Quan el timbre que indicava el final de classe de Dret Constitucional va sonar aquell 1 d’abril de 1991 a la Facultat de Dret de la Universitat Catòlica de Santiago, ja estava tot a punt. Jaime Guzmán, professor de l’assignatura, havia estat un dels ideòlegs de la dictadura d’Augusto Pinochet que Xile havia deixat enrere tot just feia un any. Aleshores, a part de docent, també exercia com a senador.
En acabar la classe, Guzmán va sortir de l’aula i es va dirigir a la sala de professors. A les escales l’esperaven amagats Raúl Escobar Poblete, àlies comandant Emilio, i Ricardo Palma Salamanca, conegut com El Negro, ambdós membres del Front Patriòtic Manuel Rodríguez (FPMR), una organització politicomilitar que va combatre la dictadura. Però el pla dels rodriguistes es va frustrar momentàniament quan el professor va adonar-se de la presència de dos individus desconeguts.
Quan el vehicle de Guzmán passava per davant d’una parada d’autobús, Escobar i Palma li van disparar dotze trets
A partir d’aleshores, tot va passar molt de pressa: Guzmán es dirigeix a la sala de professors, avisa el seu xofer i fa un parell de trucades. Mentrestant, els dos combatents decideixen esperar-lo fora del campus universitari. Quaranta-cinc minuts després, el senador abandona el recinte en cotxe, un Subaru Legacy 1990 de color gris, que condueix el seu xofer. Surt per la porta principal i, quan el vehicle passa per davant d’una parada d’autobús, Escobar i Palma disparen sis trets cada un contra Guzmán, qui rep l’impacte de dos projectils. Poques hores després, mor a l’Hospital Militar.
L’endemà, l’FPMR va reivindicar l’acció a través d’una trucada en la qual va revelar que Guzmán formava part d’una llista de possibles persones que serien “ajusticiades” per la seva implicació amb el règim pinochetista. Un any després, el Front s’adjudicava públicament la mort del senador en un article publicat a la seva revista. Al text qualificaven Guzmán com “el responsable moral, polític i intel·lectual del govern militar” i “un dels principals autors intel·lectuals i ideòlegs del cop d’estat i genocidi posterior”.
Disset anys després encara no se sap qui va ordenar l’assassinat, del qual Pinochet hauria tingut coneixement una setmana abans
Disset anys després, encara no se sap del cert qui va ordenar l’assassinat de Guzmán, una operació de la qual Pinochet hauria tingut coneixement una setmana abans, segons la investigació judicial sobre el cas. En tot cas, Escobar va ser a temps d’escapar-se, però Palma Salamanca va ser detingut, jutjat i condemnat a cadena perpètua en tres processos judicials separats, relacionats amb la mort de Guzmán i dos alts càrrecs militars més.
La fuga del segle
El Negro va passar quatre anys entre reixes a la presó d’alta seguretat de Santiago. En va sortir gràcies a una altra històrica operació de l’FPMR: una jugada de pel·lícula coneguda com “la fuga del segle”. El comandant Emilio, des de la clandestinitat, va organitzar el segrest d’un helicòpter de turistes per rescatar des del pati de la presó quatre membres de l’FPMR, entre ells el seu company d’escamot de l’atemptat contra Guzmán.
Al llibre El gran rescate (2014), Palma Salamanca narra el record d’aquell dia: “El pati va quedar pres per un huracà que feia volar els objectes en un remolí demoníac. Sobre els quatre queien els casquets de les bales del tiroteig”, escriu.
Després de la fuga, se sap que va viure una llarga temporada a Mèxic fent-se passar per fotògraf. El país asteca també va ser l’escollit pel seu excompany Raúl Escobar, qui va ser capturat per la policia el març de 2017 en una operació per desarticular un grup de segrestadors del qual, segons la justícia mexicana, també en formaven part exmembres d’ETA.
La caiguda d’Escobar va obligar El Negro a moure’s ràpidament: va deixar Mèxic i va anar cap a l’Estat francès, on va demanar asil polític el juny de 2017. Quan la justícia xilena va tenir coneixement de la sol·licitud, va enviar una ordre de detenció a París i en va demanar l’extradició. Mig any després, mentre caminava per París, Palma Salamanca va ser arrestat, però va quedar ràpidament en llibertat amb la prohibició de sortir del territori francès i l’obligació de presentar-se diàriament a signar en una comissaria.
L’última etapa de l’èpic periple de l’excombatent va arribar el 31 d’octubre, quan l’Oficina Francesa de Protecció de Refugiats i Apàtrides (OFPRA) va concedir-li l’estatus de refugiat. “No tenim paraules per expressar allò que avui sentim; només sabem que després de més de 26 anys de persecució, avui podem respirar tranquils i en pau”, van assegurar Palma Salamanca i la seva parella, Silvia Brzovic, a través de les xarxes.
Malestar amb el govern francès
La decisió de l’OFPRA, que actua com a organisme estatal i independent, ha caigut com una gerra d’aigua freda sobre el govern del conservador Sebastián Piñera, que desitja amb candeletes l’extradició de l’excombatent el proper 12 de desembre, data en què la Cort d’Apel·lacions de París resoldrà la sol·licitud de la justícia xilena.
De fet, a primers d’octubre Piñera es va reunir amb el seu homòleg Emmanuel Macron a París per traslladar-li la importància que aquest cas té per a Xile. Ara, per carta, Piñera ha expressat a Macron la seva “preocupació” per la decisió de l’Oficina i li ha recordat que “tant la comissió de delictes com el procés judicial i la determinació de la pena van tenir lloc en temps de democràcia i en plena vigència de l’estat de dret”.
També des del Ministeri de Justícia han lamentat la notícia. “Observem amb sorpresa que hi hagi determinades investigacions que es duen a terme a l’estranger i que dificulten que a Xile es faci justícia”, va afirmar el titular de la cartera, Hernán Larraín. El Ministeri d’Exteriors, per la seva part, ha expressat la seva “disconformitat” a l’ambaixador de l’Estat francès al país sud-americà.
El debat entre sectors defensors i crítics de la justícia gal·la ha ocupat hores de discussió a totes les tertúlies de Xile
Tampoc han dissimulat el seu malestar els partits que formen la coalició de dretes Chile Vamos, que han anunciat un viatge a Estrasburg per “fer gestions” al Parlament Europeu “en defensa dels interessos de Xile”. Fins i tot el Partit Socialista, al qual va pertànyer l’expresident Salvador Allende i que durant la dictadura va comptabilitzar milers de morts i desaparicions entre les seves files, ha promogut una resolució per exigir al govern francès l’entrega d’El Negro. Només el Partit Comunista i les forces que integren el Front Ampli –l’emergent coalició d’esquerres– han aplaudit la concessió d’asil polític. El debat entre sectors defensors i crítics de la justícia gal·la ha ocupat hores de discussió a totes les tertúlies.
Sense marge per a l’extradició
Malgrat les exigències de Xile, serà difícil que els tribunals francesos resolguin favorablement la sol·licitud d’extradició. “La Convenció Internacional dels Refugiats estableix el principi del no resolumen, la no devolució. És a dir, l’estat que atorga el refugi no pot retornar el refugiat a l’estat que el sol·licita”, explica Alberto Espinoza, advocat de Palma Salamanca a Xile.
Hi coincideix el director de Le Monde Diplomatique Chile, Víctor Hugo de la Fuente, que fa més de 30 anys que es va instal·lar a l’Estat francès. El periodista recorda un episodi ocorregut el 2010 en el qual la justícia francesa va condemnar deu militars xilens pel segrest, tortura i desaparició de quatre ciutadans francesos durant la dictadura, però Xile va rebutjar-ne l’entrega: “Aquest factor també tindrà relació amb la decisió que es coneixerà al desembre perquè en aquests casos sempre hi ha una certa reciprocitat”, sosté de la Fuente.
Tot i que un principi de confidencialitat blinda les raons que han convertit El Negro en refugiat, de la Fuente creu que l’Oficina hauria considerat “que la justícia xilena no és completament independent després de veure la insistència de Piñera a Macron per extradir l’excombatent”. Segons ell, tampoc hauria ajudat que Pinochet fos extradit a Xile des de Londres, “però mai va ser jutjat a fons” pels crims que es van cometre durant el seu règim i “va morir sense pagar cap culpa”.
Palma Salamanca espera la decisió de la Cort d’Apel·lacions assessorat per un advocat íntim amic de l’expresident Hollande
Palma Salamanca espera ara la decisió de la Cort d’Apel·lacions de París acompanyat de l’advocat Jean-Pierre Mignard, un expert en drets humans i íntim amic de l’expresident François Hollande. Mignard ha assenyalat que el seu client no va tenir un “judici just”, que la seva condemna és de caràcter polític i que la sentència va dictar-se durant un període en què la influència de la Junta Militar encara “era considerable” dins les institucions xilenes. Si l’Estat francès manté la decisió de l’OFPRA, l’excombatent farà vida al país, com qualsevol altre ciutadà, i podrà tornar a Xile completament net com a molt d’aquí a cinc anys, quan tots els delictes hagin prescrit.
