“El preu de qualsevol cosa
és la quantitat de vida que ofereixes a canvi”
Henry David Thoreau citat per Marta Peirano a El enemigo conoce el sistema
Potser la suspensió del MWC farà que enguany, com a mínim, sí que ens ho podem preguntar gairebé tot sense mordasses, sense haver-ho de mirar amb ulleres de realitat simulada i sense giragonses. Que hi hagi respostes per a tot ja són figues d’una altra panera. I no, no n’hi ha. Ara bé, tot gran esdeveniment, a la ciutat dels grans esdeveniments ininterromputs, de l’Expo del 29 als Jocs Olímpics, al Fòrum que ho havia de canviar tot i no va canviar res–, genera un dens i espès silenci, propaganda oficial i realitats fictícies. I no. No pretenc parlar de reserves de foie, de llamàntols acumulats i de gambes congelades. Sinó d’una mirada portes enfora –la indústria del mòbil en si mateixa, paral·lela al capitalisme de plataforma i al capitalisme de vigilància– i una mirada portes endins –el Congrés Mundial del Mòbil a Barcelona–, que deixen una corrua d’interrogants, dubtes i vergonyes. O el simulacre sepultarà la realitat, que diria Baudrillard.
Una de prèvia abans de començar. La paradoxa més gran, reiterada i repetida fins a l’esgotament, és que, en temps de raonables demandes sobiranes i sobiranistes, el MWC mai ha respectat les decisions preses pel Parlament de Catalunya. Des de 2013, paper oficial esdevingut paper mullat, la presumpta dipositària de la sobirania democràtica catalana demana que s’obri un debat sobre la responsabilitat no venial –més aviat criminal– de la indústria del mòbil en un dels conflictes més dolorosos de l’Àfrica, amb més de cinc milions de morts: el del Congo. I ni cas. I això que les administracions són contribuents netes del MWC amb una aportació pública de 100 milions d’euros. I això que el juny passat es va presentar una querella contra Google, Apple, Tesla, Microsoft i Tell pel seu rol en el treball infantil al Congo.
Rere set anys, de la guerra del coltan, no s’ha escoltat una paraula en cap MWC. Als passadissos del Parlament, un dia em van dir “per sobre del meu cadàver”. La resposta era ‘de calaix’: per sobre de cinc milions de cadàvers
Facta non verba. No fer, sovint, va acompanyat de no deixar fer per acabar fent la contrària: caldrà recordar que el 2018 el ministre Dastís denegava l’accés a dos activistes congolesos que havien de participar en l’alternatiu Mobile Social Congress. Silenci, negocis; la màxima criminal habitual. Businnes as usual i no destorbeu. Conclusió: rere set anys, de la guerra del coltan –violència sexual, nens soldats, màfies locals–, no s’ha escoltat una paraula en cap MWC. Als passadissos del Parlament, un dia em van dir “per sobre del meu cadàver”. La resposta era de calaix: per sobre de cinc milions de cadàvers. La Barcelona xupiguai. És bona si la bossa sona. Si sonen campanades a mort, ja no tant.
Sintetitzant en extrem, de portes enfora, més enllà del like, més enllà del fav, queden cinc àmbits per reflexionar urgentment sobre qui ens visita cada any: l’extracció colonial d’un coltan tacat de sang i de mort, la sobreexplotació laboral infrahumana que indueix a suïcidis a Shenzen o a París, l’elevadíssim impacte ecològic i energètic –de la fabricació al transport, de l’ús al residu i fins a l’obsolescència programada de dos anys–, la indústria totalitzadora del control social –el negoci dels big data– i la distopia tecnològica que ens programen els gurús de Silicon Valley –Black Mirror ja és aquí fa temps, consumant el malson d’Orwell. No som conscients de la nostra inconsciència ni de l’assalt a cada centímetre d’intimitat i privacitat. Rere de dècades de lluita pels drets civils per assolir-les, resulta tragicòmic. Servitud voluntària contemporània, Big Brother mediante. Lluny i a prop: Xnet acaba de denunciar que això del Google Suite a les escoles catalanes no pot durar ni un segon més.
No som conscients de la nostra inconsciència ni de l’assalt a cada centímetre d’intimitat i privacitat. Rere de dècades de lluita pels drets civils per assolir-les, resulta tragicòmic. Servitud voluntària contemporània
En dades: un barbut calcula la plusvàlua a les fàbriques de Foxxon: una treballadora xinesa que fa Ipads cobra un 1,6% del seu preu final. Un informe parla de 51.000 tones de residus electrònics. La justícia francesa –el desembre passat– condemna France Telecom per “assetjament laboral massiu”, rere una onada de suïcidis. L’experiment dels ratolins de Skinner –compulsió, addicció i dopamina– dissenyat addictivament pels mercaders de l’economia de l’atenció i la xifra que diu que mirem el mòbil 150 cops al dia. Pastís: la indústria del mòbil, poca broma, representa ja el 4,6% del PIB mundial. 7.800 targetes SIM –més que la població mundial– i 5.000 mòbils operatius i hiperconnectats–el 67% de la humanitat.
De portes endins, ciutat sense prodigis, deu ni do també. Però centrem-nos en el debat metropolità: quin model econòmic, quin impacte social real, quines relacions laborals –entre kellys i riders, entre Uber i Glovo– i quina parctemització. I qui acabarà pagant el deute de la suspensió o si els hi condonaran. Fet i fet, en la reunió prèvia a la suspensió, el GSMA va intentar dues coses: que l’Estat declarés una alerta sanitària per epidèmia per evitar indemnitzacions i que fossin les institucions les que assumissin la cancel·lació. El més roí de tot plegat és que els qui es passen tot l’any criminalitzant les treballadores sexuals callen quan arriba el Mobile, que dispara un 30% la demanda, i la carta d’on anar es distribueix en els cotxes de luxe i les furgonetes negres. Aleshores, tots muts.
No confonc tecnofòbia amb la tirania accelerada de la tecnolatria. Robar més, mentir més alt, matar millor via dron. Però quines ganes d’apagar el mòbil. I viure en analògic, l’únic lloc on, al capdavall, la vida succeeix de debò i la injustícia es combat de veritat
Fins i tot, quan fem l’altra història del Mobile, caldrà recordar que va haver-hi moments en què alguns liberals demanaven la suspensió de drets fonamentals mentre durés el MWC –el dret de vaga, per exemple, o el dret de protesta– i hi ha hagut moments quan les llistes negres –qui podria treballar-hi i qui no, segons el perfil polític– van surar a la llum.
Alternatives, dissabte hi ha Congrés de Sobirania Tecnològica a La Lleialtat Santsenca. I l’any vinent, diuen diuen diuen, plourà el millor congrés de la història del Mobile. Tant de bo abans ens hagin explicat qui paga el deute. I a veure quin lema trien: fa dos anys era Better future, enguany era LimitLess, que és la màxima proclama del capitalisme desbocat i l’antònim de l’ecologisme –és a dir, de l’assumpció racional que tot té límits. No. No confonc tecnofòbia amb la tirania accelerada de la tecnolatria –més lluny, més ràpid, més tot. Robar més, mentir més alt, matar millor via dron. Però quines ganes d’apagar el mòbil. Per deixar de pagar-los la festa. I viure en analògic, l’únic lloc on, al capdavall, la vida succeeix de debò i la injustícia es combat de veritat.
