El caos i el pànic s’han apoderat de l’economia. La Reserva Federal Nord-americana (FED) ha abaixat els tipus d’interès, Alemanya presenta mesures de despesa, Wall Street va intervenir la borsa durant 15 minuts, l’FMI i l’OCDE demanen ajustos fiscals, Itàlia ha bloquejat els pagaments d’hipoteques, Trump alleujarà el cost a les empreses per als treballadors que no assisteixin als seus llocs de feina aquests dies i Pablo Casado ha fet el mateix que en campanya electoral: exigir que s’abaixin els impostos a les empreses. Les mesures per afrontar la crisi del coronavirus i pal·liar les conseqüències econòmiques que estan sacsejant l’economia global aborden el problema des de perspectives molt diferents i sense coordinació, per ara.
Observant aquestes mesures, sembla que no disten molt de les aplicades per mantenir a flotació l’economia des de la crisi financera que arrencava l’any 2008. Els tipus d’interès estan ja en mínims històrics a Europa, Estats Units els ha tornat a abaixar, els impostos s’han reduït en molts països durant els últims anys, els bancs centrals fa una dècada que fan funcionar les màquines d’imprimir bitllets a tota velocitat i, malgrat tot, l’economia no sembla reflotar. De manera que la pregunta és, què queda per fer? És controlable la reacció dels mercats? El Salto ha preguntat a diverses economistes sobre la reacció dels mercats i les possibles eines que tenen els estats i els organismes supranacionals per tallar les conseqüències de terratrèmol del coronavirus.
Els mercats entren en pànic
Les borses es van deixar entre un 5% i un 7% en l’obertura d’aquesta setmana. L’Ibex-35 patia la seva major caiguda des del Brexit, la quarta major de la seva història, deixant-se un 7,96% en una sola sessió. Els 10.000 punts que havia aconseguit tan sols fa unes setmanes queien fins als 7.700. Tot per l’alarma d’un virus? Per a l’economista de la cooperativa Ekona, Sergi Cutillas, és normal, ja que “hi ha una bombolla en els mercats financers des de fa anys, especialment de deute empresarial i en les borses” i, segons explica, en aquest context és força habitual el que està passant, atès que “les bombolles exploten quan hi ha esdeveniments impactants i inesperats que generen estampides”.
Per Sergi Cutillas, “hi ha una bombolla en els mercats financers des de fa anys i les bombolles exploten quan hi ha esdeveniments impactants i inesperats que generen estampides”
Les dràstiques mesures que han pres alguns països, com la paràlisi de la producció en moltes parts de la Xina, són aquests gallets que poden fer que part de l’economia es paralitzi i es produeixin aquestes estampides. “Hi ha un risc real de col·lapse econòmic”, ha declarat a El Salto una economista que treballa al Parlament Europeu però que ha preferit no ser identificada. “Si les empreses comencen a tenir problemes de caixa, la sostenibilitat dels seus deutes es posa en dubte, la probabilitat de recessió trasllada expectatives pessimistes als mercats financers”, ha afegit.
Però en el que coincideixen totes les fonts consultades és que l’economia està patint tant perquè es trobava ja feble. “No cal identificar la crisi del coronavirus com una causa, sinó com un símptoma de les mesures d’austeritat, de la globalització i d’un món financiaritzat”, explica a El Salto Iolanda Fresnillo, integrant d’Eurodad, una organització que investiga i treballa temes relacionats amb el deute, el finançament del desenvolupament i la reducció de la pobresa. La crisi de 2008 va deixar els mercats molt febles, els països i les empreses no financeres molt endeutades però, a més, també existeix en l’actualitat una crisi de sistema productiu, explica Fresnillo, o, cosa equivalent, un problema per part de la demanda. Paralitzar la producció de la Xina amenaça les cadenes de producció global. Crisi d’oferta, en la demanda, i pànic en els mercats configuren, segons ella, una “tempesta perfecta”.
S’estan fent servir les eines necessàries?
La FED ha abaixat els tipus d’interès del dòlar i és altament probable que el BCE segueixi el mateix camí aquesta setmana amb l’euro, però no sembla que això hagi de solucionar gaire res, ja que els marges per fer-ho són mínims: “No veig com el fet d’abaratir marginalment el crèdit pot estimular l’economia quan l’aturada de l’activitat econòmica és obligada per causes externes”, explica l’economista des de Brussel·les, que dubta que les empreses demanin més préstecs per invertir en el context actual. “Possiblement aquests diners siguin usats per pagar deutes existents amb nous deutes més barats, refinançaments, però no serviran com a mesures d’estímul monetari”, lamenta.
El professor d’Economia aplicada de la Universitat Rey Juan Carlos Iván Ayala, creu que és aviat per saber si les mesures preses fins al moment tindran efecte. “Les polítiques monetàries estan ja esgotades”, explica en referència als tipus d’interès mínims amb què ens trobem des de fa ja més d’un lustre. “Molts analistes progressistes, però també no progressistes, i institucions com l’FMI o l’OCDE estan demanant una activació de la política fiscal.” Les mesures fiscals, rebaixes d’impostos o l’exempció de pagar impostos per als treballadors que no assisteixen als seus llocs de feina, són les mesures que estan proposant països com els Estats Units, però segueixen distant molt de ser una solució, sinó més aviat pedaços que no poden calmar la tempesta.
Què pot fer el govern?
“Es necessita una inversió massiva en el sistema sanitari”, explica a El Salto Cutillas. Una despesa pública que quedi en mans dels ministeris d’Economia o Hisenda de cada país, sense necessitat de passar pel BCE o la Comissió Europea: “Dependre de l’autorització de Berlín, Frankfurt o Brussel·les és una recepta per al desastre”. Ayala també creu que existeix un altre factor en el qual, en aquesta situació de crisi, cal ignorar Brussel·les: en el dèficit. Argumenta que s’ha de preparar un bon paquet de mesures fiscals “sense preocupar-se massa del dèficit, sinó de la contenció i l’impacte del virus”.
S’ha de preparar un paquet de mesures fiscals sense preocupar-se del dèficit i Brussel·les, sinó de la contenció i impacte del coronavirus
Sanitat no ha de ser l’únic focus d’aquest augment en la despesa pública. Perquè l’economia es mantingui a flotació i no caigui, “el que es necessita és un increment massiu de la despesa de manera coordinada i només les administracions públiques tenen les capacitats per fer-ho”, explica l’economista des del Parlament Europeu.
A més, el professor Ayala posa el focus en un assumpte que no sembla estar en l’agenda de les polítiques i mesures que s’han pres fins al moment: l’impacte de gènere. “Qui es queda amb les criatures si tanquen les escoles? Si es tanquen centres de dia, qui es queda amb la gent gran? Si es tanquen centres d’educació especial, qui es queda amb les persones amb diversitat funcional?”, es pregunta. En aquestes ocasions, “on es tensen les costures de l’Estat de benestar”, és quan es fa més evident el biaix de gènere en les retallades en l’Estat de benestar.
Fresnillo, davant les veus del Partit Popular o la patronal catalana que demanen abaixar impostos a les empreses, va directa al procés de privatització que ha patit en les últimes dues dècades el sistema sanitari de l’Estat espanyol. “El Govern ha de fer tot el contrari, recaptar més per poder posar en marxa un sistema de salut de qualitat que pugui fer front a situacions com la que estem vivint amb el coronavirus”, afirma. Per la seva banda, Cutillas, opina que el Govern ha de posar a l’abast del sistema sanitari tots els mitjans que siguin necessaris i iniciar un programa urgent d’esforç al sector sanitari perquè s’incrementi de manera molt significativa la seva capacitat i que aquesta capacitat sobrant romangui instal·lada un cop finalitzada la crisi.
Per tal que l’economia es mantingui a flotació es necessita un increment massiu de la despesa de manera coordinada i només les administracions públiques tenen les capacitats per fer-ho
Però les mesures que necessitaran prendre no només han d’anar en la direcció sanitària; caldrà mitigar els efectes negatius sobre la producció i la demanda d’una crisi que està enviant a casa a milers de treballadores i paralitzant la producció sencera de molts sectors. Al paquet de mesures que proposa Ayala, Cutillas n’afegeix altres que van més encaminades a donar suport a l’economia de la població més desfavorida que no pugui afrontar els seus pagaments o que s’hagi quedat sense feina o ingressos durant la crisi. Això vol dir, explica l’economista, “establir rendes de suport, moratòries de deute i lloguers o suspensió temporal de les lleis de fallida empresarial, fins que retorni la normalitat”.
I els bancs centrals?
El professor de la Rei Joan Carles és clar: “Si algú creu que aquesta crisi es resol amb mesures nacionals, està equivocat”. Els bancs centrals més potents del planeta ja estan prenent les seves mesures i els que no ho han fet ho anunciaran aviat. “La situació requereix deixar enrere els mites monetaristes i que comencem a pensar quines polítiques ens poden traslladar a una nova era social i econòmica més centrada en la sobirania popular i la descentralització”, afirma Sergi Cutillas.
En canvi, l’economista establerta a la capital europea creu que es poden fer “intervencions monetàries específiques” per evitar que les demandes de sectors específics, com l’hostaleria o el turisme, no facin fallida si no poden fer front als seus deutes. A més, opina, que hauran d’estar atents a qüestions d’estabilitat financera i assegurar-se que “els bancs segueixen tenint liquiditat i no entren en una espiral deflacionista”, ja que, en cas de produir-se i que hi hagi vendes massives, podrien passar greus problemes. Encara que també insisteix en el punt que ja han apuntat les altres fonts consultades: “El mercat de deute corporatiu estava inflat i si entra en problemes és perquè ja era vulnerable, sense importar el gallet que és el coronavirus”.
“Si això ens passa ara, què passarà quan tinguem quatre, cinc o deu emergències com aquesta per la crisi climàtica?” es pregunta Iolanda Fresnillo
Però tant Cutillas com Fresnillo veuen alguna cosa en comú sobre el futur més proper i la gestió d’aquesta crisi: “És una oportunitat per desmuntar de mica en mica la globalització neoliberal sense renunciar a les parts de la globalització sostenibles i que reforcin la solidaritat i la pau”, diu Fresnillo. “La societat ha d’adonar-se del gran problema que tenim: que el benefici de les empreses està per sobre de la vida” i espera que es pugui capgirar aquesta situació, es puguin “revertir les privatitzacions i tornar a fer públics aquests serveis necessaris”.
Totes les fonts preguntades esperen que no es caigui en el mateix error que el 2008, quan es van salvar les empreses i no les persones, quan es van socialitzar les pèrdues. Aquesta crisi pot ser una minúcia comparada amb el que ens espera amb la crisi climàtica, lamenta Fresnillo: “Si això ens passa ara, què passarà quan tinguem quatre, cinc o deu emergències com aquesta per la crisi climàtica?”, es pregunta. I convida a pensar: “Quin estat de benestar necessitem per fer front a aquestes situacions?”
Article publicat originalment a El Salto
