Igual que en una fuga, on cada melodia avança la següent, les ressonàncies entre les vides de les quatre protagonistes d’Arima despleguen una arquitectura narrativa forjada a partir de desitjos, fantasies, temors i records que semblen nodrir-se els uns als altres.
A la seva madura òpera prima, Jaione Camborda, suggerint abans que afirmant, evocant abans que recordant, se serveix del llenguatge cinematogràfic amb una eficàcia que eleva el dispositiu per sobre del resultat que s’obté d’afegir imatge-moviment a la literatura, fent ús de la seva capacitat per enregistrar l’inefable. Aquesta mateixa qualitat, utilitzada sense efectismes, permet que acceptem i, fins i tot, ens identifiquem amb la convivència natural d’aquestes dones de diferents edats amb el fet misteriós, amb la possibilitat quotidiana de quelcom sobrenatural. O que veiem i entenem la realitat a través de la sensibilitat d’una nena, Olívia, que recorda a la protagonista de Cría cuervos, per la senzillesa, entre altres coses, amb què és habitada alhora per les fantasies i per una predisposició greu i atenta.
Dues escenes recorden la trajectòria de la directora basca en el cinema experimental: l’epíleg d’un ull-volcà i el somni feroç de Júlia, la professora de dibuix; afegint una capa més de boira a aquesta pel·lícula tremolosa i fantasmagòrica que té la Galícia rural com a teló de fons.
