Durant més de 25 anys va ser integrant de les FARC a Colòmbia. Abans del seu ingrés a la guerrilla, va ser consellera d’Unió Patriòtica a Miranda, al departament colombià del Cauca. Avui, Mireya Andrade (Miranda, Cauca, 1968), després de participar en les subcomissions Tècnica i de Gènere de la taula de diàleg dels acords de pau a Colòmbia, treballa al municipi de Popayán en la Missió de Verificació de l’ONU per a la reincorporació política, econòmica i social dels exintegrants de les FARC. Des de l’any passat, forma part d’una comissió de recerca de persones desaparegudes que treballa amb organitzacions internacionals, com Creu Roja, per a la recuperació dels cossos de les víctimes del conflicte. La setmana passada va ser a la Fira Literal de Barcelona per conversar amb el l’eurodiputat Javier Couso sobre la seva vida com a guerrillera i la seva contribució actual en la implementació de la pedagogia de pau.
Quina tasca va desenvolupar a la Subcomissió de Gènere per a les negociacions de l’acord de pau, a l’Havana, fins al 2015?
La nostra feina consistia a fer que uns acords de pau tinguessin en compte, per primera vegada, les reivindicacions de les dones, les diversitats sexuals i les qüestions que afecten col·lectius que acostumen a quedar exclosos. També vaig formar part de la subcomissió tècnica ocupada de gestionar el punt tercer dels acords, la fi del conflicte, on érem vuit combatents i, d’aquests, tres dones. La de gènere, en canvi, la formàvem cinc dones i un home. A l’hora de parlar del projecte de reforma integral del camp, vam plantejar que les dones puguin arribar a ser propietàries de la terra perquè, fins avui, s’estableix que són propietat de l’home, malgrat que les dones hi treballin. En l’àmbit de la participació política, demanàvem que les dones puguin accedir a càrrecs públics de representació. A Colòmbia tenim una llei que estableix una quota femenina d’un 30 % però que, sovint, a la pràctica, no es compleix. Vam demanar una paritat del 50 %. Avui, encara lluitem perquè moltes qüestions que recullen els acords s’implementin de veritat.
Abans d’ingressar a les FARC, va ser consellera al municipi on va néixer, Miranda. L’activitat política no li ve de nou i ara hi ha pogut tornar, escollida membre del Consell Nacional al congrés de constitució de la Força Alternativa Revolucionària del Comú. I treballa en la Missió de Verificació de l’ONU.
“Aquest maig, instal·lem la Taula per a la Reincorporació a la vall, amb el suport de l’administració política i diverses institucions, per identificar el nombre d’excombatents de tot el departament i poder veure en quins àmbits sectorials se’ls pot ubicar”
El desembre passat vaig tenir una nova oportunitat de participació política, quan vaig ser escollida representant de la vall del Cauca, on m’ocupo de la reincorporació d’excombatents. A la vall no hi ha centres d’ubicació dels exguerrillers i tothom s’ha de dirigir a Cali, la capital del departament, per cercar-hi oportunitats de feina o d’estudi. Així, la meva feina consisteix a localitzar els excombatents de la vall per veure on són i què fan, i ajudar-los en el procés de reincorporació. Ara, aquest maig, instal·lem la Taula per a la Reincorporació a la vall, amb el suport de l’administració política i diverses institucions, per identificar el nombre d’excombatents de tot el departament i poder veure en quins àmbits sectorials se’ls pot ubicar. De moment, recollim perfils d’edat i identifiquem els problemes amb què es troben; bàsicament, on han de viure i com poden subsistir sense feina estable. Com dius, també treballo en un altre tema, en una unitat dedicada a la recerca de persones desaparegudes, que són totes aquelles que van morir durant l’època de l’enfrontament armat i que no van ser localitzades ni retornades a les seves famílies. Vetllem perquè les famílies puguin gaudir d’una certa tranquil·litat, en poder enterrar els seus éssers estimats. Aquest és un valor molt important en la cultura llatinoamericana.
Darrerament, s’està qüestionant la gestió dels fons que es destinen al compliment dels acords.
Els acords de pau estableixen que es mobilitzin recursos per finançar processos productius que integrin els combatents. El que està passant, a la pràctica, és que els exguerrillers destinen recursos propis a finançar-se projectes d’ocupació. Sembla que hi ha una part dels diners, que prové de la comunitat internacional, que s’ha gastat… no se sap en què, i no necessàriament en els acords de pau. Aquest tema s’està tractant molt poc i, a més, s’està utilitzant mediàticament la captura de l’excomandant Jesús Santrich per tapar la qüestió.
Sempre s’ha ocupat del problema de la terra i de les comunitats camperoles. Com es tractava des de les FARC i quins són els reptes que es plantegen ara?
“La proposta final estableix un retorn de deu milions d’hectàrees i la implementació d’incentius i subsidis perquè puguin treballar amb una certa solvència alimentària. Però els grans propietaris de terres no estan disposats a cedir parcel·les de poder”
A Unió Patriòtica, abans d’ingressar a la guerrilla, treballava amb comunitats camperoles i vaig continuar amb aquesta tasca a les FARC. A la guerrilla, contactàvem amb les comunitats i en detectàvem les necessitats. Els mateixos camperols establien els vincles amb les FARC i sol·licitaven el nostre suport per defensar el seu mode de vida. Així, ens ocupàvem de vetllar per qüestions mediambientals, tenir cura de les fonts d’aigua i els sembrats… i tots aquells impediments amb què es trobaven per fer la seva tasca. Ara, el que faig és treballar en un projecte de reforma rural integral que, d’inici, recollia el retorn de tres milions d’hectàrees de terreny als camperols. La proposta final estableix un retorn de deu milions d’hectàrees i la implementació d’incentius i subsidis perquè puguin treballar amb una certa solvència alimentària. De fet, la proposta és una acció que ja hauria d’haver començat a funcionar, però en la realitat no avança i seguim treballant-hi. És cert, també, que hi ha interessos, els dels grans propietaris de terres que no estan disposats a cedir parcel·les de poder.
Com a dona, quin canvi ha experimentat en integrar-se en la societat colombiana?
A les FARC, les dones gaudíem dels mateixos drets i possibilitats que els homes. Podíem, per exemple, accedir als mateixos càrrecs. Ara, en canvi, un cop fora i integrada en la societat colombiana, noto que se’ns volen imposar uns rols molt determinats, vinculats amb la cura dels nens i de la llar. Temes com aquests els hem tractat a la subcomissió de gènere que, a més, té la intenció de crear una xarxa de dones farianes per treballar per a una paritat social real, amb la participació d’organitzacions internacionals.
Fa uns dies, parlàvem amb l’excombatent Paula Sáenz, ara periodista, que declarava que les pròximes eleccions plantejaven una disjuntiva entre enviar els joves colombians a la guerra o a la universitat. Comparteix aquesta visió?
“Als diàlegs de l’Havana es va recollir la demanda que els joves tinguessin oportunitats per accedir a l’educació, però els candidats de la dreta van declarar que no estaven disposats a complir amb els acords”
Estem preocupats perquè, si el suport el rep el candidat de la ultradreta, les possibilitats de tornar a estar en guerra són elevades. Als diàlegs de l’Havana es va recollir la demanda que els joves tinguessin oportunitats per accedir a l’educació, però els candidats de la dreta van declarar que no estaven disposats a complir amb els acords. Així, sí, ens preocupa molt que una victòria d’aquestes posicions pugui suposar que el país no avanci cap a una direcció nova.
A la conferència que va fer a la Fira Literal, se li va demanar pel perill que suposa que excombatents s’integrin en estructures paramilitars o siguin captats per organitzacions del narcotràfic.
El salari que se’ns ofereix als excombatents és d’uns 710.000 pesos colombians, mentre que aquests grups poden arribar a oferir-ne un milió. No podem competir en aquestes condicions, així que l’únic que podem fer és confiar que els excombatents seran capaços de reflexionar sobre la decisió que prenen i de mantenir els ideals de l’aposta per a la pau.
I la societat colombiana, d’altra banda, la veu disposada a integrar valors com els que ha defensat en la subcomissió de gènere, per exemple?
La societat colombiana és masclista i patriarcal i, encara que moltes persones es trobin en un procés de canvi que comporta, també, canviar les idees que duien de casa, això no vol dir que la societat hagi canviat del tot. Perquè aquest no és un canvi que es pugui assolir de manera immediata, malgrat que ens hi esforcem, treballant en un procés de socialització de valors, i comptem amb la participació d’organitzacions internacionals. Si arreu del món, encara és difícil introduir una visió igualitària i de gènere, encara ho és més en una societat masclista com la colombiana.
