seva manera de narrar. “No és que la literatura kurda m’hagi influït, és que és la meva literatura. He après 20, 30, 40 contes, de la meva mare, i cap d’ells no es pot llegir, i encara menys en turc, perquè no es tradueix del kurd. La tradició oral encara és molt viva a Turquia, sobretot entre els kurds”. Al país natal de Sönmez, el kurd s’aprèn a les acadèmies i amb xarxes de voluntaris particulars. La llengua ha estat prohibida pel govern central de manera cíclica i més o menys persistent al llarg de la història, i per això no hi ha un sistema reglat del kurd; en part per aquest mateix motiu, Burhan Sömnez i altres escriptors kurds escriuen en turc.
A Istanbul Istanbul veiem la ciutat a través del somieig dels homes sense llibertat, perquè està ambientada al subsòl per homenatjar Dostoievsky i retratar la realitat de les presons turques
A Istanbul Istanbul, quan veiem la ciutat, ho fem a través del somieig dels homes sense llibertat, perquè l’obra està ambientada al subsòl per homenatjar Dostoievsky i per retratar la realitat de les presons turques. La llum i el brunzit de la ciutat apareixen només en les històries i els jocs d’ells, homes corrents que esperen el seu torn de tortura sense que sapiguem de què se’ls acusa. “He volgut retratar Istanbul com a escenari d’esperances i desesperances”, diu Sömnez, i estant a la roda premsa em ve al cap El beso de la mujer araña de Manuel Puig, que es desenvolupa a partir de les converses que dos homes mantenen a la cel·la que comparteixen. Però després se m’acut que Sönmez és molt més comparable als escrits de la també turca i perseguida (protegida pel PEN i la xarxa de ciutats refugi, actualment resident a Alemanya) Asli Erdogan, escriptora empresonada el 2016 en una de les purgues que el dirigent Erdogan va posar en marxa després de l’intent de cop d’estat. Igual que els de Sönmez, els personatges d’Asli Erdogan veuen la ciutat des de la persecució i el dolor, sempre sota amenaça. Pregunto a Sönmez si la seva obra té alguna cosa a veure amb el cop d’estat fallit d’Erdogan.
“No té res a veure amb el cop d’estat i ho té tot a veure. Fa set anys que em vaig posar a escriure aquest llibre, evito posar dates, dècades. Em pregunten quin és l’any de la història. Un turc que era jove durant el 1968 se’m va acostar i em va dir que havia escrit el llibre de la seva generació. Un altre que havia viscut el cop de 1980 em va dir ‘has explicat la nostra història’. Algú més jove em va dir coses similars. D’entrada et sents afalagat d’haver pogut combinar els sentiments de diferents generacions, però després t’adones que no és el talent, és la repressió turca que no canvia. A Turquia pots escriure el que vulguis, però ningú et publica, les teves paraules no arriben enlloc. Allà la gent té xarxes socials no per compartir fotos boniques, sinó per estar informats. Sense anar més lluny, des del 2017 la Wikipedia està prohibida al país. La part bona és que malgrat tot, la gent segueix intentant canviar-la”.
