“Benvinguts a casa vostra, tot i que no és Nadal”. Així ha obert les portes de la sala del Palau de Justícia de Barcelona Jose, l’agent judicial encarregat de vetllar pel bon funcionament de les tres sessions del judici contra l’inspector dels Mossos d’Esquadra Jordi Arasa. Probablement, aquesta ha estat l’única nota simpàtica d’aquest procediment, que ha fet un escrutini en profunditat de l’actuació de l’aleshores sotsinspector de l’Àrea de Recursos Operatius (ARRO) i màxim responsable sobre terreny d’aquestes unitats durant el desallotjament de l’acampada del 15-M a la plaça Catalunya el 27 de maig de 2011.
Després de les dues primeres sessions del judici, on les tres magistrades de la Secció Tercera de l’Audiència de Barcelona van poder escoltar el relat de les cinc persones denunciants, dels testimonis d’ambdues parts i dels pèrits, dijous 27 de febrer era l’esperat torn d’Arasa, que ha accedit a la sala visiblement tens. “Vostè té dret a guardar silenci, el que pensi que pot ser més beneficiós pels seus interessos”, li ha etzibat una de les jutgesses per informar-lo sobre els seus drets com a acusat, en aquest cas de quatre delictes de lesions, un contra la integritat moral i una falta també de lesions.
Previsiblement, el veredicte trigarà entre un o tres mesos en arribar, a expenses que aquest pugui ser recorregut per alguna de les parts a instàncies superiors
Tanmateix, Arasa ha respost totes les preguntes, tant les de la Fiscalia, com les de les cinc acusacions particulars i les de la seva defensa, exercida per Josep Lluís Florensa Labazuy, advocat contractat per la Generalitat de Catalunya. La seva declaració s’ha allargat durant més d’una hora i quart, abans de donar pas a l’exposició de les conclusions definitives de totes les parts en litigi. Així s’ha tancat, nou anys després dels fets, la vista oral d’un cas que -per fi- ha quedat vist per sentència. Previsiblement, el veredicte trigarà a arribar entre un o tres mesos, a expenses que aquest pugui ser recorregut per alguna de les parts a instàncies superiors.
“Podria ser jo, però tampoc li ho puc assegurar”
La primera a interrogar Jordi Arasa ha estat la representant del ministeri públic, que ha començat preguntant pels preparatius del dispositiu desplegat a la plaça per “intentar fer la neteja per ordre governativa”, segons l’ha definit el propi antidisturbis. “La tarda anterior vaig rebre una trucada per avisar-me que a les 6 h del matí teníem un breefing per explicar-nos l’operatiu. No sabíem per què”, ha assegurat Arasa abans d’explicar que missió que es va assignar als seus homes va ser la d'”assegurar la plaça i agafar a les persones que no volguessin sortir i treure-les”.
En tot moment, l’actual inspector ha descrit l’episodi amb un elevat grau d’hostilitat dels manifestants: “Feien resistència activa, no permetien que els agaféssim per apartar-los”, fins i tot referint-se a suposats intents d’agressió i llançaments contra els seus homes que no van quedar posteriorment acreditades per cap detenció, informe policial, denúncia o en alguna de les múltiples imatges dels fets que van fer la volta al món.
Aquest relat ha servit Arasa per justificar la petició que ell mateix va fer al comissari Joan Carles Molinero, aquell dia al capdavant del Centre de Coordinació (CECOR), d’augmentar el grau d’utilització de la força per treure a la gent. “S’utilitza el bastó policial per mantenir la distància de seguretat amb la línia policial perquè se’ns van tirant a sobre”, ha reblat abans de sostenir que l’ús antireglamentari que van fer de les porres era perquè “algunes vegades era impossible colpejar bé, es feia de dalt a baix perquè la gent estava asseguda a terra”.
Tot seguit, la fiscal ha sol·licitat el visionament d’alguns dels vídeos aportats a la causa i ha preguntat a Arasa si es podia s’identificava agredint a les manifestants. “Podria ser jo, però tampoc li ho puc assegurar al cent per cent”, ha assegurat repetidament davant l’estupefacció de la sala, fins al punt d’arribar a negar en més d’una dotzena de vegades que fos el mosso que apareixia en una seqüència d’una dotzena de fotos agredint a una de les denunciants.
La determinació per exonerar-se l’ha portat a afirmar “jo no vaig agafar a ningú pels cabells, jo sé que vaig colpejar a diverses persones però no puc recordar les seves cares”, afirmació que queda desmentida per una de les imatges que acompanyen aquest article. Finalment, i davant la insistència del ministeri fiscal, Arasa ha acabat reconeixent-se en un dels enregistraments concloent que no veu que impactés a cap de les concentrades.
Posteriorment, ha estat el torn de les cinc advocades de l’acusació particular. El primer dels lletrats ha demanat que s’ampliés una de les fotografies per facilitar que Arasa es reconegués, però aquest ha tornat a negar l’evidència afirmant “no és la primera vegada que em passa, hi ha alguns agents que ens assemblem”. La segona i el tercer advocat han insistit en la instrucció que regula l’ús de la defensa (porra, en argot policial) per part dels agents, preguntant a Arasa si estaria acreditat el seu ús en cas de no ser possible emprar-la de forma reglamentària, obtenint per resposta que “hi ha moltes situacions en les quals no és possible dur a terme la instrucció”.
Arasa ha afirmat “no és la primera vegada que em passa, hi ha alguns agents que ens assemblem”, quan un dels lletrats de l’acusació li ha demanat si s’identificava en les fotos del dia dels fets
Així i tot, és destacable que aquell dia cap dels comandaments policials van elevar cap informe sobre possibles actuacions irregulars dels seus agents, extrem que Arasa ha reconegut afirmant “jo crec que totes les actuacions van ser correctes”. La defensa tancada de l’operatiu s’ha mantingut ferma fins al final, quan ha afirmat que “ni amb mil agents aixecàvem una a una tota aquella gent. L’única manera de fer-ho va ser aquella i ni així vam poder” ha reconegut. Finalment, se li ha preguntat si va intentar alguna altra opció que no fos l’ús de la força, al que ha contestat sense titubejar “jo és l’única que vaig oferir”.
L’amenaça de la inhabilitació
Jordi Arasa ha tornat a seure de costat del seu advocat un cop aquest ha conclòs el darrer interrogatori. Amb això ha finalitzat la pràctica de la prova i ha estat el torn de les conclusions definitives de totes les parts. Fiscalia ha considerat que els fets han quedat acreditats i que hi ha proves suficients per considerar Arasa autor de les lesions denunciades, ja que en la seva opinió va actuar de forma “desproporcionada”. Per aquest motiu, ha mantingut la petició de penes per dos delictes de lesions amb l’agreujant d’ús d’instrument perillós i tres faltes també de lesions, però ha sol·licitat l’exempció de la pena de presó i la imposició del pagament de la responsabilitat civil tant per ell com per la Generalitat de Catalunya de forma subsidiària.
La Fiscalia manté la petició de penes per dos delictes de lesions amb l’agreujant d’ús d’instrument perillós i tres faltes de lesions, però ha sol·licitat l’exempció de la pena de presó i l’assumpció de la responsabilitat civil
Amb cara de circumstàncies i els braços creuats, Arasa ha escoltat atentament l’advocada d’una de les víctimes, Núria Monfort de la cooperativa Iacta, qui ha criticat durament el paper de la Divisió d’Afers Interns del cos de Mossos d’Esquadra, en considerar que “hauria d’haver actuat per identificar els agents”, tasca que no han dut a terme durant els anys que es va perllongar la instrucció del cas. “És profundament lamentable celebrar el judici nou anys després dels fets”, ha transmès abans de fer-ne responsable a la “manca de col·laboració institucional i judicial per clarificar-los”.
Així mateix, Monfort ha rebatut la petició d’exempció de responsabilitats de l’acusat que ha fet la fiscal en considerar que Arasa complia ordres, afirmant que “l’ús antireglamentari de la força mai pot ser justificat pel compliment del deure”. La jurista ha estat rotunda a l’hora de demanar que s’aparti Arasa de les seves funcions: “La pena d’inhabilitació és la principal que sol·licitem”, demanda que també ha estat repetida per l’advocada Solange Hilbert, qui ha fet esbufegar Arasa quan l’ha sentit dir “no pot haver-hi impunitat. Arasa és un perill per la ciutadania, inclús pel mateix cos dels Mossos”.
Al seu torn, Andrés García Berrio, lletrat i codirector d’Irídia, ha destacat els canvis en la identificació dels agents antidisturbis i la creació de l’àrea de mediació de Mossos, mesures que ha atribuït a operatius erràtics com el d’aquell dia a plaça Catalunya. En darrer terme, la defensa de Jordi Arasa ha demanat la seva lliure absolució centrant-se en els errors procedimentals durant la instrucció i en rebatre la identificació del seu client. Les acusacions han mantingut la petició de penes en tots els casos menys en el d’una de les denunciants, per qui han rebaixat la qualificació de delicte de lesions a falta.
Nou anys després i contra tot pronòstic, Arasa ha tornat a seure a la banqueta dels acusats. Aquest ha estat el primer pas per restituir el dolor de les víctimes. Ara està en mans de les magistrades abocar una mica d’esperança sobre la funció reparadora del poder judicial, un estament públic cada cop més qüestionat per la ciutadania.
