Més enllà d’algun pòster aïllat, l’únic signe de campanya electoral a Redeyef –situada a poc més de 400 quilòmetres al sud-oest de Tunis, propera a la frontera amb Algèria– és la cançó de rap que bramen els altaveus d’un humil local amb el logotip de Mashrua, l’escissió del partit governant conservador Nida Tunis. En el seu interior, un jove es mostra desconcertat davant les preguntes d’un corresponsal estranger i es limita a oferir un fullet de propaganda preparat per als comicis municipals del pròxim diumenge. A ell només l’han contractat per punxar música. El local està situat a la cèntrica plaça dels Màrtirs, que presideix una torre amb les fotografies de les víctimes de la “intifada” de 2008 i la Revolució de 2011.
La combativa Redeyef, una petita ciutat de 27.000 habitants rodejada de mines i fàbriques, ha estat font habitual de titulars als últims sis mesos. Durant aquest període, centenars de joves aturats que exigien un treball digne al Govern van bloquejar la sortida dels fosfats, paralitzant bona part d’una indústria vital per al país. El Govern va amenaçar d’enviar l’exèrcit, però finalment no es va atrevir. Els agents de policia, incapaços de desallotjar-los de les entrades de les fàbriques, van acabar fugint de la ciutat. Ara, l’entrada de la comissaria, assaltada al gener per la multitud, l’ocupa un venedor ambulant de trastos.
Durant sis mesos, centenars de joves aturats de Redeyef que exigien un treball digne al Govern van bloquejar la sortida dels fosfats, paralitzant bona part d’una indústria vital per al país
Des de finals de març, les dues parts van segellar una treva que ha permès reprendre l’extracció i processament del valuós mineral. Per resoldre altres crisis semblants a la regió, el Govern ha ofert centenars de llocs de treball a la companyia pública de fosfats. “La solució passa per un veritable desenvolupament, per invertir aquí. Però el Govern només ofereix “treballs fantasma”, un sou per no fer res … Són millors que res”, diu arronsant les espatlles Yusef Tabbabi, un dels líders de les protestes. Els vilatans tenen experiència en això de desafiar al Govern. El 2008, la seva “intifada” va mantenir en escac l’Estat durant ni més ni menys que sis mesos, i alguns historiadors consideren que aquella rebel·lió va ser el principi de la fi del règim de Ben Ali.
Als seus 32 anys, Tabbabi ja ha desenvolupat un tumor cerebral benigne que s’ha de tractar a més de 500 quilòmetres, ja que no hi ha cap gran hospital a tota la província de Gafsa (400.000 habitants). “No sóc l’únic. Hi ha molts casos, fins i tot entre nens. És evident que és la factura que paguem per la contaminació que generen de les fàbriques”, es queixa aquest graduat en Turisme. Com molts dels seus companys, s’ha de conformar amb un treball ocasional de jornaler en la construcció per cinc euros al dia. El desenvolupament local i la lluita contra la pol·lució seran les principals demandes que haurà d’atendre l’alcalde que sorgeixi de les primeres eleccions municipals lliures de la història del país.
Tot i la riquesa del seu subsòl, la província de Gafsa és una de les més pobres del país i els registres de tots els seus indicadors de desenvolupament són sensiblement pitjors a la mitjana nacional
Tot i la riquesa del seu subsòl, la província de Gafsa és una de les més pobres del país. Els registres de tots els seus indicadors de desenvolupament són sensiblement pitjors a la mitjana nacional: el 28% de taxa d’atur davant el 13%, o 27% d’analfabetisme davant el 18%. La situació no és molt diferent de les províncies limítrofes. Durant les dictadures de Burguiba i Ben Ali, el Sahel tunisià, la regió costanera d’on provenia l’elit política des de 1956, va acaparar bona part de les infraestructures. Curiosament, durant la colonització francesa, Gafsa era una de les zones més avançades. Els habitants de Redeyef presumeixen que aquí es va fer el primer camp de tenis de tot Àfrica i una de les primeres sales de cinema, que encara es conserva en peu.
Els analistes destaquen la importància dels comicis municipals, darrera etapa d’una transició democràtica admirada a l’exterior per ser l’única encara viva de les anomenades “Primaveres Àrabs”. “La descentralització ha d’ajudar a superar les desigualtats entre les regions, una de les principals demandes de la Revolució”, assevera Bassem Mattar, responsable de l’ONG Atide, que vetlla per la transparència del procés electoral. No obstant això, els habitants de Gafsa no semblen massa entusiasmats amb la contesa, primera estació en un llarg procés de redistribució del poder polític.
“No penso votar. La Revolució no ha millorat la nostra vida en res. El ciutadà del carrer, i sobretot els joves, hem perdut la confiança en tota la classe política, la d’aquí i la d’allà. Els polítics només persegueixen els seus interessos particulars”, etziba Hatim Kirifi, un aturat de 29 anys que va estudiar llengua espanyola a la universitat. En canvi, els polítics locals sí que es mostren esperançats. “Sempre hem donat suport a la descentralització. El poder polític ha d’estar el més proper possible als ciutadans, així, les seves decisions seran més encertades i la qualitat dels serveis públics serà més gran”, sosté Moncef Adibi, director de campanya d’Ennahda, el partit islamista moderat que es va imposar en aquesta regió en les legislatives de 2014.
Encara que Gafsa és un bastió tradicional del sindicalisme i la lluita obrera, ni els mateixos representants dels partits d’esquerra confien en la seva victòria a les municipals
Encara que Gafsa és un bastió tradicional del sindicalisme i la lluita obrera, ni els mateixos representants dels partits d’esquerra confien en la seva victòria a les municipals. “Crec que aconseguirem entre un 8% i un 10% dels vots aquí”, admet resignat Samir Amrusia, un dirigent del Front Popular, la principal força de l’esquerra tunisiana. “En aquesta regió, encara compta la solidaritat tribal, i tant Ennahda com Nida juguen amb això”, afegeix.
Aquests dos partits són els únics que han presentat llistes als 350 municipis del país, seguits molt de lluny pel Front Popular, amb 120. Els islamistes i els membres reciclats de l’antic règim, molts dels quals copen l’estructura de Nida, són les dues úniques forces que posseeixen unes greixades maquinàries electorals, la qual cosa els permet dominar l’escena política de Tunísia.
Per Rabah bin Ozman, voluntari del Fòrum Tunisià pels Drets Econòmics i Socials (FTDES), l’esquerra també és responsable del seu ostracisme polític: “Els partits progressistes estan agrament enfrontats entre ells per picabaralles de fa dècades, una cosa que desmobilitza els militants. A més, alguns partits viuen en ancorats en el passat. No passa el mateix amb els islamistes. L’Ennahda de 2018, no és com la del 2011. Ha evolucionat d’acord amb la realitat”, es queixa aquest activista, amb una aparatosa cicatriu que li travessa la cara.
