La sala d’espera d’urgències està deserta. Les aglomeracions habituals han donat pas a moltes cadires buides. Als passadissos, tant els oberts al públic com els restringits als treballadors, moltíssima menys gent. I també més silenciosa. El bullici que caracteritza un lloc tan ple de vida com és un hospital ha desaparegut. Però no és tranquil·litat el que es respira.
Vivim dies en què és tremendament important no llançar missatges alarmistes. Però això no pot ser incompatible amb mirar de cara i amb realisme tots els escenaris possibles, fins i tot els més desencoratjadors. Us imagineu el capità d’un vaixell amagant a la tripulació que s’apropa una tempesta? El silenci dels hospitals no és tranquil·litat. És la calma abans d’una tempesta que moltes imaginem molt dura. I no es pot mirar cap a una altra banda. A continuació algunes de les coses que es rumien en silenci als passadissos.
La major part d’aquests contagis que s’han produït i que s’estan produint ara mateix, encara no necessiten atenció sanitària. Encara. I això sí que pot ser una veritable tempesta
En primer lloc, cal tenir en compte que el que hem vist fins ara és l’impacte dels contagis i de les mesures de confinament. L’alarma que sentim, més enllà de l’esstat d’alarma, té a veure amb el que està començant a passar. Són, en la seva majoria, imatges que ens envia el satèl·lit ubicat a sobre la tempesta en formació. Tot i que fa anys que no brilla el sol a la sanitat pública, està clar que el que hem vist fins ara encara no ha arribat al sistema. Que avui els centres sanitaris treballin amb una molt relativa normalitat és el reflex del que passava fa deu dies. L’alarma que hem sentit en aquests últims quatre dies encara no s’ha materialitzat als centres sanitaris. Les demolidores corbes de contagis que no s’han parat de produir i que ens han ensenyat els mitjans de comunicació són de fa quatre dies. La major part d’aquests contagis que s’han produït i que s’estan produint ara mateix, encara no necessiten atenció sanitària. Encara. I, com deia al principi, això sí que pot ser una veritable tempesta.
El silenci dels hospitals té un component personal i un altre professional. El personal és inevitable: per més abnegades que siguin les treballadores del sistema sanitari, per més aplaudiments emocionats que rebin, deuen ser molt pocs els que no estan valorant la seva situació personal. Elles veuen de primera mà que el material de protecció escasseja. Ara mateix, és difícil avaluar les responsabilitats, les previsions i els tempos, però la realitat és aquesta: el més probable és que no hi hagi material per tal que les professionals es protegeixin del contagi. De fet, el mateix CatSalut publicava aquest 13 de març una instrucció on es detallava l’adopció de “mesures extraordinàries”. Pel que fa a la protecció personal, paga la pena llegir el paràgraf complet:
“Les professions sanitàries tenen caràcter essencial i impliquen un deure d’atenció als malalts (….) Es tracta d’un deure dels professionals derivat del dret a la protecció a la salut dels ciutadans i ciutadanes que, en un context com el que estem vivint actualment, ha de posar-se en rellevància i preservar-se enfront dels drets de seguretat en el treball, el dret al descans i a la conciliació de la vida personal i laboral dels i de les professionals. Aquesta situació s’ha de resoldre a favor de la protecció de la salut pública”.
Ara mateix, és difícil avaluar les responsabilitats, les previsions i els tempos, però la realitat és aquesta: el més probable és que no hi hagi material per tal que les professionals es protegeixin del contagi
El que ve a fer el CatSalut és recordar-nos el jurament hipocràtic modern, que diu: “Recordaré sempre que sóc un membre més de la societat on visc, amb unes obligacions especials envers tots els éssers humans que la configuren, tant sans com malalts”.
Avui, a les portes de l’impacte d’una tempesta, les autoritats en diuen que fins i tot la nostra seguretat com a treballadores queda per darrere les necessitats assistencials de la societat. Sé que tothom estarà al seu lloc quan arribi la tempesta, però molts dels silencis que se senten als hospitals són fruit de pensar en les nostres famílies, la nostra comunitat i la nostra salut. En les condicions que es preveuen, l’exposició del personal sanitari a la infecció pot arribar a ser altíssima. Ahir mateix, el 16 de març, Metges Sense Fronteres advertia del que està passant ara a Itàlia, on la tempesta ha arribat fa dies: “El 8% dels infectats a Itàlia és personal sanitari”.
La xifra diu que el personal sanitari està sent colpejat pel virus amb més força que d’altres col·lectius, la qual cosa és comprensible donada la seva exposició constant a situacions de risc en un entorn que, com diu la “instrucció” del CatSalut, l’atenció al malalt passa per sobre els drets de seguretat en el treball, el dret al descans i la conciliació.
És un fet pràctic i indiscutible que, per cada metgessa, infermera, netejadora o administrativa del sistema que caigui malalta, més difícil serà donar resposta a les necessitats del conjunt de la societat
Indefectiblement, la preocupació personal està barrejada íntimament amb la preocupació professional. El mateix document adverteix: “La manca de material de protecció del personal sanitari està ajudant a expandir la malaltia i reduint la capacitat de salvar vides. (…)
Qualsevol persona que caigui malalta és igual d’important, però és un fet pràctic i indiscutible que, per cada metgessa, infermera, netejadora o administrativa del sistema, més difícil serà donar resposta a les necessitats del conjunt de la societat.
La situació no és gaire millor si mirem altres estris que seran imprescindibles per a la correcta atenció dels malalts afectats pel COVID19. El 15 de març, el físic i professor en ciència computacional i matemàtiques, Alex Arenas, advertia: “aquí teniu el que passarà a la nostra sanitat en només tres dies si no es restringeix la mobilitat laboral” i publicava el següent mapa:
Aquesta és la previsió de càrrega dels llits d’UCI hospitalaris que, com s’observa, es veu superat arreu. Això vol dir que un dels escenaris possibles els dies vinents és que es necessitin més llits d’UCI dels que hi ha. Un llit d’UCI hospitalari no és un moble, és un entorn amb unes mesures molt específiques, uns materials molt concrets (respiradors, per exemple) i uns professionals especialment formats. I si això no fos prou preocupant, el resultat del model predictiu d’Arenas diu expressament: “S’assumeix que tots els llits d’UCI estan disponibles per a casos de COVID19”.
I, òbviament, això no serà així perquè molts estaran ocupats per pacients amb altres afectacions. Per entendre’ns: si a partir de demà, ningú tingués un accident, ningú tingués un ICTUS o una operació oncològica que no es pot postergar, és bastant probable que no tinguem llits d’UCI. Però això no passarà i les xifres, la predicció de mancança d’Arenas, pot ser encara pitjor.
Un dels escenaris possibles és que es necessitin més llits d’UCI. Un llit d’UCI és un entorn amb unes mesures molt específiques, uns materials molt concrets i uns professionals especialment formats
Les variables són moltes i, en el fons, crec que totes compartim l’esperança que, com passa tantes vegades, al final la cosa no sigui tan greu. Una esperança hollywoodiana on un heroi (i ara, algunes heroïnes) salva el món just abans de la desfeta. En aquest cas, una vacuna en temps de descompte, un canvi sobtat i inexplicable en les tendències o un avió xinès ple de material, podrien acontentar els amants dels finals feliços. No sabem si alguna cosa així passarà. Però davant aquesta incertesa, jo trio dues coses: la primera, no perdre l’esperança i, la segona, no amagar el cap.
Jo no sóc capitana però he cregut necessari compartir amb la tripulació aquests pensaments que ara recorren els silencis a milers d’hospitals i centres sanitaris. Entre altres coses, per no oblidar que la tripulació del nostre sistema sanitari públic no són els seus gestors, els seus consellers o els seus directors generals. Ni tan sols el personal sanitari som la tripulació. La tripulació del sistema sanitari som totes i cada una de les persones dipositàries del dret a la salut. La tripulació som totes les que creiem que tenir cura les unes de les altres com a comunitat és el centre de tot plegat.
