Han passat cinc mesos des que als carrers de La Paz cremaven whipalas, símbol dels pobles originaris de l’Amèrica Llatina. Cinc mesos des que Bolívia va viure l’esclat social i polític més important de l’última dècada, del qual va resultar un canvi precipitat de correlació de forces: la renúncia forçada d’Evo Morales que portava catorze anys al poder, l’assumpció d’una presidenta interina o –de facto– ultraconservadora, i almenys 34 persones mortes per la revolta als carrers del mes de novembre.
Mentre l’expresident, després de passar per Mèxic, segueix exiliat a l’Argentina, el seu partit, el Moviment al Socialisme (MAS), encara té el control de l’Assemblea Legislativa Plurinacional –tot i que l’executiu està en mans de la ultracatòlica Jeanine Áñez. Finalment, s’han convocat unes eleccions pel 3 de maig en les quals, per ara, el favorit és Luis Arce Catacora, candidat del MAS.
El desenvolupament dels fets des de la celebració de les darreres eleccions generals del 20 d’octubre s’expliquen des de molts punts de vista. Cada acció és interpretable, però hi ha una seqüència d’esdeveniments decisiva: la interrupció en l’escrutini preliminar de vots i el recompte oficial posterior que evitava pels pèls que Morales se sotmetés a una segona volta electoral van indignar aquelles bolivianes que no estaven disposades a viure cinc anys més amb el mateix rostre al govern. Tant les partidàries del principal candidat opositor, Carlos Mesa –qui es presenta de nou al maig–, com les que bàsicament s’oposaven –des de sectors conservadors i d’extrema dreta però també des de sectors populars antineoliberals– a la re-re-reelecció d’Evo Morales van esclatar en massives protestes en desenes de ciutats del país andí en conèixer els resultats oficials de les eleccions. A Sucre o a Potosí cremaven les seus del Tribunal Suprem Electoral. El 21 d’octubre, el rostre de Morales amb la paraula “frau” decorava parets i diaris.
A l’octubre, el rostre de Morales amb la paraula “frau” decorava parets i diaris
Partidàries del MAS i la població que defensava l’Estat plurinacional també van sortir als carrers, llestes per a la confrontació. El següent actor a entrar en escena van ser les forces armades, i ho van fer amb aquest missatge: “Suggerim al president de l’Estat que renunciï al seu mandat per permetre la pacificació i el manteniment de l’estabilitat pel bé de la nostra Bolívia”. Les mirades es diversifiquen a l’hora d’interpretar aquest suggeriment de l’exèrcit i a l’hora de considerar l’entrada en acció de grups armats o pseudomílicies ultracatòliques xenòfobes, sobretot de la regió de Santa Cruz de la Sierra, liderades per Luis Fernando Camacho –qui serà candidat a les eleccions de maig. La ràpida i confusa successió d’accions i decisions que portaren Evo Morales a renunciar i sortir del país també es qüestionen fins avui. Des de la perspectiva de la periodista boliviana Zulema Alanes, “Evo va ordenar la renúncia dels parlamentaris propis que el podien succeir quan va decidir fugir del país i autoexiliar-se, a l’expectativa que l’Assemblea Legislativa rebutgés la seva renúncia i generés les condicions per al seu retorn. Però això no es va donar”.
Des d’aquest punt de vista, que comparteixen diversos sectors socials, acadèmics i activistes progressistes, a partir d’aquest punt Morales i el MAS van optar per una estratègia més agressiva, ordenant cercar les ciutats i en alguns casos, com a El Alto, activant la consigna de guerra civil. És aleshores que Añez va mobilitzar les forces armades per intentar controlar la situació, amb el resultat d’un mínim de 30 morts en tot el conflicte. Un altre gran sector de veus progressistes en un sentit ampli, com la d’Adriana Guzman, feminista comunitària qui va treballar al viceministeri d’igualtat d’oportunitats del govern de Morales, consideren que tota la seqüència de fets va ser un “cop d’estat racista, patriarcal i eclesiàstic”.
Guzman, qui al març va estar a Barcelona fent una crida a la solidaritat amb el poble bolivià, va denunciar amb preocupació les circumstàncies actuals del territori bolivià: “Amb el cop, tenim un cèrcol mediàtic cap endins i cap enfora. Segueixen havent-hi persones detingudes però no hi ha xifres perquè no hi ha organismes de drets humans fent informes. La defensoria del poble està amenaçada, el govern d’Añez ha expulsat a 730 doctores cubanes del país, la Comissió Interamericana de Drets Humans ha instal·lat una comissió per investigar el cop però a Haití. Com anem fins allà?”, qüestionava indignada.
El 15 de novembre, Añez va firmar el decret 4078, que autoritzava les forces armades a utilitzar tots els mitjans disponibles per al restabliment de l’ordre intern. Els dies següents, enmig de les protestes, es van perpetrar les massacres de Senkata, a El Alto, i Sabana, a Cochabamba, en les quals van morir per bales de l’exèrcit aproximadament vint persones i centenars van resultar ferides.
Vuit candidatures a les urnes
Més enllà de l’alarmant vulneració de drets humans viscuda, la situació política també va ser molt caòtica. Una auditoria de l’Organització d’Estats Americans (OEA), òrgan que Evo Morales ha acusat més d’una vegada de ser una eina dels interessos dels Estats Units, va assegurar que “en les eleccions presidencials hi havia hagut irregularitats i clares manipulacions”. A finals del mes de febrer, però, un estudi de dos investigadors del Massachusetts Institute of Technology (MIT) assegura que no hi ha anomalies en el recompte oficial de vots tot i les discontinuïtats que va registrar i que per tant, amb una alta probabilitat, no va haver-hi frau.
Un mes abans de la data de votació, s’hi han inscrit vuit candidatures
Si va haver-hi frau o no, si va ser un cop d’estat o no, si el govern del MAS va incentivar les revoltes al carrer o no, si Evo Morales es va sentir obligat a fugir del país o va marxar per estratègia, són debats que se segueixen donant tant a Bolívia com al món. Algunes, com Amalia Pando, històrica periodista crítica amb el govern de Morales, ho va considerar “un intent dictatorial, un autocop i una contrarevolució”. Altres, com l’expresident de l’Uruguai Pepe Mújica, van declarar contundents que és un cop d’estat, sense voltes. I les discussions seguiran mentre comença una nova batalla electoral, un mes abans d’unes eleccions a les quals s’han inscrit vuit candidatures.
“No hem tingut la capacitat de construir una altra figura que no sigui la de l’Estat, que és burgesa i patriarcal, sí. Però en tretze anys hem transformat moltes coses i les bases socials segueixen estant-hi presents”, assegura Guzman. Efectivament, el favorit segons les enquestes és, per ara, el candidat del MAS, l’exministre d’economia Luis Arce Catacora, home de confiança d’Evo Morales. També s’hi presenten, com a principals opositors, el periodista i expresident Carlos Mesa, amb el partit Comunidad Ciudadana, i, amb la nova formació política Creemos, l’home titllat de neofeixista que va entrar al palau de govern per jurar-hi la Bíblia durant la setmana de l’esclat social, Luis Fernando Camacho. A Evo Morales, per la seva banda, no se li ha permès registrar la seva candidatura a senador des de l’exili argentí.
Com a sorpresa recent, la presidenta interina Jeanine Áñez, qui també va celebrar “el retorn de la Bíblia” al palau quan va assumir el càrrec interí, també competirà en els comicis. “La decisió d’Añez de postular a la presidència ha baixat el seu nivell d’aprovació. Ha passat de ser un govern de transició a ser jutge i part d’un procés electoral que exigeix la major neutralitat i confiança possible després del frau”, assegura la periodista Zulema Alanes. “El panorama polític és complex a conseqüència de la incapacitat de les forces opositores al MAS per concretar un projecte unitari”, assegura Alanes. Adriana Guzman, per la seva banda, explica que, “de cara a les eleccions del 3 de maig, els sectors masistes temen una altra repressió o inclús que no es puguin arribar a celebrar les eleccions per algun, diguem-ne, incident”.
Aquest article s’ha publicat al Suplement del Festival de Cinema Llatinoamericà de CineBaix
