Un privilegi és un avantatge exclusiu, excepcional o un tracte de favor respecte a la resta, i darrerament, la paraula ressona en boca de Ciutadans i el PP. La parlamentària del partit taronja al Congrés espanyol Lorena Roldán vol un informe que expliqui per què els presos polítics catalans reben “tantes visites” i el líder del PP català, Xavier García Albiol, ha denunciat “greus” i “escandalosos” tractes de favor als polítics independentistes. Davant d’aquestes acusacions, els set presos de Lledoners han convidat tant Albiol com Arrimades a visitar-los perquè comprovin de primera mà si en tenen de privilegis. Però fins i tot, el mateix ministre d’Interior espanyol Fernando Grande-Marlaska ha assegurat que no li consta cap “tracte desigual”.
Les acusacions s’han centrat sobretot en el número de visites que reben, però en el reglament penitenciari estan clarament regulades. La normativa recull que a més de les comunicacions ordinàries amb un horari fix de familiars i amistats (40 minuts de locutori a la setmana i un vis-a-vis de 90 minuts al mes), les visites de lletrats, procuradors i membres d’institucions “no podran ser suspeses o intervingudes, en cap cas, per decisió administrativa”. És precisament en aquest punt on el reglament no posa cap límit, el que escandalitza alguns partits polítics. En qualsevol cas, actualment, els presos segueixen el mateix règim que la resta d’interns, però s’hi sumen totes les visites d’advocats i autoritats. En canvi, el que sí que ha aconseguit Carme Forcadell, a la presó de Mas d’Enric, és que per primera vegada, no ella sinó totes les preses tinguin assecadors de cabell durant l’hivern.
Per contra, el currículum de “delinqüents de coll blanc” o de cossos de seguretat de l’Estat sí que està tacada pels privilegis. Molts dels condemnats per corrupció han anat a parar al mòdul 10 de la presó de Soto del Real, anomenat “de respecte”. En aquesta àrea del centre, mantenen les cel·les obertes durant tot el dia, només les tanquen de nit, tenen un espai individual de deu metres quadrats amb dutxa i lavabo propis i poden adquirir un televisor. Hi són o hi han passat empresaris i polítics com Mario Conde, l’expresident madrileny Ignacio González, el banquer Rodrigo Rato, l’extresorer del PP Luís Bárcenas, l’expresident del Barça Sandro Rosell o l’exsecretari d’Estat d’Hisenda, Estanislao Rodríguez Ponga. Repassem alguns casos de reclusos que han rebut un tracte de favor o excepcional.
El mòdul privat d’Urdangarín
Un mòdul per a ell sol en una presó de dones. Aquestes són les condicions en què es troba Iñaki Urdangarín, marit de la infanta Cristina de Borbó, a la presó de Brieva a Àvila. La condemna, de cinc anys i deu mesos de presó pel cas Nóos no es fa tan feixuga com la d’altres presos, perquè gaudeix d’un pati propi de 25 metres quadrats, un menjador i un sistema de calefacció reformat.
El mes de juny passat, la representació de CCOO a Institucions Penitenciàries va criticar el “tracte privilegiat” de l’exduc de Palma. Però en canvi, en aquest cas, Inés Arrimadas no va voler qüestionar les condicions, remetent-se al respecte per les decisions penitenciàries.
El precedent d’Urdangarín va ser l’exdirector de la Guàrdia Civil Luís Roldán, condemnat a 31 anys per enriquiment il·lícit, qui també va gaudir del mateix pavelló privat. Des del 2005, l’Audiència de Madrid va permetre que sortís de la presó per treballar i el 19 de març del 2010, després de quinze anys de condemna, va quedar en llibertat.
La impunitat de Galindo i el terrorisme d’Estat
Condemnat a 75 anys de presó pel segrest, tortura i assassinat dels joves bascos Jozean Lasa i Joxi Zabala, només en va arribar a complir quatre, un 5% de la pena. El 2004, la junta de tractament de la presó d’Ocaña II, a Toledo, va avalar que l’exgeneral de la Guàrdia Civil Enrique Rodríguez Galindo, fos traslladat al seu domicili per problemes de salut.
Quan va perdre la seva condició de militar el juliol del 2003, va ser traslladat de la presó militar d’Alcalá de Henares al centre civil d’Ocaña II, on va ingressar al mòdul número 1, al costat del tinent coronel Vaquero. Cel·les individuals, la majoria buides, una sala d’estar, un pati de 300 metres quadrats, a més de televisió i ordinador portàtil. En el seu moment, alguns mitjans van publicar que Galindo, a més, rebia un tracte de favor pel que fa a visites de familiars, que hi anaven unes tres vegades a la setmana i un dels seus fills cada dia.
Però el de Galindo no és un cas aïllat. El conjunt de condemnats pel GAL han complert de mitjana un 5% de la condemna. L’exgovernador civil de Guipúscoa, Julen Elorriaga, també condemnat a 75 anys a la mateixa causa, només en va complir “íntegrament” un 3% o els guàrdies civils d’Intxaurrondo, Dorado Villalobos i Bayo Leal, van aconseguir el tercer grau només sis anys després d’haver estat condemnats a complir-ne 71.
Un tercer grau exprés per a Núñez
Quan feia poc més d’un mes que l’expresident del Barça i empresari de la construcció, Josep Lluís Núñez, era a presó, va poder gaudir del tercer grau per passar les festes de Nadal a casa seva. No havia complert el terç de la condemna. Tant ell com el seu fill només havien de dormir de dilluns a dijous entre reixes. Ja aleshores, la Central Sindical Independent de Funcionaris de Presons va denunciar que era difícil justificar a la resta de reclusos la decisió de la direcció general de Serveis Penitenciaris. El règim de semillibertat va ser revocat l’agost del 2015, però poc després se’ls va atorgar de nou.
Condemnat a 780 dies de presó pel cas Hisenda, només en va complir 71 i una gran part en règim obert. A més, ho va fer reclús al Departament de Mesures de Seguretat, una zona destinada només a persones que es poden posar en perill si conviuen amb altres presos.
El règim especial de Javier de la Rosa
Ja havia passat dues vegades per presó preventiva i en les dues ocasions havia aconseguit la llibertat sota fiança, després que el seu advocat argumentés un “deteriorat estat de salut”. Però només 22 dies d’ingressar a presó per complir la seva primera pena de 20 mesos per intentar estafar més de 50.000 milions de pessetes al grup KIO, va aconseguir el tercer grau.
La polèmica per la situació penitenciària de l’empresari català Javier de la Rosa va continuar. Cinc mesos després d’aquell tercer grau, se li va concedir un règim penitenciari especial perquè pogués sortir de Brians durant el dia, teòricament, per treballar. Sota l’article del reglament 100.2, De la Rosa podia romandre en llibertat entre les vuit del matí i les vuit del vespre.
Qui era aleshores president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), Guillem Vidal, va referir-s’hi com “fórmules imaginatives” perquè els anomenats «delinqüents de coll blanc» aconseguissin substituir les penes.
La llibertat de José Mestre amb set anys de pena pendent
Nou anys de presó per narcotràfic. Era el major operador portuari, exdirector general de l’empresa Terminal Catalunya (Tercat), i el van enxampar amb un contenidor de 187 quilos de cocaïna. Condemnat a nou anys de presó, José Mestre, el març del 2016, quedava en llibertat amb set anys de pena pendent.
Com Javier de la Rosa es va beneficiar d’un article del reglament penitenciar molt excepcional, el 100.2, que sense estar en règim obert, permet passar tot el dia fora de presó per anar a treballar. Això, malgrat que l’última modificació del Codi Penal, els condemnats en relació a organitzacions criminals no poden abandonar la presó mai abans de complir la meitat de la pena.
En el seu moment, Iñaki Rivera, professor de Dret Penal i director de l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans de la Universitat de Barcelona, ja va expressar a la Directa que l’article “és excepcional” i que no coneixia cap cas entre els presos que havien passat per l’Observatori. “És una discriminació per a milers i milers de presos, ho trobo escandalós i és una mesura que buida de contingut el compliment de la pena, és una burla a un pronunciament judicial”, va concloure.
