“L’època més fosca és avui”
R.L. Stevenson
En els darrers temps, sembla que l’actualitat s’ha entossudit en oferir-nos un curs accelerat de dret penal per a tots aquells interessats en saber què passa, i com passa, en les relacions Catalunya-Espanya. Això no obstant, molt abans que la política fos judicialitzada de la forma barroera com ho està sent per part de l’Estat espanyol, el procés emprès per una part dels catalans per tal d’assolir un Estat propi ens estava ja brindant des del minut zero un altre minicurs de filosofia de la història. O si es prefereix, un convit a repensar-la.
Si hi ha hagut alguna unanimitat en l’àmbit independentista, almenys des de la tardor de 2017, ha estat en el reconeixement d’un error: que el procés duraria divuit mesos, després dels quals Catalunya s’hauria emancipat d’Espanya i hauria esdevingut un Estat independent. La pregunta que proposo al lector és la mateixa que m’ha preocupat des de l’inici de tota aquest episodi de la història recent: l’error es trobava en aquesta determinada quantitat de temps o més aviat l’hauríem de buscar en la mateixa noció de “procés”, vehiculada tant pels partits i organitzacions independentistes com per tots els mitjans de comunicació, contraris i afins?
Si hi ha hagut alguna unanimitat en l’àmbit independentista, almenys des de la tardor de 2017, ha estat en el reconeixement d’un error: que el procés duraria divuit mesos, després dels quals Catalunya s’hauria emancipat d’Espanya i hauria esdevingut un Estat independent
Es podria afirmar sense gaire por a l’equívoc que el “procés català”, almenys fins a l’1-O, ha estat de portes enfora captiu d’aquell optimisme de la raó engegat pel pensament il·lustrat del segle XVIII i que, malgrat tot el que va passar durant el XX, encara segueix viu i operatiu. L’independentisme hegemònic assegurava que tenia entre les mans un pla detallat que consistia en anar pujant escales, superar una etapa rere l’altre, fins a la consecució triomfant de l’objectiu final. Hi creia i hi feia creure. Em va semblar des del principi que el paral·lelisme entre el “full de ruta” català amb les il·lusions (fe en la raó) del pensament il·lustrat era no només possible sinó cada setmana més transparent; la idea d’un fi (télos), d’una continuïtat temporal adaptada a la realització del progrés humà (independència), que condueix a una emancipació gradual de l’espècie (aquí caldria escriure Catalunya), gràcies a l’èxit d’una raó capaç de ser més definitiva en cada fase.
Aquesta idea rectora, que marcarà tot el segle XIX, altrament anomenat segle de la història, pot interpretar-se de dues maneres diferents. La primera és la que defensa l’existència d’un ens superior que, sense que en siguem conscients, va guiant les nostres accions. Amb tots els matisos i les diferències que fan al cas, aquesta era la tasca amagada que Kant creia veure en la raó i Hegel en l’esperit absolut. La segona és la que pensa la història com un producte de l’acció i del treball de l’home, per al qual només seria necessari conèixer la llei general que domina el procés històric. Aquest va ser el punt de vista de Marx i dels marxismes del segle XX i és el que ha estat, fins fa ben poc, darrera de l’anomenat “procés català”, o “procés” a seques. En tota aquesta lògica, Marx, com ja ho havia fet Hegel, sotmet els esdeveniments a un procés general que, suposadament, ha de desembocar en un resultat cert i previst amb independència de les experiències factuals que se succeeixen al llarg del temps. Innecessari, per absurd, dir que la repetició d’aquest model no fa que el “procés” pugui ser qualificat de marxista.
Em va semblar des del principi que el paral·lelisme entre el “full de ruta” català amb les il·lusions (fe en la raó) del pensament il·lustrat era no només possible sinó cada setmana més transparent
Es tractaria, doncs, de no espantar-se gaire per res i veure en tot allò que passa un senyal de que les coses van bé… malgrat totes les aparences. Perquè així és com en el darrer any hem estat testimonis de com alguns periodistes-guia del procés interpretaven els esdeveniments més adversos en clau de carta xifrada indicant que, a pesar del que pogués semblar, tot anava endavant, que així és com funcionaven les coses i mai no faltaven exemples. D’aquesta manera, per exemple, peripècies històriques com la independència d’Eslovènia es van arribar a posar com a model per a Catalunya. De cop i volta hi havia una “via eslovena” cap a la independència. Era igual que en el referèndum eslovè de 1990 hi participés un més que solvent 90% de la població, contrastant amb el boicot del No de la consulta catalana, és a dir, més de la meitat de la ciutadania amb dret a vot. Però també, i sobretot, era vàlid ignorar la Guerra dels deu dies en la que van morir prop d’un centenar de persones i en la que hi va intervenir la Unió Europea, contrastant una altra vegada amb el pacifisme declarat innegociable de la “revolució dels somriures”. I així, dient veritats a mitges i encadenant una demagògia rere l’altra, es podia arribar a fer acceptable a la gent la lògica perversa del “com pitjor, millor”. Segur que n’hi ha que encara hi creuen.
En sentit contrari a l’orientació presa pel seu segle, Nietzsche no va voler saber res de raons i esperits que realitzaven idees ja preconcebudes del que seria o hauria de ser la llibertat, ni d’humanitats alliberades en una visionària societat sense classes. Nietzsche feia servir un mètode, la genealogia, que no era una manera de pensar la història a partir de les seves suposades normes o principis, sinó una temptativa de localitzar la història allà on menys s’espera. L’objecte de la genealogia nietzscheana són aquelles pràctiques que habitualment es consideren immunes als canvis i a les evolucions. Nietzsche volia demostrar que, a instàncies de l’evolució històrica, aquestes pràctiques, hàbits, costums, institucions, pateixen un procés de transformació que, en la majoria dels casos, escapen a la nostra atenció i que, en d’altres, amaguen el seu vertader origen. Per tant, la genealogia, en demostrar la contingència de les institucions que la història tradicional pretén mostrar com a inamovibles, genera la possibilitat d’alterar-les. Nietzsche s’oposa, d’una banda, a què les institucions – un nou Estat, per al cas que ens ocupa – sorgeixin regularment i de manera ordenada en la mateixa forma que actualment les coneixem i, d’altra, a la idea correlativa de que, en remuntar-nos als seus orígens ens serà possible determinar quin és el seu propòsit real, allò que són realment i allò que sempre han estat. Una anàlisi retrospectiva, defensa Nietzsche, revela que la forma que estadis posteriors emergeixen d’estadis anteriors és qualsevol cosa menys lògica i racional. Això ens permet veure que ell no estava tan interessat en l’anomenada gran història com en els esdeveniments puntuals. I qui s’interessa en l’esdeveniment té en compte l’imprevisible, atorga valor a la contingència i, en definitiva, sap que les coses poden ser d’una manera o d’una altra perquè el futur no està mai escrit en cap full de ruta.
La història no és un producte previst i acabat, sinó que és el fràgil resultat, sempre provisional, de la combinació de l’acció humana i la contingència del dia a dia, i que quant més imperiosa és la necessitat que sentim d’agafar-nos a fulls de ruta numerats més fàcil és que ens equivoquem de forma tràgica
Pensar l’insospitat – sospitar que res no està escrit –, fer lloc al que és puntual, restar obert al que pugui passar és per a Nietzsche el contrari de la creença en el discurs únic. Allò que s’esdevé rep el seus significats provinents dels diferents punts de vista que el recolzen, el dinamitzen i l’il·luminen. D’aquesta manera, l’autor del Zaratustra protegeix i concedeix dignitat a allò que habitualment es té com a petit i limitat, però que representa una finestra oberta a un aire nou, a una voluntat afirmativa, a l’inesperat, perquè, com deia Hannah Arendt és propi dels humans la capacitat de marcar ruptures amb el passat i iniciar nous processos a través de l’acció conjunta, mirant cap a un futur que sempre serà incert. I aquest, cal dir-ho en veu alta, també ha estat fins ara un actiu del procés català, i el més important, malgrat que per a molts el coratge de la gent no hagi estat acompanyat en els moments decisius pel càlcul de cada partit i pels representants polítics a les institucions. L’ 1-O no només va donar la volta al món per la truculència de la policia espanyola, sinó també per la valentia i l’exemple de democràcia participativa que va brindar un número molt important de catalans. En un país com Brasil, on el que succeïa quedava molt lluny, no només per la distància en kilòmetres, la informació sobre l’1-O va durar més de dues setmanes en el principal noticiari televisiu del país.
No he volgut, doncs, criticar la noció de procés per se (tot projecte necessita un pla) com de denunciar-ne l’excés. És a dir, tornar a concedir la importància que es mereixen les accions dels ciutadans actuant en conjunt, tal com ho havia fet l’antiguitat clàssica, tampoc no exempte de matisos i de crítiques. Perquè fer això té una conseqüència inevitable que durant massa temps s’ha volgut obviar: que la història no és un producte previst i acabat, sinó que és el fràgil resultat, sempre provisional, de la combinació de l’acció humana i la contingència del dia a dia, i que quant més imperiosa és la necessitat que sentim d’agafar-nos a fulls de ruta numerats més fàcil és que ens equivoquem de forma tràgica. Fortuna, la deessa romana de la sort, del destí i de l’atzar és immortal.
