Sí, vivim en un enclavament mediterrani privilegiat, amb una meteorologia que afavoreix la visita de turistes d’arreu pel sòl i platja. Fa molt temps es va decidir que aquestes illes serien un territoris al servei del turisme. En una visió ben curta de mires, s’han anat abocant tots els esforços en reforçar un model productiu basat gairebé en exclusiva en el monocultiu turístic intensiu. Les alternances de dretes i esquerres no han arribat a qüestionar-lo mai, aquest model. Ans al contrari, els uns, els primers, la dreta, l’ha consolidat, consolidant els beneficis de la indústria turística i narcotitzant la població amb el mantra “vivim del turisme”. I ni se’ns ocorri queixar-nos perquè “con el pan de nuestros hijos no se juega”, en paraules de Carlos Delgado, mentre era Conseller de Turisme. Aquí de fet, hi posam la dreta, però també podem posar-hi el partit majoritari de l’esquerra que no té previst recuperar la força de les seves sigles, de les que potser, amb l’única que ja podem identificar les seves polítiques és en allò de “espanyol”, perquè de socialista i obrer els en queda ben poc. Els altres, a les esquerres acostumades a viure a l’oposició, assumir la governança de l’alternativa al monocultiu i l’aposta per la diversificació econòmica real 1) els ha vengut gros més enllà del discurs a l’oposició; 2) els ha generat divergències internes; i 3) els obliga a fer un discurs en funció de qui els escolta: si som els ecologistes, ens diuen que comparteixen diagnòstic i preocupacions i ens llisten les mesures que s’han atrevit a impulsar amb no poc cost polític; si els interpel·la el Partit Popular a l’oposició, mostren orgullosos les dades de creixement turístic, com dient “veis que si nosaltres governam, el turisme no cau com profetitzàveu?”. Decebedor. Per què?
Perquè ja hem arribat a un punt en què, a tots els inductors que al llarg de la historia de la turistització de les illes han incidit i ens han abocat a l’actual dependència exclusiva del turisme, s’hi ha sumat la globalització neoliberal i internet. Això ens ha abocat a uns processos d’intensificació turística que ja no estan a les mans, ni dels que inicialment decidiren convertir-nos en una societat de serveis, ni d’aquells que actualment intenten gestionar els excessos d’aquesta hipertrofia turística, que no és més que una expressió del capitalisme més salvatge que explota territori, recursos i persones, que és ja global i no te previst abaixar la intensitat.
En una visió ben curta de mires, s’han anat abocant tots els esforços en reforçar un model productiu basat gairebé en exclusiva en el monocultiu turístic intensiu. Les alternances de dretes i esquerres no han arribat a qüestionar-lo mai
On vull arribar? Quan sentim a parlar la Presidenta de la Federació Hotelera, dient que qualsevol paràmetre que afecti els preus (diga-li ecotaxa, per posar un exemple) i per tant, la “competitivitat” de les Illes com a destinació, és una amenaça; quan sentim a dir que els hotelers estan preocupats perquè altres destinacions “competidores”, que fins ara tenien situacions geopolítiques complexes s’estan recuperant; quan els veim insistint en seguir obrint places o en no perdre oportunitat d’abocar-se també al lloguer turístic d’habitatges, ens sembla que la seva visió és tan localista i provinciana, si em permeteu l’expressió, que costa de creure.
Fa unes setmanes vaig participar en una de les sessions de la segona edició del Curs d’Economia i Ecologia Política del Turisme, organitzat a Barcelona per Albasud i la Hidra Cooperativa que s’està fent aquest mes. En aquesta sessió parlàrem d’infraestructures al servei del turisme i hi va participar David Ramos de la Universitat de Salamanca, amb una clarificadora exposició per entendre com es mou la indústria dels avions i les inversions en infraestructures aeroportuàries associades. Com s’ha globalitzat el món de la indústria turística a partir de polítiques destinades a incentivar l’augment de rutes, connexions, i la baixada dels preus per afavorir el trànsit del turisme arreu del món. Com està previst que això continuï així i per tant, el perquè de noves inversions avui dia, en ampliacions i construcció de nous aeroports arreu del món. I, com aquesta globalització precisament ha estat un dels factors clau de la intensificació de destinacions que ja eren turístiques, però no fins als extrems que pateixen a l’actualitat. Ciutats i territoris com per exemple Barcelona, les Illes Balears, Canàries, Lisboa o Venècia*, on -en aquesta última- s’ha arribat a l’extrem d’haver d’implantar un sistema de torns per entrar a la ciutat.
L’única possibilitat si no volem acabar sent terra cremada, hauria de ser fer front comú i aturar els peus a la devastació aque ens han predestinat les perversions d’un capitalisme desfermat, ferotge i que no entén de persones
Per altra banda, a les Jornades de debat per a iniciar un reflexió estratègica en el marc de la recerca i la innovació per a la sostenibilitat: la necessitat d’un pacte, organitzades pel Govern al setembre de 2016, es varem presentar dades de les prospectives d’evolució del turisme global als propers anys i es determinava que hauria de ser la base del futur pacte. És un sector que no implica dubtes i que òbviament es presenta com el més segur per a noves inversions. Va en consonància amb les polítiques de lliure circulació de capitals que venen a invertir allà on encara es pot explotar i que ja no tenen cap vincle directe amb el territori. És com una mina: venen, exploten, s’enriqueixen, t’esclavitzen i parteixen.
Què vull dir amb tot això? Que tenim clar que la indústria turística i tot el que mou, malgrat els nostres crits que comencen a ser ja desesperats, està en expansió al món mundial. Nosaltres només som un territori més per seguir explotant fins a l’extenuació. Els fils de tot plegat es mouen a unes esferes que no som capaços ni d’intuir. Les estratègies d’un lobby hoteler o del de la mercantilització de cases, etc. s’han de situar en perspectiva dins aquest nou escenari, així com els esforços tímids d’una esquerra amb complexes a la que li costa governar. Des d’aquesta perspectiva, esdevenen ridícules. Davant això, l’única possibilitat si no volem acabar sent terra cremada, hauria de ser fer front comú i aturar els peus a la devastació aque ens han predestinat les perversions d’un capitalisme desfermat, ferotge i que no entén de persones. Però estam lluny d’això. Tan lluny, com de copsar la magnitud del que ens ve al damunt i que està a l’alçada de la nostra incapacitat per fer-li front. És qüestió d’obrir els ulls i que, en fer-ho, no sigui ja massa tard. No ho podem posar tan fàcil.
* Aquestes ciutats, han creat la Xarxa SET de ciutats del Sud d’Europa front la Turistització”. El podeu llegir i descarregar aquí el manifest fundacional
