David Alegre Lorenz (Teruel, 1988) és Doctor Europeu en Història Comparada, Política i Social per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i professor de la Universitat de Girona. La seva tesi, titulada Experiència de guerra i col·laboracionisme político-militar: Bèlgica, França i Espanya sota el Nou Ordre (1941-1945) se centra en la història dels aliats de l’Alemanya Nazi durant els anys 30 i, especialment, la Segona Guerra Mundial. És coeditor de la Revista Universitària d’Història Militar (RUHM) i autor del llibre La batalla de Teruel: guerra total en España (2018), un estudi de la decisiva confrontació armada ocorreguda a la seva terra natal durant la Guerra Civil espanyola. El darrer volum que ha publicat és Comunidades rotas: una historia global de las guerras civiles (Galaxia Gutembert, 2019) escrit a quatre mans amb Javier Rodrigo, en el qual ofereix una visió transnacional de la història de les guerres civils contemporànies i la seva realitat més crua.
Quin ha sigut el teu objectiu amb aquest llibre?
En un sentit militant, aquest llibre impugna qualsevol narrativa de la “inevitabilitat de la guerra”. Això és fonamental perquè els mitjans de comunicació de masses expliquen així les guerres civils. Cal fer entendre que la realitat és polièdrica, que les coses passen perquè les persones prenen decisions individuals en moments concrets. Nosaltres volíem recuperar l’autonomia i la responsabilitat de l’individu, que el públic entengui que la gent escull la violència i la guerra segons uns càlculs de costos-beneficis. També volem atacar aquesta idea absurda que les masses són impulsades per odis ancestrals o que hi ha un geni maligne que mou els fils. Una guerra civil és molt més que una construcció cultural o una idea abstracta. És un esdeveniment traumàtic amb moltes narratives de combat contra un enemic al qual expulses de la teva comunitat. S’ha de veure de prop, perquè és una realitat de sang i fetge, i crec que aquest és un dels grans valors del llibre.
Les crítiques han destacat el vostre enfocament innovador i interpretatiu de les guerres civils. Quina acollida ha tingut el llibre entre la comunitat acadèmica?
“Per aprendre del passat cal fer-lo comprensible, veure’l com un espai de circulació immens d’idees, persones i praxis i amb subjectes amb capacitat de decisió”
Com a historiador treballo amb l’ambició de posar una fita en el camí. En el món acadèmic aquestes propostes són sempre ben rebudes perquè ofereixes un marc interpretatiu i un material bibliogràfic codificat en un producte únic. Creiem que els estudis de la violència i la guerra són un nínxol historiogràfic i social amb un gran potencial. Dit en termes actuals, un espai de mercat que nosaltres volem ocupar amb treballs responsables que promoguin la consciència crítica i l’autonomia de l’individu en l’anàlisi de la realitat. Els politòlegs que han estudiat les guerres civils ho han fet d’una manera molt essencialista, buscant recurrències i lleis, però la realitat humana és irreductible. Per aprendre del passat cal fer-lo comprensible, veure’l com un espai de circulació immens d’idees, persones i praxis i amb subjectes amb capacitat de decisió. Tot i ser un llibre voluminós, creiem que el camí del coneixement requereix esforç i patiment.
Part de la feina de l’historiador és fer arribar el debat historiogràfic al conjunt de la societat. Quina acollida heu tingut entre lectores no acadèmiques?
Com a comunitat acadèmica ens trobem constantment amb companys i companyes queixant-se que no hi ha interès per part de l’alumnat. Potser cal fer autocrítica i veure en què s’està fallant. Un dels grans problemes que tenim com a acadèmics és la narrativa, perquè escriure bé no és fàcil i això és una eina de treball bàsica. Per escriure bé s’ha de llegir molt i un llibre com Comunidades rotas no hauria estat possible sense aquest requisit. Qualsevol literat té la capacitat de transmetre el passat de manera complexa, viva i amb llicències poètiques i narratives, i és per això que nosaltres apostem per un llenguatge més flexible i proper, sense renunciar als beneficis d’un treball acadèmic i científic. El nostre és un manual de biblioteca i, alhora, un llibre de lectura, perquè vam apostar per una narrativa àgil i atractiva. No volem fer productes que no es puguin gaudir. La gent vol entendre narratives complexes i està agafant el llibre amb entusiasme.
El llibre està ple de referències cinematogràfiques. Quin paper creus que té el cinema en la transmissió de la història?
“Per exemplificar la misèria de la guerra en estat pur, la injustícia i l’esclafament de l’ésser humà, recomano la pel·lícula ‘Camins de glòria’, de Stanley Kubrick. En canvi, si es vol veure la complexitat de la guerra, cal llegir Tucídides”
El cinema és un material amb un potencial narratiu i de transmissió de coneixement enorme que pot fer comprensibles coses que no són familiars. Internet, amb els seus inconvenients, ha posat a l’abast una quantitat ingent de materials. Per exemplificar la misèria de la guerra en estat pur, la injustícia i l’esclafament de l’ésser humà recomano Camins de glòria, de Stanley Kubrick. En canvi, si es vol veure la complexitat de la guerra, cal llegir Tucídides. El cinema i, especialment la literatura, són materials d’època, interpretacions in situ de la realitat.
El llibre analitza el període 1917 – 2017. Creieu que el vostre model interpretatiu podria aplicar-se als conflictes d’abans de 1917 i, fins i tot, d’abans de 1789?
El meu col·lega Miguel Alonso i jo fa temps que intentem saber què s’està fent sobre altres èpoques històriques i constatem que les coses no són tan diferents. Volem fer veure que, malauradament, la guerra és cabdal en la història de la humanitat. El problema és que en l’estudi de la història cada cop hi ha més hiperespecialització. A diferència dels humanistes, que tenien un coneixement cultural molt ampli, el sistema obliga als historiadors a ser productius en un nínxol petit i limitat, cosa que no ens beneficia. Un exemple de continuïtat que trobem al llarg de la història de la guerra és l’heteropatriarcat. En un estudi recent hem analitzat la masculinitat i feminitat en guerra des de l’Edat Mitjana fins a l’actualitat. És increïble veure com el gènere condiciona les actuacions dels homes al llarg de la història i com la lluita per accedir al poder és una constant que es repeteix. El nostre llibre vol demostrar que les guerres civils són un producte de lluites pel poder i per la definició de l’estat modern burocràtic. És una cosa en la qual hem insistit molt, evitant les narratives essencialistes. Tot i això, creiem que les eines sempre s’han de refinar per reflectir les especificitats d’altres èpoques, tal com va fer Peter H. Wilson preguntant-se si la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648) va ser una guerra total. Tot i concloure que no, va descobrir un salt qualitatiu en moltes qüestions militars, canvis motivats per la major capacitat destructiva de l’armament i l’estratègia que van tenir un impacte sense precedents i conseqüències perdurables.
Defenseu que la guerra s’aprèn a fer sobre el terreny, desobeint principis i lleis preconcebudes. Quin paper creus que juga la ideologia en la perpetració d’actes violents?
“Dins la guerra existeix un ambient de celebració de la masculinitat que, essent una mica provocador, recorda a ‘La Manada’. Al final es tracta d’un grup de joves, armats, lluny de casa i, fins a cert punt, lliures per fer el que els doni la gana”
Si la ideologia és important a l’hora de cometre crims, és un debat per resoldre. El que no comparteixo són les visions que defensen la banalitat del mal per explicar l’actuació dels individus. Hannah Arendt va escriure molt sobre el tema, però a mi no em quadra la idea que l’ésser humà és un petit engranatge que compleix ordres dins d’una maquinària. Jo crec en la idea contrària: aquella gent matava perquè hi havia un marc propiciatori i multitud de motivacions. Dins la guerra existeix un ambient de celebració de la masculinitat, una situació d’excepció important i que, essent una mica provocador, recorda a La Manada. Al final es tracta d’un grup de joves, armats, lluny de casa i, fins a cert punt, lliures per fer el que els doni la gana. Moltes vegades es va a la guerra amb la idea que és una aventura romàntica.
També existeix un cosmos cultural de videojocs i pel·lícules que glorifiquen la guerra…
Efectivament. La possibilitat del Game Over i tornar a començar no existeix en la vida real. Les noves generacions que van a la guerra troben que no és un videojoc, perquè la guerra és avorriment amb petits moments d’acció. En les experiències dels voluntaris europeus al Front Oriental durant la Segona Guerra Mundial hi trobes insectes, brutícia, fam, depressió, alcohol, fred, calor i poca acció. De fet, l’espera fa que els soldats anhelin l’acció. L’ésser humà té la necessitat d’explicar-se per què mata, viola o s’allista, per pura supervivència psíquica. No crec en el matar per plaer. L’àmbit propagandístic promou unes idees que l’individu acaba fent seves i que li expliquen per què mata. Un cas curiós és el de les Waffen-SS. L’adoctrinament racial i de tropa d’elit que rebien els portava a respondre amb molta violència davant casos de resistència intensa o de baixes. La desesperació de veure’s repel·lits els treia l’orgull fins al punt d’executar a presoners de guerra com a venjança durant la campanya francesa de 1940. Així doncs, és evident que els prejudicis racials i la deshumanització de l’enemic operen en un entorn cultural absolutament aliè, de nerviosisme i precipitació, no només per la barrera de la comunicació lingüística, sinó perquè qualsevol gest de l’altre esdevé agressiu, ja que no és comprensible. Actualment estic investigant com afectaven les jungles del Vietnam als joves del Midwest americà o com els boscos russos intimidaven als soldats que van anar a Rússia durant la Segona Guerra Mundial. Aquests entorns hostils generen una sensació de setge fonamental per explicar una major predisposició a exercir la violència.
Quin paper juga la masculinitat i el sistema heteropatriarcal en la perpetració d’actes d’extrema violència? Es transmet a la família?
Pensem en el llenguatge jurídic. Quan es parla de la invasió d’un territori es parla de violació. L’encarnació del país és la dona, tal com podem veure al quadre La llibertat guiant al poble o en la violació de Bèlgica comesa pels alemanys el 1914. En aquest tema és fonamental la visió de la dona com a principi de mesura de la puresa de la nació i del valor dels homes de la comunitat per defensar-la. Segons aquesta visió, si hi ha hagut dones violades, és perquè no hi ha hagut homes capaços de defensar-les. Un exemple serien les dinàmiques de grup, les violacions com una manifestació de poder, de celebració col·lectiva de la masculinitat i alhora de dissolució de responsabilitats, un pacte de silenci entre tots. Es tracta d’un codi viril de comportament molt agressiu i això és ideologia. Jo sempre recomano el llibre Männerphantasien (Fantasies Masculines), de Klaus Theweleit, per entendre com el desconeixement i la por a la dona porten els homes a crear aquests codis de comportament tan violents.
Estic totalment segur que la violència viscuda en un entorn de guerra es transmet als fills. L’educació mitjançant la violència verbal o física ha transmès valors negatius dins les famílies, amb una violència vertical de l’home contra la dona i els fills. Mirem, per exemple, els efectes de l’alt consum d’alcohol i drogues com el Diazepam o l’opi, després de la guerra. En el cas de l’exèrcit sollevat a la Guerra Civil espanyola, la primera partida de subministraments que anava cap al front eren el tabac, el cafè i l’alcohol. Així doncs tens homes que han estat borratxos durant tres anys, destrossats per la tensió viscuda i prop del trencament psicològic. El trauma que deixa aquesta violència i la incapacitat d’explicar-la i tractar-la l’agreugen encara més. Els psiquiàtrics acaben plens al final de qualsevol conflicte. La vida és molt fràgil i la petjada que hi deixen les experiències traumàtiques n’és una prova.
També parleu del prestigi militar “en joc” com un dels elements que enquisten les guerres i porten a un ús excessiu d’armament, a vegades contraproduent. Creus que, sobre el terreny, el prestigi militar importa?
“Tenim la tendència a pensar que la guerra està ben planejada i això és mentida, és un experiment que es va improvisant i en la que sempre se superen els límits dels conflictes anteriors”
Una institució armada és un sistema molt pervers. Tenim la tendència a pensar que la guerra està ben planejada i això és mentida, és un experiment que es va improvisant i en la que sempre se superen els límits dels conflictes anteriors. Aquesta qüestió és la que porta a fer que les guerres esdevinguin qüestions d’honor de les quals s’ha de sortir victoriós. El codi militar de comportament promou la disciplina i la no-agressió contra els civils, però la guerra cobra vida i els militars es veuen obligats a adaptar-se a imprevistos. En el cas de la guerra civil xinesa (1927-1949) els nacionalistes van perdre perquè van ser incapaços d’imposar una disciplina sobre els seus combatents, al contrari que els comunistes. L’experiència que tinc constatada és que la guerra provoca un gran desencant entre els qui la tenien idealitzada i els qui en surten enamorats són elements patològics. Jo més aviat em plantejaria com és possible que els homes arribin a suportar tant patiment. Evidentment hi ha una estructura repressiva militar, però també diferents respostes a una guerra: suïcidis, desercions i autolesions, constants en la història. Mirem el cas dels motins francesos de l’any 1917, que van portar a 50.000 homes a dir que no combatien més en aquelles condicions. No protestaven perquè havien de combatre, sinó per les condicions en què ho feien i demanaven que, com a fills de la República Francesa, fossin tractats dignament. Més que el prestigi nacional, jo crec que les classes populars que van a la guerra ho fan per una barreja de por, pressió social i sentit del deure, un fenomen habitual que decau amb la Guerra del Vietnam. Les mobilitzacions socials que estaven tenint lloc als Estats Units van acabar afectant el que passava a Vietnam i viceversa. La guerra va esdevenir global i es va perdre per qüestions de prestigi. L’Ofensiva del Tet del 1968 és un fracàs militar del Vietcong, en canvi, l’opinió pública va veure-hi un desastre militar a través de les imatges televisives, que mostraven uns vietnamites capaços de resistir i organitzar una ofensiva, en contra del que afirmaven les autoritats estatunidenques. Parlem també de la guerra afgano-soviètica, treballada magistralment per Svetlana Aleksiévitx, a qui sempre recomano llegir. Aleksiévitx va explicar que a Afganistan se saquejava, violava i matava i això va molestar als veterans de guerra. La qüestió és que ningú vol anar a la guerra però, si hi va, en vol treure un reconeixement públic. Crec que són múltiples factors els que fan aguantar als homes.
Vosaltres rebutgeu taxativament discursos essencialistes. Serien els mitjans part essencial d’aquestes simplificacions?
És un tema complex perquè la premsa no sempre ha exercit de quart poder ni ha promogut la consciència crítica. La informació comprensible i ràpidament consumible genera una determinada narrativa sobre els conflictes. En el cas de Iugoslàvia, un conflicte dins d’una república federal descentralitzada, plena de nínxols de poder, tots els actors van veure la sortida armada com una eina legítima per defensar els seus interessos i això no va ser ni analitzat ni criticat pels mitjans. Els propis bel·ligerants van explotar això a fons durant les guerres iugoslaves. És el cas de Tudjman, Milosevic o Izetbegović [a les últimes guerres dels Balcans] que feien referència a la supervivència del col·lectiu o la cultura. Els croats i els serbis van enarborar la bandera de l’antigihad i, en el cas dels primers, es van dirigir a França o a Alemanya, estats cristians amb els quals compartien la “defensa de la civilització”, buscant que aquest discurs arrelés en els seus mitjans. Això també ens explica coses sobre el tractament del gihadisme actual, ple d’estereotips que ens mostren la importància de ser autocrític. Els discursos essencialistes sobre els conflictes armats tenen molt a veure amb qui parla. Nosaltres, com a occidentals, tenim una visió colonialista de l’altre, un discurs basat en “l’endarreriment” que diu que la situació a Occident pot ser dolenta, però és pitjor a altres llocs. És la fi de la història de [Francis] Fukuyama: “nosaltres ja hi som i ells encara hi estan arribant”. Personalment crec que els grans mitjans compleixen un factor estabilitzador de l’ordre social, ja que, simplificant la realitat, fan més (in)comprensible el món. Però també hi ha gent fent reportatges magnífics, que malauradament no transcendeixen prou. Com deia Émile Zola, la veritat s’acumula sota terra i algun dia esclatarà.
En aquests conflictes hi ha la visió de l’heterogeneïtat com a enemic, considerar un atac a la comunitat l’existència de qualsevol minoria dins el territori nacional.
“L’estratègia dels paracaigudistes francesos per entrar als barris d’Algèria durant la Guerra d’Independència és la mateixa que es fa servir avui en dia per entrar als barris magrebins de les ‘banlieues'”
Jo insisteixo a classe que els grans fluxos migratoris no pararan d’arribar en els pròxims cent anys. Ja no es produeixen només per les guerres, sinó per la crisi climàtica, que donarà lloc a més guerres pels recursos hídrics i les terres fèrtils, en risc per la desertificació. Pensar en això em fa tremolar perquè marcarà la política dels estats en les dècades vinents i l’arribada de tota aquesta gent serà una qüestió cabdal. Podríem tornar a la prehistòria, a conflictes per la supervivència i pel control de les terres de conreu o els rius. No podem tractar com un problema la qüestió migratòria, encara que serà un repte perquè vivim en societats amb recursos finits i unes agendes polítiques sense interès a ajudar a qui ve de fora. Això cal tenir-ho en compte perquè, si a les guerres europees hem vist la negació de l’heterogeneïtat, que passarà en un futur pròxim amb els nous agents socials que viuran a Europa? Ja hem vist que l’estat multiètnic francès ha fracassat per la falta de recursos, per desídia i per negligència. Alexis Jenni, Premi Goncourt 2011, explicava en el seu llibre L’art francès de la guerra, com l’estratègia dels paracaigudistes francesos per entrar als barris d’Algèria durant la Guerra d’Independència és la mateixa que es fa servir avui en dia per entrar als barris magrebins de les banlieues. Una columna blindada, de nit i després el silenci, perquè aquella part de la societat està fora del corrent mediàtic.
Hem vist com les narratives nacionalistes són essencials en totes les guerres civils. Tot i haver-se parlat del final de la història, quin futur creus que ens espera respecte al nacionalisme i l’aparició de nous conflictes intracomunitaris?
A finals del segle XX existia la idea que els nacionalismes eren cosa del passat però, els qui defensaven això eren, al seu torn, nacionalistes. El 2018, durant les commemoracions del final de la Primera Guerra Mundial, Emmanuel Macron explicava, amb París sencera plena de banderes de França, que els nacionalismes “havien destruït Europa”. Segons aquests polítics, hi ha nacionalismes bons, banals, pels qui la nació és un fet indiscutible, que estabilitzen l’statu quo i nacionalismes dolents, que provoquen inestabilitat i canvis en l’arena política. Els líders nacionalistes continuaran invocant i simplificant el passat per legitimar-se. La història és útil per tenir una posició d’autonomia intel·lectual davant els fets del present. En el moment que veiem un polític parlant del passat hem d’engegar totes les alarmes i veure què hi ha al darrere. Això em porta a pensar en Puigdemont, que parlava de la via eslovena amb molt poc encert. Eslovènia comptava amb suport internacional dins l’optimisme de la postguerra freda, una cosa amb la qual no va comptar Catalunya en cap moment. A més, l’Exèrcit Federal Iugoslau, cooptat per l’agenda nacionalista sèrbia, no tenia gens d’interès a aixafar militarment una independència eslovena perquè allà no hi havia serbis. Crec que el nacionalisme tindrà una importància cabdal en el futur immediat i serà una força creixent que servirà per legitimar les lluites pel poder del futur. El que passa és que el Procés, un gran fenomen de masses, va acabar desbordant les mateixes expectatives. Perquè la societat catalana, viva, dinàmica i amb capacitat de generar crítica i autocrítica, compta amb una xarxa cívica associativa immensa que ha portat el Procés a tenir la qualitat d’alternativa. Però també ha generat etnicisme, encara que els mitjans majoritaris ho obvien. Perquè Catalunya no està “vacunada” del que la resta del món pateix i, com a catalans, hem de pensar en els problemes de la nostra societat sense focalitzar-los en els veïns. Al final el nacionalisme ha portat a l’Estat espanyol i a Catalunya a tenir governs inoperatius i sense pressupostos durant anys. Això ens mostra que el nacionalisme està cridat a tenir un paper fonamental, perquè un moment de crisi com l’actual és un marc d’oportunitat per a l’aparició de projectes alternatius de redistribució del poder tant a Catalunya com a Europa.
Parleu de quatre grans cicles guerracivilistes. Actualment som a la postguerra freda o ja podem començar a parlar d’un nou cicle?
“Els grans estats, com els EUA, han tingut la capacitat d’estabilitzar les societats a través del model de societat liberal capitalista i l’economia del treball assalariat, però m’aventuro a dir que aquest model de grans estats haurà desaparegut a finals d’aquest segle”
Depèn. Podem parlar de la postguerra freda perquè vivim un moment d’indefinició i de restabliment de les relacions internacionals, amb molts actors en competència. Des de l’atac a les Torres Bessones i l’agressió unilateral contra l’Iraq s’ha posat de manifest la incapacitat dels Estats Units per imposar el seu model de control i els seus valors polítics arreu del món. Tenim l’exemple de l’ajuda estructural xinesa a l’Àfrica, que està qüestionant l’hegemonia d’Occident en aquests països. Però potser ja hem superat la postguerra freda i vivim en un nou cicle multipolar, amb una Rússia que ja no està subordinada a Occident com en els anys noranta. També crec que aquest nou cicle vindrà definit per la resposta que donarem a la qüestió dels grans fluxos migratoris, la lluita pels recursos naturals i la supervivència. Tindrem grans territoris de frontera, conflictes en zones desertificades, alta mortalitat per epidèmies i manca de recursos, fets que ja estan passant. A més, des d’Occident cada cop es parla més d’estats fallits, com si fossin un forat negre en el mapa. Ja no concebem una altra manera de viure que no sigui la de l’estat burocràtic contemporani. De veritat creiem que la vida no és possible sota una altra forma d’organització social? Jo estic segur que els estats fallits seran més comuns cada vegada, perquè les lluites es focalitzaran en els recursos i tornarem als petits espais econòmics de consum de proximitat, com fa 200 o 250 anys. Els grans estats, com els Estats Units [d’Amèrica], han tingut la capacitat d’estabilitzar les societats a través del model de societat liberal capitalista i l’economia del treball assalariat, però m’aventuro a dir que aquest model de grans estats haurà desaparegut cap a finals d’aquest segle.
